Entrevista

José Luis Martín: “Al món li falta molt humor”

Diu que quan de petit li preguntaven què volia ser de gran ell contestava que “dibuixant”. Va començar a treballar als 14 anys i no va ser dibuixant sinó en una oficina bancària. S’hi va estar fins els 23. Els darrers anys de feina al banc els va compaginar amb els dibuixos que feia per la revista Mata Ratos. Després els va fer a Por Favor, Interviú i Primera Plana. El 27 de maig del 1977 va sortir el primer número d’El Jueves, de la mà de Tom, Romeu i seva. El banc va passar a la història. La primavera del 2016 es va desvincular d’una revista d’humor que va arribar a tenir entre 500.000 i 750.000 lectors setmanals. Quasi 40 anys d’El Jueves que José Luis Martín ens explica en les més de cinc-centes pàgines de “Desmemorias de una revista satírica”.

Si dic que El Jueves explica millor la història d’Espanya recent que molts historiadors, exagero?

És una mica exagerat, però ho ha dit sempre molta gent. De fet, nosaltres teníem lectors que ens deien que només s’informaven per El Jueves. Jo els deia que potser això tampoc. Sí que és veritat que la història de la revista d’El Jueves explica la història d’Espanya. Això sí. No dic que l’expliqui millor que ningú. Una de les coses de les quals no n’era excessivament conscient i que em vaig adonar quan vaig repassar la col·lecció per fer el llibre és que una de les raons de l’èxit d’El Jueves és que no només havia tocat les coses que toca a tothom, de política, de sexe i tal, sinó que realment les portades reflectien coses importants que havien passat en aquest país i que no eren humorístiques. Quan va arribar el divorci, quan va arribar el mòbil, quan va arribar el vídeo… Tot això està reflectit a la revista, i crec que això és un dels ingredients del perquè d’això tan estrany que una revista satírica es convertís en un fenomen de vendes i que sempre estigués al top ten de les revistes setmanals del país.

750.000 persones llegien cada setmana El Jueves.

Cada setmana. És una brutalitat. Veníem 120.000, però El Jueves és una revista molt social. La comprava un i la llegien set. Això és el que deia l’EGM aquest famós. Al final dels vuitanta, hi ha un esclat de la revista i, de sobte, tothom llegia El Jueves. Tothom ens parlava de la revista, i tothom vol dir que et trobaves amb un actor famós o amb un cantant… i tots seguien la revista. Al final, els dibuixants som una mica autistes, treballem al nostre estudi, hores i hores en silenci, sense comunicar-nos amb ningú, amb la nostra musiqueta i vivim poc al món exterior. Ara hi ha les xarxes i tot això, però aleshores l’excepció era el dia que anaves al Saló del Còmic, el dia que anaves a la presentació d’un llibre. Aleshores era quan contactaves amb el teu lector. Quan hi ha aquest esclat, som conscients que, hòstia!, què hem fet? Hi havia realment una repercussió brutal de la revista.

A El Jueves se’l considerava una revista d’esquerres, però al llibre explica que no era una opció predeterminada.

Sí, se’ns considerava molt així. Segons a quins llocs arribaves, te n’adonaves que El Jueves era una senya d’identitat del rojeras del poble, que el comprava i això era un missatge a la comunitat carca. Nosaltres no ens vam considerar mai d’esquerres. Pensàvem que una revista satírica ha de criticar el poder, i el poder unes vegades és de dretes, altres d’esquerres. A El Jueves, des del 82 fins al 96, critiquem el govern el que podem, ens en fotem, i era un govern d’esquerres. No teníem una consciència política excessiva. No érem tan sectaris com s’és ara.

750.000 lectors vol dir que ideològicament han de ser variats per força.

