Jaume Carbonell és, per la seva trajectòria vital i passional dedicada a l’educació (en especial com a cofundador i durant molts anys director de la revista Cuadernos de Pedagogía), una de les veus més escoltades i respectades de la comunitat educativa catalana. Ha escrit una dotzena de llibres sobre educació, i acaba de publicar L’educació és política (Octaedro), un assaig de títol provocador amb el qual, segons diu, vol fer una crida a tot el món educatiu a prendre consciència que “defensar el bé comú és responsabilitat de tothom, també de l’escola”.
D’on surt la idea del llibre?
Hi ha molts llibres que surten d’una pregunta, i en aquest cas la pregunta va ser la mateixa que es va fer molta gent: com pot ser que uns nois normals, integrats, bons alumnes, que tenen feina, juguen a futbol… hagin comès aquests atemptats? No encaixava amb el perfil que hi havia d’altres persones que havien comès actes d’aquest tipus a Paris o a altres llocs. Aquest interrogant és el desencadenant. I a continuació la següent pregunta va ser: “I d’això, com se’n parlarà a les escoles? Se’n parlarà molt o poc?”. Encara no havia començat el curs, i jo ja pressuposava que segurament no se’n parlaria massa.
Per?
Per dues raons. En primer lloc, perquè el ‘procés’ ho taparia, com així va ser. Però hi havia una segona raó, i és que jo tenia i tinc la percepció, evidentment personal, que a les aules es parla molt d’innovació però que l’actualitat hi està poc present, si més no en relació al que ho havia estat fa bastants anys.
Jo sóc fill de la transició i almenys a la meva escola d’aleshores, que era religiosa, no recordo parlar d’actualitat ni arran el 23-F.
Doncs jo en canvi recordo haver anat a moltes escoles del Baix Llobregat on veies que tot el tema de la lluita obrera en aquells moments estava molt present.
En tot cas, la idea del llibre és anterior a l’1 d’octubre.
Sí, sorgeix dels atemptats i d’aquesta intuïció que l’actualitat no entra a les aules. A mi no m’interessa com es perpetren, sinó el perquè uns joves que es diuen “integrats” els cometen. Segurament s’hauria pogut fer un llibre només sobre Ripoll. I llavors decideixo anar diversos cops a Ripoll, ja quan la cosa estava ja més calmada, i parlo amb diferents agents socials i educatius. Crec que el llibre posa qüestió aquelles coses que de vegades donem per sabudes, i que ens sembla que funcionen però no és veritat. L’exemple és Ripoll. Aquells eren nois que estaven integrats, però què vol dir integració? Descobrim que era una integració superficial, amb una aparença de plena integració per l’absència de conflicte. I perquè no hi ha conflicte entre aquestes comunitats? Perquè cadascú fa la seva, viuen separats. I aquesta situació és la que facilitat que un imam com aquell vagi allà i trobi un bon caldo de conreu.
Però no és precisament l’escola un lloc de trobada de diferents cultures i orígens, de barreja i de posada en comú de valors?
Així és, certament l’escola és un espai de convivència, un espai que integra. Però el problema és quan surten de l’escola, i dic escola com institut, quan surten de l’escolaritat. Llavors és un desert, no hi ha un teixit social que continuï la tasca integradora. Segurament hem estat massa optimistes pel que fa a la capacitat de l’escola de compensar desigualtats o combatre el racisme. Propostes com els plans d’entorn o el programa Educació 360 tenen aquesta idea que l’educació no es trenqui quan s’acaba l’horari escolar ni l’escolaritat, i el cas de Ripoll evidencia com n’és això d’important.
El títol del llibre sembla que vulgui donar la raó als qui acusen l’escola d’adoctrinadora.
Té un punt de provocació, esclar, però el que pretenc en realitat és una interpel·lació, a l’escola i a tots aquells espais que tenen una influència educativa sobre la infància. En el sentit de dir que no deixem la política en majúscula en mans només dels polítics. És una invitació a prendre consciència que la defensa dels drets humans i dels drets dels infants és una responsabilitat col·lectiva. Nosaltres també prenem decisions, formem part de la polis, de la comunitat, i per tant no podem inhibir-nos. Perquè si ho fem estem abonant aquesta política de curta volada. Des d’aquest punt de vista l’escola és un lloc de resistència i de cerca d’altres referents polítics. Al llarg de la història de la humanitat la societat ha avançat molts cops malgrat el que feien els polítics i gràcies a moviments de desobediència civil, de lluita obrera, etc.
Deies que l’actualitat no entra a l’escola, fins que va arribar l’1 d’octubre, oi?L’1 d’octubre és un esdeveniment molt important, perquè més enllà de la ideologia de cadascú, es tracta d’un acte de desobediència a l’Estat com feia dècades que no es donava. Segurament l’èxit sorprèn la mateixa empresa. Però, a més, hi ha unes càrregues brutals, desmesurades, que tenen els centres escolars com a escenari, veiem els temples del saber envaïts, la qual cosa recorda l’ocupació de la universitat durant el franquisme. I veiem imatges d’una violència colpidora. Recordo que l’endemà vaig anar a l’Escola Ramon Llull, que va ser una de les més afectades, i vaig veure com tots els nanos s’expressaven amb poemes o amb dibuixos. O sigui que sí que hi va haver una bona reacció de moltes escoles, però hi ha un capítol anterior, que és com es tractava el tema del referèndum abans de l’1 d’octubre, i jo tinc la impressió que se’n va parlar poc.
