Ignacio Calderón no necessita gaire presentació en els cercles de la recerca sobre educació inclusiva. És docent i investigador a la Universitat de Màlaga i des de fa temps tot un referent en aquesta matèria. Entre moltes altres coses, codirigeix un projecte de recerca, Narrativas emergentes sobre la escuela inclusiva desde el Modelo Social de la Discapacidad. Resistencia, resiliencia y cambio social, en el qual s’intenten recollir les veus dels qui són obviats per gairebé tothom: les nenes i els nens amb discapacitat i les seves famílies. També algunes i alguns professionals. En el marc d’aquest projecte, han fet un pas més enllà i estrenen una pel·lícula documental que han titulat Quererla es crearla, que és el mateix nom d’una plataforma creada l’any 2020 i formada per nois i noies amb discapacitat, famílies i professionals. Parlem amb Calderón d’algunes de les qüestions que apareixen reflectides al documental.
D’on surt el documental?
Quan comencem amb el projecte de recerca, 2018, ja teníem al cap que volíem buscar les narratives que està fent la gent però que són silenciades perquè no transcendeixen a les escoles ni tenen altaveu en els mitjans. Teníem un gran desig de conèixer les narratives de la gent comuna i corrent. I volíem construir-les; saber com pensa i viu la gent, les seves maneres d’entendre la vida i l’escola. D’altra banda, pensàvem que la forma com expliquéssim les troballes havia de ser conforme amb el que havíem trobat; i perquè arribés a la gent no podia fer-se només amb publicacions acadèmiques. Quan parlo de gent comuna parlo també dels professionals, que no beuen tant de les revistes acadèmiques per molt de prestigi que tinguin.
El documental tracta de tornar als llenguatges més immediats i comuns que tenim i d’explicar a través de les imatges i les històries què és el que havíem trobat en els últims anys. Això ho projectem des del principi i durant la pandèmia pensem com ho hem a fer, i a partir d’aquí s’ha generat el docu, que va molt més allà del que es veu.
Explica’ns què hi podrem veure.
El documental té una història, un nus, la història de Rubén i la seva vida, el trajecte d’una família que ha estat exclosa. I després hi ha moltes altres històries que van aprofundint en això de la lluita de l’escola per a tots i per a totes.
Es tracta d’una peça que té en si unes altres que pràcticament no apareixen i que tractarem de publicar amb el temps. Són les històries particulars d’aquestes famílies. Amb les quals Cecilia [Barriga, la directora de la cinta] s’ha anat entretenint, amb les quals ha parlat… És un documental que pretén ser eina de treball, no sols peça artística. Tot el treball audiovisual generat pretén ser eina de treball.
Hi ha una línia que no hem publicat a la web que es titula Hilando vidas. La idea és una manera d’entendre que hem desenvolupat en el projecte: no pot ser que una mare de fa 20 anys parli amb una mare recent i digui: “La teva experiència a l’escola és exactament igual que la meva”. No ha canviat res. Estem intentant posar en comú aquestes històries per crear una base des de la qual tornar a impulsar-se. És com el dia de la marmota, sempre estem en el mateix lloc i no avancem. Per descomptat, no estem exactament en el mateix lloc, però hi ha en realitat de molt poc avenç. I tractem de filar vides, com es veu al documental. La història de Raúl i la seva mare, aquesta història ho és d’una persona adulta, Raúl, que d’alguna manera ensenya als més joves, mentre que Concha, la seva mare, també ens ensenya a totes i tots. De manera que les històries de les persones més experimentades també ens ensenyen què es pot fer. Estem tornant a crear una base una mica estable. Les famílies i els professionals estan sempre davant la inseguretat i la incertesa del que passarà. Estem construint història.
Parlant de professionals, el docu està centrat en les famílies i les noies i nois. A part de tu mateix, el professional no hi té cabuda pràcticament o en absolut. No sé si està previst que tingui un forat en un altre moment…
Està previst continuar. De fet, vam estar gravant durant el treball a l’Axarquía amb el CEIP LA Parra. Tant Teresa Rejón com jo, que estem codirigint el projecte de recerca, volíem que hi entrés tot. Però hem volgut respectar molt la mirada de Cecilia, la directora, que havia de veure el sentit narratiu. Entrar en qüestions tècniques, que tenen a veure més amb codis i llenguatges professionals, trencava. Cecilia ens deia que això era un altre documental. Són dues parts que no té sentit ajuntar aquí. De fet, al final del documental, en els crèdits, van apareixent imatges sobre el que s’està fent. Però el docu s’ha centrat en el que probablement és menys escoltat.