Absolutament. Em vaig caure del cavall el dia que vaig pel Passeig de Gràcia i veig un cotxarro que para en un quiosc, baixa una senyora amb abric de pells, que no és una cosa molt normal a Barcelona i compra no sé quines revistes i El Jueves. Jo anava sempre als quioscos a mirar què comprava la gent. Un altre dia, a l’aeroport, vaig veure un senyor que portava el Wall Street Journal i El Jueves. Aleshores vaig entendre que El Jueves agradava fonamentalment a la gent que llegia El Jueves, i que era molt independent de categories socials, era gent que apreciava el tipus d’humor que fèiem. Això va quedar demostrat quan, el 2002, en el 25è aniversari vam fer un concurs per reunir gent que tingués tota la col·lecció des de l’any 77. Es va confirmar la nostra tesi. La gent que tenia la col·lecció completa era un cambrer de Vigo, una mestressa de casa de Santander, un investigador del CSIC d’Alacant, un metge boníssim de Madrid… Uns eren més rics, altres eren més pobres, uns vivien al camp, altres vivien a la ciutat… Què tenien en comú? Que llegien El Jueves. És molt curiós. Però ho vam intuir sempre.

Una revista satírica ha de criticar el poder, i el poder unes vegades és de dretes, altres d’esquerres

També és curiós que una persona que ha dirigit durant tant de temps una revista amb tanta incidència social passi desapercebuda.

Clar, però és que nosaltres érem molt anònims.

L’Óscar era conegut perquè sortia a la televisió

Perquè sortia a televisió i això era ja als anys 90. Però, fins aleshores, nosaltres l’únic contacte que teníem amb la gent era el Saló del Còmic, la Fira del Llibre de Madrid, i si fèiem de tant en tant una exposició a algun lloc que ens convidaven aquell dia coneixíem senyors i senyores que compraven El Jueves. Però si no, no en teníem ni idea. Vivíem en la nostra bombolla de la redacció o de l’estudi, i tan feliços. El principi fonamental d’El Jueves era que fèiem una cosa i pensàvem que, si ens agradava a nosaltres i ens semblava divertida, doncs agradaria a la gent. És molt senzill i molt pedestre, però era exactament així. Nosaltres ens reuníem. Què podríem fer d’aquest tema d’en Rubiales? I si fem això? I si fem allò altre? I això què? Hòstia, molt bo! Pam! Ho fèiem i ja està.

El món ha canviat molt, perquè ara a un youtuber que té 750.000 seguidors el coneix tothom.

Sí, sí. Ha canviat tot. Internet ho ha canviat tot, absolutament. Està claríssim.

Amb 40 anys treballant a El Jueves deu ser difícil triar el moment més feliç que hi va viure.

Un moment d’aquells que vaig pensar “hem fet alguna cosa extraordinària” va ser gràcies a un concurs on demanàvem a la gent que ens enviés fotos amb El Jueves a llocs inèdits. Eren temps en què ja hi havia mòbils i podien enviar les fotos amb facilitat. Senyors que havien pujat una muntanya, al fons del mar, al desert… Però hi ha un dia que una senyora que acaba de parir ens envia la foto amb el nadó i El Jueves. I vaig dir sobretot a la gent més jove de la redacció que no es podien imaginar com de gran era que una senyora, en el moment més important de la seva vida, es recordés de nosaltres. És el més gran que ens ha passat a la història. Ningú em va fer cas, però jo estic convençut que va ser un moment absolutament meravellós.

I de moments antipàtics?

En 39 anys passa de tot. Hem passat moments d’angoixa financera,  disgustos entre nosaltres, problemes, de tot tipus… Curiosament, tinc força capacitat per oblidar coses desagradables. Emprenyar-me i odiar ho porto molt malament. Em fa molta mandra.

Van morir uns quants companys al llarg d’aquests anys…

Potser van ser els moments més bèsties. La mort de l’Ivà en un accident de cotxe… Estem un dia tranquil·lament i, de sobte, ens diuen que l’Ivà ha mort. Venia per la Rioja. Era l’any 93 i ell era una columna fonamental de la revista. Havia trigat molt a arrencar. Comença a publicar el 86 i triga dos anys que la gent vegi que és un geni. Va costar molt. La gent no entrava a les seves historietes perquè hi havia molt de text.