Se n’havia de parlar?
Se n’havia de poder parlar. I en aquest cas es podia haver plantejat el mateix debat que hi havia a la societat on es confrontaven la legalitat i la legitimitat, la diferència entre el que és legal i el que és just, aquest és el vell mite d’Antígona que sempre ha existit i del qual en parlo al llibre. La qüestió clau és quin punt de vista ha de prendre el professor.
I quin ha de ser?
Penso que el professorat ha d’entomar aquests interessos, aquest desig de saber dels seus alumnes, però el seu paper ha de ser de moderador. L’important no és que expressi la seva opinió, sinó que pugui obrir un debat en el qual hi hagi confrontació documentada i raonada de punts de vista.
I respectuosa.
Això sobretot. Que cadascú es posi en el lloc de l’altre. L’educació no és convèncer ni fer canviar d’opinió, la qüestió és que tu puguis sortir amb una opinió enriquida d’aquest exercici, amb més elements. L’escola és un espai de pensament i de reflexió. És curiós perquè en un moment en què el moviment pendular de l’educació mira cap a les emocions i no tant sobre la cognició (i jo estic d’acord que sense emocions no hi ha educació), penso que en determinats debats, que tenen un rerefons tan emocional i passional, es troba a faltar una mica més de raonament i reflexió. En tot cas, tornant al professorat, el que el professor no ha de fer és dir la primera paraula i reservar-se la darrera, perquè això sí que seria adoctrinar des d’una posició dogmàtica.
Fins i tot quan un vol ser neutral pot no aconseguir-ho, o no semblar-ho.
El professorat té un compromís ètic amb els seus alumnes, de no reproduir falsedats ni mentides, però no és neutre perquè la neutralitat no existeix. Entre l’adoctrinament i el dogmatisme i el fet de no parlar de política el que defenso és que la política està en tota la vida quotidiana, la política no la fan els polítics al Parlament, es fa al carrer, és una tasca col·lectiva i per tant estem prenent contínuament decisions polítiques, estem pensant políticament. Jo parteixo de la visió aristotèlica segons la qual la política és tot allò que fem per millorar la qualitat de vida del col·lectiu, per defensar el bé comú, per conquerir drets, i per tant aquesta és la responsabilitat de tothom, de tota la societat, i per tant també de l’escola.
No et sembla que el tema de l’adoctrinament interessa poc a la comunitat educativa, és a dir, que viu amb molta més passió altres debats que no aquest?
Tots visitem escoles, i parlem i preguntem, i evidentment que a l’escola tenim molts problemes, com les retallades, la inclusió, la segregació… però no aquest! En absolut. I aquesta és una de les coses que també m’interessava apuntar al llibre, com, pel que fa a l’educació, el debat polític oficial no té res a veure amb la realitat. De la infància, dels mestres o de l’escola. De fet, hi va haver un 155 però no es van atrevir a tocar l’escola, saben que hi ha un nivell de resistència de molta gent, que al marge del que pensi té molt clar que l’escola catalana és una escola democràtica que no adoctrina. Però en canvi sí que posen en marxa l’estratègia de la por, i agafen caps de turc, parlo de Sant Andreu de la Barca i de la Seu d’Urgell, i els hi obren procediments penals per delicte d’odi! Ja explico al llibre que aquest tipus penal no seria en cap cas aplicable perquè només es dóna en el cas de col·lectius vulnerables, i evidentment la Guàrdia Civil i la Policia Nacional no ho són. És una bestiesa, però la por s’instal·la a l’escola.
Efectivament, no totes les opcions polítiques no independentistes s’apunten al discurs de l’adoctrinament.
L’exemple seria el PSC, que amb el tema de l’escola catalana diu “ep, aquí no hi entrem”. Però és que en el tema de la immersió lingüística fins i tot el PP hi estava d’acord en temps del Piqué, el seu actual posicionament no s’entén si no és per l’acció de Ciutadans. Abans aquest no era un tema motiu de polèmica i conflicte, en realitat no ho era abans i no ho és ara.
La major part de querelles a docents ja s’han arxivat.
Queden pocs casos oberts i és difícil que prosperin perquè jurídicament no s’aguanten. Però això no treu que durant aquell temps van aconseguir aquest efecte. I hi va haver manifestacions de suport, però jo hi vaig anar a un parell i tampoc van ser tan massives.
Et sembla que un any després aquesta por encara hi és o s’ha diluït una mica?
Tot just ha començat el curs i tenim poca perspectiva. Caldrà veure com evoluciona el tema dels presos polítics i com es situa l’escola.
Què han de fer els centres aquest 1 d’octubre?
Cada centre té la seva autonomia, només faltaria, però jo penso que el que és legítim des del punt de vista de la llibertat d’expressió i de la connexió de l’escola amb el seu entorn que se’n torni a parlar, com de qualsevol altre tema. Segurament en aquest cas dependrà força de l’afectació dels centres. Hi ha escoles que ho van viure d’una manera molt distant, i per tant tampoc s’ha de forçar.