L’educació inclusiva entra justament aquí. No és sobre discapacitat, no és sobre immigració, és sobre tot
Hi ha moltíssims detalls, per descomptat. Pensant en Concha i Raúl, hi ha un moment en el qual ella recorda les lluites de les feministes en els primers anys de la democràcia. És interessant com fila aquestes lluites, que venen a ser les mateixes.
Sí, i n’hi ha altres en els quals altres mares tornen a dir i a filar el feminismes i altres lluites socials i això que estem fent, i es queixen de com pot ser que estiguem separades i no pensant la interconnexió entre lluites; el que, acadèmicament, se’n diu interseccionalitat. Quan parlem de classes socials és una forma d’opressió que té a veure amb l’opressió del patriarcat i amb l’opressió del capacitisme. El fet de tractar de teixir ponts entre les lluites és una manera de reinterpretar de què tracta això de l’educació inclusiva. L’educació inclusiva entra justament aquí. No és sobre discapacitat, no és sobre immigració, és sobre tot. El que passa és que tendim a pensar que és només sobre una cosa.
Hi ha un parell de moments… una reunió de mares en un parc a Madrid en la qual parlen del sobreesforç: o ets una mare coratge o encara sort que ets aquí per cuidar la teva criatura. I una altra, cap al final, en la qual un pare diu que tota aquesta situació amb el seu fill amb discapacitat li està servint per repensar la seva masculinitat en una societat molt patriarcal.
En el nou workshop que tenim aquests dies a Madrid, una de les línies de treball serà sobre com podem pensar les categories que han estat operant en la nostra ment. Nosaltres entenem el que ens passa a nosaltres, però i el que estan vivint altres persones? El fet de retrobar-te com a home, per exemple, és una manera de transcendir la lògica sobre el que creiem que és fer educació inclusiva. És revisar el que fins a aquest moment no ha estat revisat.
Per a mi, la lliçó magistral del documental és que un grup de famílies que no són professionals estan fent educació inclusiva en la vida quotidiana i ho expliquen d’una manera tan natural que, per mi, és tremendament revolucionària i trencadora. És molt simple, molt senzill davant dels qui diuen que és molt complex, que no estic preparat. Aquests pares no estaven preparats, s’estan preparant. És un procés en el qual ens embarquem i que mai s’esgota.
Pensant en això, hi ha un moment en el qual Concha explica que la caixera del supermercat del poble posa ordre perquè Raúl porta un altre ritme i genera cua. Això de fer educació inclusiva més enllà de l’escola, que remet al fet que educa la tribu…
El cas tan paradigmàtic de Raúl, Concha i la seva família trenca amb algunes lògiques segons les quals en arribar a una determinada edat no hi ha res a fer. El que demostra Raúl és el contrari. A més, trenca amb la lògica de què és l’escola. Mostren el valor de l’educació social més enllà de l’escola i ho fan d’una manera tan magistral que et mostra una lògica que entronca amb el que entenem per educació inclusiva però que no és l’habitual. Continuem pensant que és l’educació especial per aquest nen que té tal síndrome o per aquella nena que no sé què. El que planteja aquesta família és que no, que el problema està en els que no tenen paciència a l’hora de fer cua. Llavors qui s’ha d’educar a l’escola? És l’escola i els qui estem al voltant d’aquesta persona que és la que està sent oprimida. Però el mateix que a la cua del supermercat passa a l’escola, on no s’ha respectat aquest ritme per aprendre, ni aquests interessos ni aquesta manera de comportar-se. Per això l’escola ha de reeducar-se, perquè el que tu no toleres has de canviar-ho.
Com aquest pare que diu que s’està reconstruint. És que es tracta d’això. Moltes vegades ens entestem a pensar que el problema són els mitjans, i no dic que no formin part del problema, però que convertim en part del problema als mitjans és un error. Perquè el gran problema és que la mateixa Concha detecta en ella mateixa, en algunes coses de la seva relació amb Raúl. S’adona, fins i tot sent ella ja gran i Raúl adult que hi ha moltes coses que no estava entenent bé i s’han de reformular. Això mai s’esgota, mai acaba. Per això l’educació inclusiva s’entén com un procés. Però això no significa que puguem continuar dilatant les coses en el temps com si no passés res, perquè sí que passa, molts nens i nenes estan patint a l’escola. I això ha de canviar.