Les seves “Historias de la puta mili” o el “Maki Navaja” eren genials.

El millor que s’ha publicat a El Jueves. Quan comença el 86 veiem a les enquestes que fèiem que no sortia bé. Preguntàvem als lectors i ens contestaven a “cobro revertido”, que es feia abans. Eren enquestes en paper, amb creuetes, amb les seccions que els agradava, i no acabava de funcionar. Va trigar dos anys. Jo ho experimentava amb els meus amics, que els deia que era el millor que havíem publicat, però es queixaven de la quantitat de lletra, fins que hi van entrar i van descobrir que era un geni. I la pèrdua del Gin, que era el director artístic des de l’any 81 i havia estat 14 anys dirigint la revista. A més, érem amics, érem companys, érem de tot. Un dia ve i ens diu que es fumarà l’últim cigarro perquè li han dit que té… Van ser moments molt bèsties, els pitjors. El RAF, l’Oli… va morir molta gent a la dècada dels noranta.

Però l’humor seguia. La setmana següent havia de sortir la revista.

Recordo que el dia que va morir el Gin, a la Quirón, vam tornar a la redacció a la tarda a treballar. De fet, era el millor que podíem fer.

No crec que hi hagi un humor diferent a cada país. Crec que hi ha gent amb més o menys sentit de l’humor

No creu que hi hagi un humor específic català, andalús o britànic. Riem de les mateixes coses aquí que a Londres o Sevilla…

Crec que hi havia humors diferents, però ara que tot el món està interconnectat… Veig cada dia els dibuixos que es publiquen al Washington Post i miro sèries d’humor i pel·lícules americanes, angleses i franceses. S’ha anat uniformitzant tot, i no crec que hi hagi un humor diferent. Hi ha gent amb més o menys sentit de l’humor. Hi ha gent que accedeix a nivells més sofisticats d’humor i gent que no. Però això passa a Catalunya, a Andalusia, als Països Baixos o als Estats Units. Als Estats Units hi haurà gent molt senzilla que riurà només de l’humor més bàsic, diguem-ne, i hi ha el New Yorker, que és per les elits més sofisticades de Nova York. Hi ha una distància sideral entre l’humor dels dibuixants de New Yorker i els de l’Oklahoma News. Depèn més del nivell de cadascú que dels països. Però és una tesi meva no demostrada científicament.

Ens fa la mateixa gràcia a nosaltres el Joaquín que a un andalús li pot fer Joel Joan?

Ara els andalusos veuen pel·lícules del Joel Joan i aquí veiem les no sé què d’Andalusia. Està tot molt barrejat, molt mixtificat. La prova era El Jueves, que es venia a Espanya en percentatge proporcional a l’índex de lectura. Veníem menys a Andalusia, però no perquè tinguin menys humor; és que allà es compraven menys revistes i hi havia un índex de lectura molt més baix que al País Basc, per exemple. El País Basc era el que tenia el nivell de lectura més alt, i allí, proporcionalment, El Jueves es venia més. Els publicistes ens ho comentaven i deien que no hi ha tantes revistes que els passi això. L’Hola era més de Madrid, el Lecturas era més de Barcelona i el Semana era més d’Andalusia. En canvi, El Jueves era molt proporcional a l’índex de lectura de cada regió.

La història d’El Jueves és també la història de les seves portades. Algunes en van segrestar. Moltes?

No, moltes tampoc. El Jueves es relaciona sempre amb una existència molt conflictiva amb la justícia, però jo a això li trec ferro. Hem tingut merders i ja ens hem encarregat nosaltres de fotre soroll quan hi havia merder. Si ho mires en proporció, en 46 anys hem tingut unes quantes qüestions. No és molt significatiu, ni va alterar mai la marxa de la revista, ni va condicionar la línia editorial, ni va tenir massa importància.

