Anàlisi

Homenatge a José Gimeno Sacristán

La Nau de la Universitat de València, l’edifici que la va veure néixer fa 500 anys, va ser l’espai triat per homenatjar José Gimeno Sacristán, segurament, un dels pedagogs espanyols vius més influents i reconeguts tant a Espanya com a Amèrica Llatina de les últimes quatre dècades.

L’homenatge va ser obert per la consellera d’Educació, Cultura i Esport, Raquel Tamarit, la vicedegana de la facultat de Filosofia i Educació, Rosa Bo Bonet i, per vídeo, del ministre d’Universitats, Joan Subirats. Tots tres van destacar la figura influent de Gimeno Sacristán i que el seu treball continua en el desenvolupament del pensament educatiu des de fa dècades.

Fent honor a la seva estesa trajectòria, José Gimeno Sacristán va realitzar una intervenció durant la jornada que es va allargar des de les 9.30 del matí fins a les 14.00 de la tarda. Una intervenció que va resumir, des de la primera línia, una manera de veure l’educació i veure’s a si mateix dins d’ella: “La meva funció és emprenyar, més que construir”. Una frase amb la qual va obrir i va tancar el seu discurs.

Durant el temps que aquest va durar, efectivament, es va mostrar polèmic en gairebé totes les direccions. Tothom es va sentir interpel·lat per aquest vell professor que no descansa.

En un dels seus últims llibres, tots els quals han aparegut en l’editorial Morata, amb la qual té una llarguíssima i intensa vinculació, és un volum en el qual s’han recopilat 30 dels seus articles. Textos que abasten altres tants anys de carrera professional d’aquest doctor honoris causa. “Els podria haver escrit ara”, va sostenir, ja que les discussions al voltant de l’educació continuen estant, pràcticament, en el mateix lloc, tornant als mateixos temes.

El primer d’aquests seria el sentit de l’educació, com a dret fonamental, leitmotiv dels moviments de renovació pedagògica des de la seva aparició en els últims anys de la dictadura i encara avui vius.

Gimeno Sacristán va fer un repàs d’aquest dret tal com es recull en la Constitució, en el seu article 27.1, per dir que no és aquest consens idíl·lic entre esquerres i dretes que acostuma a dir-se. I va recordar com Peces Barba va abandonar la ponència constitucional precisament en aquest punt i va assegurar que el text no deixa de ser una derrota de les esquerres. I ho és pel reconeixement de la llibertat d’elecció que en ell queda explicitat. “Una cosa increïblement maldestra”, va assegurar, ja que les esquerres van perdre la batalla davant unes dretes que, va dir, veien perillar el poder i les prebendes que havien mantingut durant la dictadura.

Segons el seu punt de vista, aquest dret a la lliure elecció suposa posar sobre la taula educativa la teoria del mercat, que vol dir que perquè hi hagi elecció ha d’haver-hi diferència, i perquè aquesta sigui possible, alguns han de ser millors que uns altres. “Existeix el dret a triar per a tots, però no pot haver-hi diversitat per a tots”. En definitiva, “trien els qui poden influir”.

“Si volem triar, necessitem una educació diferenciada”, va dir Gimeno Sacristán, per a continuar: “La pedagogia diferenciada només és possible si és desigual”.

El pensador també va tenir paraules durant el seu discurs en relació a les avaluacions internacionals, amb les quals sempre s’ha mostrat molt crític. “Prioritzar [les proves] per avaluar el sistema i els docents és no entendre res”. Segons el seu punt de vista, aquest tipus d’informes generen una “literatura que despista, que porta a camins perillosos”, més enllà dels elevats costos econòmics que suposa la seva realització. “Els informes donen pas a una avaluació que desnaturalitza el procés acadèmic”.

Per a Gimeno, les administracions ja compten amb tota la informació que necessiten per avaluar els seus sistemes, per saber on hi ha problemes i on no. Es tracta dels expedients de notes de tot l’alumnat. “L’administració els té i ho té fàcil per a avaluar amb ells on estan els problemes”.

Cap al final del seu discurs, José Gimeno Sacristán va posar la mirada cap a les diferències que existeixen entre els sistemes escolars de les comunitats autònomes per a mostrar-se també crític: “Hi ha 17 sistemes educatius… és una exageració”, va dir, ja que “s’instal·la la idea que cadascú fa el seu currículum”. Des del seu punt de vista, adduir que la diferència entre els territoris és un element de democràcia és un error. “El sistema és més democràtic com més unitat cultural existeixi”.

Tot seguit va parlar de la confusió regnant quan s’iguala el coneixement a la informació i com la cultura té el paper de desenvolupar la cultura, “alguna cosa més que el coneixement i els llibres de text”. Sobretot entenent que els continguts que s’ofereixen a les escoles són “contingents, podrien ser uns altres”. “La cultura és una cosa, va dir, diferent de les assignatures”, “desborda” el que ocorre en elles.

En definitiva, “la cultura hauria d’estar formada per continguts rellevants, atractius i gustosos”. “Donem coneixements útils, significatius”, tancava el doctor, “que siguin cultura veritable i llevem els adorns”.