L’educació inclusiva és un procés, però no podem continuar dilatant les coses en el temps com si no passés res perquè sí que passa, molts nens i nenes estan patint a l’escola
En el documental dius que l’escola ha de deixar de mirar al sistema productiu.
En el documental, Marta, una mare, planteja que tot això no és com altres condicions que tenim a la vida. La diversitat funcional és quelcom que ens travessa. Naixem sense saber cuidar-nos i passarem bona part de la nostra vida sent improductius. Però això no és en favor d’una persona sinó de la humanitat. Per això, quan parlem d’educació inclusiva parlem de drets humans. Necessitem l’educació com el fet d’alimentar-nos. I no som la mateixa persona que ahir, sempre som algú diferent i d’aquí a uns anys ens mourem de manera molt diferent de com ho fem ara. I això no hauria d’afectar la teva dignitat, ni la teva ni la de ningú.
L’educació inclusiva, quan fa front a les relacions de producció a l’escola, a pensar l’escola com un braç del sistema productiu, el que fa és protegir la humanitat de la follia, del fet indesitjable d’aquesta mena de relacions. Perquè la relació educativa no és la relació mercantil. I quan aquestes es confonen convertim el que hem anomenat educació en una altra cosa.
Sembla evident…
Sí, clar, però no tothom s’ha adonat que l’escola té a veure amb el sistema productiu, que suspenen i aproven els qui, en bona part, suspendran o aprovaran en el sistema de treball. Tot això que té una profunda relació amb les teves condicions d’infància, d’on vens, de qui vens, en quines condicions vius… ho veiem evident els qui hi hem dedicat temps, però no ho és tant. Però cal desvetllar-ho.
El documental mostra quelcom que per a molts és evident: la profunditat humana que hi ha en qualsevol de nosaltres
Aquest és punt clau del documental, aquest fet de desvetllar. Em sembla interessant desvetllar als xavals, en primer lloc. Veure com es relacionen entre si i amb altres persones. Et donen la mesura de qui són i com fan…
Crec que un dels grans potencials del documental és veure a persones en situacions quotidianes que poden ajudar-te a veure’t a tu mateix en aquesta situació. Desenterrant el que hem enterrat, m’explico? Perquè no ens imaginem relacionant-nos amb aquestes persones. El documental mostra quelcom que per a molts és evident: la profunditat humana que hi ha en qualsevol de nosaltres.
El guionista de La casa de papel que hi apareix al final ho diu molt bé. Ell diu que quan es construeix un guió es mostren emocions que tenim tots. Quan mostres l’interior de les persones es veu que som el mateix: com ens reflectim en altres persones. El documental t’hi convida a entrar.
Diria que un dels punts forts, disculpa’m les paraules perquè tal vegada són matusseres, és la normalització de noies i nois i de les seves vivències i de les pròpies famílies, per persones com jo, que no tenim a prop persones amb discapacitat… I, de sobte, aquest quotidià.
Saps què passa? El que es produeix és una desnaturalització del que hem entès com a normal. Vaig testar el documental el curs passat, amb el meu alumnat de la facultat. Estava expectant i em feia por com ho anessin a veure. Els vaig preguntar i el que, en realitat, més els havia agradat era una escena que era la que més em preocupava perquè és llarga i lenta, la de la casa de camp [en l’escena, el grup central de protagonistes passa un dia en una casa de camp, hi ha un menjar en grup i moltes hores de converses]. Això el que mostra és la vida. L’alumnat em deia que el que els agradava era com es relacionen ells. Perquè aquest dia de camp podia ser el seu dia de camp. Quan em van dir això vaig pensar: “Bé, sembla que sí que funciona” [riures].
El sistema vol que siguis desgraciat i ho assumeixis, que assumeixis que el teu fill no pot aprendre ni té cabuda a l’escola, que a la teva filla li espera una residència
Sí, són vivències que tenen el comú dels mortals i no se’ns passa pel cap que aquestes mares coratge tinguin vides convencionals, que mengin amb els seus amics i puguin riure. Que acabis cansat de jugar… aquestes coses.