La portada censurada més coneguda és aquella que sortien els prínceps d’Espanya practicant sexe.

Sí, perquè ja hi havia internet. Nosaltres sempre vam estar molt protegits per l’efecte Streisand. Hi havia gent que ens tenia ganes als vuitanta, però sabien que es callaven, només veien allò els lectors d’El Jueves. Si posaven una denúncia i armaven una mica de merder, ho veurien els lectors d’El Jueves i la resta del país. Moraleja: sería peor el remedio que la enfermedad. I aleshores s’abstenien d’actuar. De fet, El Jueves va viure molts anys molt tranquil. Quan arriba internet, tot es complica. Nosaltres, posem aquella portada a la nostra web el dilluns i no passa res. Traiem la revista el dimecres i no passa res. És dijous, quan Jorge Javier Vázquez comença a donar-li volum al seu programa, que al Fiscal General de l’Estat, algú li diu: “has vist el que han fet aquests?”. El Fiscal General de l’Estat, que aquella setmana tenia un merder amb una història d’aquestes terribles d’Herri Batasuna a Madrid, on estan sempre a punt de matar-se tots, pensa, per alguna raó, que és el moment que es vegi que ell està en tot, i va i presenta una denúncia i el jutge l’accepta perquè l’havia d’acceptar, perquè realment la portada era bastant tremenda.

Els van condemnar?

Ens va condemnar l’Audiència Nacional. El més bo, el que més ens va impressionar va ser que el lloc era molt cutre. Jo havia sentit tota la vida que a l’Audiència Nacional es jutjava els narcotraficants, els terroristes… L’Audiència Nacional és un pilar de l’Estat, i jo m’imaginava uns passadissos amb unes columnes i unes estàtues i no, no, era com el CAP del barri. Un sostre baixet amb suros amb cartells posats amb els horaris dels judicis. Tot molt cutre, molt cutre. La sentència finalment va ser una multa d’uns 6.000 euros o una cosa així.

Una altra portada que va dur polèmica és una on sortia el rei Joan Carles quan va abdicar. En aquest cas, qui la va retirar va ser l’empresa editora, RBA.

Sí. Teníem prevista una portada amb Pablo Iglesias, però quan va abdicar el Rei en vam fer una de nova a cuitacorrents. RBA, però, va recuperar la de Pablo Iglesias. És el pitjor que li ha passat a El Jueves. Quan entra dins de l’òrbita de RBA, la condició primera que es va posar és que el contingut de la revista no es podia tocar. RBA va dir que sí, i durant vuit anys va ser així. Des del 2006 al 2014 mai ens van fer el més mínim comentari, tot i que la revista anava davallant, perquè ja havíem entrat en la crisi del paper. Cap comentari mai a la vida. La primera cosa que passa és que canvien una portada con nocturnidad y alevosía. Havíem tancat el dilluns i el dimarts ens assabentem del canvi. No ens entrava al cap que algú hagués canviat la portada ni que fos el propietari. Era una cosa molt estranya i, a més, mai hem sabut l’autèntica raó de per què va passar allò. Va ser el moment més terrible d’El Jueves, entre d’altres coses perquè se’n va anar la meitat de la plantilla. De fet, en aquell moment jo crec que va estar a punt de tancar, perquè era una revista de 78 pàgines que si marxaven 17 dibuixants no es podia omplir. I tampoc la podies fer d’una setmana per l’altra amb la meitat de les pàgines. Canvien la portada dilluns, el problema surt el dimarts quan veiem la revista, el dimecres estem parlant amb uns i altres, uns dimiteixen, altres dubten i jo el dijous a la tarda m’acomiado de la Maite (la directora), que havia estat amb nosaltres des de l’any 77, dient-li que sabia que algun dia acabaria la revista, perquè tot s’acaba, però que mai havia pensat que fos d’una manera tan gilipolles. Podíem tancar la revista per falta de lectors o per, jo què sé, una crisi financera… Hi ha moltes raons per les quals una revista es pot anar en orris, però per un canvi inexplicat d’una portada en la qual la meitat de la plantilla, en comptes de dir “això no pot ser, aquesta setmana no publiquem, fem pressió a l’empresa perquè això no es torni a repetir”, el que es fa és sortir corrents? Jo els deia: “escolteu, si hi ha un problema en una fàbrica de rellotges perquè el patró no paga les hores extres, els empleats fan una vaga, rodegen l’empresa, fan una manifestació, però no surten tots corrents de la fàbrica. El patró, encantat de la vida. Ja  agafarà uns altres treballadors, no? Va ser el moment més crític de la història d’El Jueves, sí.