Aquestes persones estripen aquest relat, la narrativa de la desgràcia. Se’l carreguen. Justament aquest relat de la desgràcia és el que el sistema vol, que siguis desgraciat, que ho assumeixis, que assumeixis que el teu fill no pot aprendre a l’escola, que no hi té cabuda, que a la teva filla li espera una residència… i això des què neixen. Trencar amb aquesta narrativa genera contranarratives, com les d’aquestes persones, que no són herois de res, que no volen aquest paper que, a més, forma part del relat capitalista i capacitista, que has de ser un superheroi, has de guanyar-te el que vulguis i ser un Amancio Ortega i, si no ho ets, és que no ets bona mare o el teu fill no val prou.
L’escola té aquest relat molt, molt interioritzat. I ho ha de canviar. I això es canvia amb narratives com aquesta, que mostren una nova cultura, de com veure les nostres relacions. I amb altres narratives que són més pràctiques, que pretenen anar al concret: com fem, per exemple, una avaluació psicopedagògica que no faci el que li van fer al Rubén. O com fem que la nostra escola construeixi quelcom diferent d’això d’ara que deixa fora la Lucía. Com podem fer-ho? Ens hem ficat en el fang de fer propostes molt pràctiques.
Floren Cabello, que és professor titular de comunicació en la UMA, deia que aquest documental ha de ser recursiu. Això vol dir que no és només un producte, sinó que quelcom que nodreix altres processos. Al llarg del camí hi ha hagut grans fites. Per exemple, el que veus quan visiten el Ministeri. És un momentàs. Això, en viu i en directe, va ser excepcional.
En aquesta part hi ha dos moments potents, just quan entreu i una noia es posa tan nerviosa i plora i, després, quan Zulaica parla amb la ministra i plora quan explica la seva història…
Aquesta que plora és la meva filla. Els meus fills han estat ficats dins del grup des del principi… No estem parlant de quelcom alié, parlem de què és el que canviem nosaltres, què podem fer per transformar la visió de l’escola, no és quelcom que facin uns altres, sinó que fem.
El moment amb Zulaica és increïble. I el dia anterior també. Amb aquest grup d’estudiants ens vam estar reunint més d’un any. No es coneixien entre ells, és absolutament divers. En ell mai ningú va haver de parlar de la seva condició. Zulaica, per exemple, mai va haver de dir que és gitana, però quan es planteja això d’anar al Ministeri ella diu que vol parlar d’això. Alberto, un altre noi, mai no va parlar durant les reunions que tenia una malaltia, però el dia abans de veure a la ministra va dir que volia parlar que no es pot estar malalt a l’escola. És un pas endavant que fan nenes i nens i diuen: “Estic en un moment en el qual trencaré el silenci”. És una meravella.
Cal parlar de les opressions, el que anomenem barreres, que no estan en la persona, sinó en la categoria
En cap moment del documental es parla de l’etiqueta de ningú i, en certa manera, aquesta perd la importància…
És que això és una meravella. És descategoritzar. Moltes vegades pensem que és necessari categoritzar per poder intervenir. És el que pensa l’escola, o categoritzem o no podem encertar amb la resposta. I el documental mostra just el contrari: descategorizar no t’impedirà parlar de les opressions que hi ha. Cal parlar de les opressions, el que anomenem barreres, que no estan en la persona, sinó en la categoria.
Crec que és interessant com mostra la vida quotidiana, com un dir “no hi ha una altra cosa”.
No és la normalització sinó el qüestionament de la normalitat. Moltes vegades es diu que cal normalitzar la discapacitat, i no. Ha estat la normalitat la que ha fet la discapacitat. És el mateix que fer tota l’estona la distinció entre autòcton i estranger, no? I es diu “ja sembla un dels nostres”, i no hauria de ser això.
L’última pregunta: quin recorregut voleu que tingui el documental? Com a simple producte audiovisual.
Tenim habilitada a la web del documental la possibilitat de sol·licitar passis a qui el demani i els preparem. I ja tenim bastantes sol·licituds. Esperem que vagi a molts llocs. Sabem que Amèrica Llatina té molt interès pel documental i per tot el moviment que està generant. Ens han demanat ja fer un passi al Parlament de l’Argentina, també a universitats, ajuntaments… Volem que es converteixi en una eina de desnaturalització d’unes certes desigualtats i de tornar a pensar que l’escola és el que creguem, no quelcom immòbil. Pensem que pot arribar a molts llocs: a qualsevol associació de pares i mares, a qualsevol claustre…