El moment més crític de la història d’El Jueves va ser quan l’editora, RBA, va canviar una portada sense avisar-nos

Hi ha una portada que sigui la seva preferida d’aquests 40 anys? En té alguna penjada al capçal del llit?

Tinc una portada, que és la segona que es va fer en color, però pel fet del color. La va fer en Julio Vivas. Li vaig demanar i la tinc penjada a l’estudi. Aquesta és l’única portada que tinc. Va ser l’única portada que va fer per El Jueves. Dominava molt una cosa que aleshores estava molt de moda, que era l’aerògraf. Això amb l’ordinador ara sona a Paleolític, però hi havia gent que era molt hàbil fent, per exemple, un cartell d’aquests lluminosos a la nit.

Quan i per què deixa un humorista de dibuixar? Al llibre explica que l’Òscar, quan va complir 65 anys, va dir que prou i va deixar de fer-ho.

L’Òscar és així. És de decisions dràstiques. S’ha de dir en la seva defensa que ell va publicar milers de pàgines a El Jueves. En publicava cinc cada setmana. Em va dir: “maestro, me han dicho que si sigo dibujando no cobro la pensión”. No crec que tingués un problema de cobrar o no cobrar la pensió. És el que diu la llei, clar. “Pues, ¿sabe qué le digo? Clavo la plumilla en el techo y a tomar por culo”. Va semblar que era una boutade de les seves, però no ha tornat a fer un puto dibuix a la vida.

El tractava de vostè?

Sempre. Nosaltres sempre ens tractàvem de vostè i de mestre. Ell em deia a mi maestro i jo li deia maestro a ell. Sempre. Nosaltres estem tan acostumats que és la relació normal, però clar, quan hi ha un tercer sempre diu: “què passa aquí?”. Són coses de l’Òscar. És un tio molt peculiar. Era el jefe de los festejos d’El Jueves, el que posava malnoms a tothom i aquestes coses.

Vostè acaba de complir 70 anys i segueix dibuixant.

Jo sóc just al contrari. A  mi és que m’encanta dibuixar. A l’Òscar no li agradava dibuixar. A més, ell deia -és una boutade de les seves- que no era dibuixant. “Jo sóc periodista gràfic”, deia. És un dibuixant excepcional, boníssim. És un tio molt accelerat. Moltes vegades, si no li sortia la paraula i tenia un llapis a mà, et dibuixava el que volia dir. És un dibuixant de l’hòstia. Però diu que no és dibuixant. A mi m’encanta dibuixar i, a més a més, ara he descobert, “a buenas horas, mangas verdes” que tinc temps. Ara, com que només dibuixo a La Vanguardia, és ideal per a mi. Jo feia les pàgines d’El Jueves, feia el Quico el progre, i, a més a més, portava una empresa. I, al final, hi havia problemes de personal, de factures, de financiació, de patatín i de patatán. I, vulguis que no, sobretot les qüestions de personal ocupen molt de temps. És el més complicat del món, crec. Sempre dibuixava estressat. Quan treballava a El Periòdico, que feia el dibuix d’actualitat, començava a fer-lo a les sis o les set de la tarda. Estava treballant a l’oficina, sí que m’apuntava alguna idea, algun apunt… però a les sis i mitja, quan se n’anava tothom i em deixaven sol, aleshores començava a pensar un dibuix que havia d’entregar a les vuit per fax. Sempre he treballat molt estressat, molt collat de temps. Ara, tinc un estudi collonut, hi vaig pels matins, miro els diaris, prenc notes… Tinc molts dibuixos avançats, poc temporals o atemporals… Ara, estic gaudint més del dibuix del que havia gaudit en la meva vida.

A El Jueves deien que eren gamberros.

Sí. “Seamos gamberros”. Un cartell que va posar l’Òscar a la redacció.

Ha tingut la sensació d’estar fent el gamberro durant tots aquests anys.

Sí, sí, molt. Era molt divertit. És que, a més a més, tot el món de la política, de la intel·lectualitat, els escriptors, tot això té una pompositat que a l’humorista gràfic li és ideal per mossegar. Nosaltres ens en fotíem de tot això i vivíem a part del món de la política, de la política d’aquí, de la política d’allà. Ser gamberro era el que la gent ens demanava i era molt divertit, molt, molt, molt divertit.

Ho enyora?

No, no, perquè jo no sóc gamberro de mena. Jo sóc gamberro d’ofici. Sóc una persona bastant discreta, convencional, amb senyora, nens, vacances, segona residència, tot això, però, quan arribava a El Jueves, a les 9, em posava el mono de feina i aleshores sí, podia ser un gamberro de l’hòstia. Però a les set de la tarda me’l treia i tornava a ser un senyor que acompanya les iaies a creuar el semàfor. De fet, entre els meus companys jo era el seriecito, el funcionari tranquil i aquestes coses. Jo exercia de gamberro en l’horari laboral.

Ser gamberro era el que la gent ens demanava i era molt divertit

Diu que no es volien marcar políticament però al llibre explica que per a El Jueves va ser un regal l’arribada d’Aznar a la presidència del govern.

Clar, sí, sí. Ja no ens recordem, però després del 92 hi va haver una crisi econòmica molt forta. Igual n’hi havia hagut una a principis dels 80 i la revista anava baixant, baixant, baixant. Quan vam veure que s’acabava Felipe González i que venia Aznar, vam tenir la intuïció, la convicció que era una oportunitat d’or. De fet, Aznar és l’únic president que hem rebut amb un extra. Quan guanya Aznar el 1996, com que ja ho teníem previst, fem un extra que es diu “Aznar” que adjunta un llibre de cent pàgines que es titula “Los pensamientos más importantes y profundos de José María Aznar” o una cosa així. Era un llibre en blanc, cent pàgines en blanc. Va tenir un èxit enorme. Érem conscients que aquest home era una mina. I, a més a més, quan es fica a la guerra d’Iraq… Va ser l’última oportunitat en què El Jueves era portaveu dels indignats, per dir-ho així. Perquè després ja hi havia internet, les xarxes, i ja la gent té molts llocs on empipar-se. Fins aleshores, la gent que estava molt empipada i volia rescabalar-se una mica d’això, comprava El Jueves.

Internet és un míssil a la línia de flotació de revistes com El Jueves?

És un míssil a la línia de flotació del paper. Tota la indústria editorial del paper està agònica, perquè tot el que donava a la gent ara ho pot trobar immediatament i de franc a internet. Tu agafes un fet –el petó de Rubiales- i estàs a la redacció d’El Jueves i dius que hem de tocar aquest tema la setmana vinent perquè aquest tio és un bavós i no sé què més. “Vinga, va, tu fas la portada, tu fas dues pàgines dient maneres de petonejar una tia, no sé què…”. Pim pam pim pam! Això ha passat el diumenge, nosaltres ho decidim dimecres. Sortim el dimecres següent al quiosc. Hi ha deu dies de diferència. Quan el tio petoneja la noia, als cinc minuts a Twitter hi havia 100.000 memes, que són gratuïts, que alguns són bons perquè a més internet fa una mica de selectivitat i el que t’arriba és perquè ho ha retuitejat gent i té una certa qualitat. Com competeixes amb una cosa que és de franc i immediata? És impossible. A més a més, l’ego dels dibuixants, dels periodistes, dels fotògrafs i de tothom ha fet que vulguis posar el material allà perquè et posin likes i et diguin que ets molt guapo. Collonut! La teva feina, que havies ofert tota la vida als diaris a canvi de diners, ara l’estàs oferint a la xarxa de franc. Perquè et pagarà el diari? No té cap sentit.

Aznar era una mina, l’última oportunitat en què El Jueves va ser portaveu dels indignats

Afirma que viure de dibuixar és més difícil ara que abans

Nosaltres vam tenir la “puta xamba” de viure l’època d’or de l’humor gràfic, que comença en el tardofranquisme –Barrabás, Papus, Por Favor, Hermano Lobo,…- 1972, 73, 74, quan quedava poc perquè morís Franco, i vam viure fins al 2000 i escaig trenta anys absolutament meravellosos perquè ningú s’atrevia a fer el que nosaltres fèiem, ningú s’atrevia a ser tan gamberros com nosaltres, ningú s’atrevia a fer un acudit de la Casa Reial. La Casa Reial fins fa relativament poc era intocable, i a segons quins polítics els fèiem molta por. Alguns amics em preguntaven si no teníem por que ens fotessin un puro, i jo sempre els deia “no tenim deutes amb els bancs, estem al dia amb l’Agència Tributària i no tenim crèdits. Fem el que ens rota. Qui ens pot dir alguna cosa? El lector, però a part del lector ningú més.

Durant una temporada van témer un atac d’ETA.

Vam tenir una carta que no sabies ben bé com interpretar. Si reps una carta que diu “Escolteu, que sapigueu que a les herrikotabernes s’està comentant que El Jueves s’està passant de rosca i que se’ls hauria de donar algun avís” no saps si t’ho està dient un amic o t’ho diuen ells. Però no ens va afectar massa. L’única cosa concreta que hi va haver va ser una agressió a la directora, la Maite. Ella tenia per costum sempre córrer a les cinc del matí, tornar a casa, dutxar-se, esmorzar i després venir a la revista. Hi havia un tio esperant-la que li va fotre un cop de puny que la va tombar. Jo no hi era aleshores. Havien fet una portada aquella setmana dels ultres, i suposo que va ser un ultra, però, vaja!, era un ultra que sabia on vivia, que era una tia, perquè almenys si hagués estat un tio no s’haguessin atrevit. A més, ens va decebre molt la poca repercussió que va tenir això. Agredir la directora d’una publicació… Si hagués estat la d’El País n’haguessin parlat fins al Consell de Ministres.

S’ha aclarit qui va ser?

No.

Fins quan durarà El Jueves?

Ara està en mans d’una gent que jo n’hi dic la tercera generació, que són molt bons. Ho estan fent molt bé però el problema és que és una revista de paper i el paper està agònic.

Té web.

Sí, però no han volgut mai explotar-la, perquè no es van atrevir en el seu dia. Segueixen sent una revista de paper amb uns lectors fidels, molts menys que abans. Quant durarà? No ho sé, m’estimaria que duressin molt, però s’ha de dir que estan fent una feina molt complicada ara, com l’estan fent els diaris i tot el que es fa en paper…

Ara prolifera un humor molt sectari i agressiu.

Sobretot molt sectari. Si tu ets d’esquerres pots dir totes les burrades que vulguis de la dreta i si ets de la dreta pots dir totes les bajanades que vulguis de l’esquerra.

I aquí per la qüestió independentista.

És un humor molt sectari i molt desagradable. Hi ha molt odi, molta inquina. Potser és també perquè m’he fet gran però, quan fèiem aquelles crítiques tan bèsties del partit A o del partit B o del dirigent X, jo no recordo haver-ho fet amb mala hòstia, sinó per divertir-nos i fer merder. Potser, ja et dic, és que m’he fet gran i ja no me’n recordo massa, però no recordo haver odiat mai a Aznar. Em semblava un tipus ridícul, amb la seva pompositat, com parlava, el que feia, i la meva obligació professional era criticar allò, riure del que feia i el que no feia, però… odiar-lo? Jo no l’he odiat mai, no odio ningú, no en tinc necessitat. Em sembla que ara hi ha molta necessitat d’odiar coses i gent, i això de la identitat… Ara faig un dibuix a La Vanguardia i l’endemà el publico a Twitter. Diuen unes coses que no em mereixo. Quan en faig d’independentistes em diuen unes coses… Un dia, un tio em va afectar i tot, perquè em va dir que jo ara seria dels que van portar la bomba a El Papus, que és un tema que em toca molt personalment. Vaig estar cinc minuts estabornit. Per què em diuen això?

Internet és un míssil a la línia de flotació d’El Jueves i del paper

Per un acudit contra els independentistes?

Jo no faig acudits contra ningú. Faig bromes sobre independentistes i jutges i el que toca. Intento ser el més equànime possible. No sóc independentista i em fa molta gràcia algunes coses que fan els independentistes. Mentre el director m’ho deixi fer… I també he fet coses dels jutges del Suprem. Em sembla que és la meva feina, però no ho faig odiant els independentistes ni em cauen malament. A Twitter diuen unes coses que penses que hi ha molta gent amb una rancúnia dins que tenen un problema perquè viure així no deu ser agradable.

Té remei això?

No ho sé, perquè ara estem en una societat tan egocèntrica tan narcisista… “El meu problema és el més important del món i el món m’importa un pito perquè és el meu problema el que realment em preocupa”. Suposo que sí que té remei, però també et dic que jo, amb l’edat, cada cop intento preocupar-me menys d’això perquè tinc la sensació que em va quedant menys vida i he d’intentar no perdre el temps i tractar amb aquesta gent és perdre una mica el temps.

Li falta humor al món?

Molt! Justament la principal virtut que té l’humor és que relativitza les coses. Ara se sacralitza tot, tot és sagrat. Si ets feminista o ets sindicalista o ets independentista, o ets de dretes, o ets de Vox, o ets del tal… tot és sagrat, tot, la pàtria, la polla en vinagre… Justament, l’humor el que fa és relativitzar tot això. Per què critico a un polític? Critico a un polític perquè és un senyor que està en el poder, que viu en una bombolla envoltat d’assessors i de senyors que li cuiden la imatge, i jo sóc el bufó de la Cort. I l’assenyalo: “aquest tio és un idiota, que consti que això que ha fet és d’idiota”. És un paper important en la democràcia. Nosaltres som el canari de la mina. Si no podem dir alguna cosa vol dir que la democràcia no està madura. Hem de fer una mica de contrapès. Aquest senyor ja té assessors d’imatge i de comunicació i no sé què, i jo faig una mica la guitza. Cal relativitzar i relaxar-nos tots molt. Una de les meves teories és que els polítics haurien de tenir més temps lliure i anar-se’n a passejar, a donar un volt. En realitat, viuen com esclaus. Es lleven a les set del matí llegint Twitter i veient què ha dit aquell i què li han contestat, després tenen el comitè de no sé què per parlar del que han de dir, han d’estar tot el puto dia estressats fins a les onze de la nit. Viuen en un món molt estressant. A mi m’agraden molt els anglosaxons, aquesta cosa que fa que el president dels Estats Units agafa l’helicòpter, se’n va a jugar una partida de golf i està quatre hores mirant si fica la bola al forat. Això és molt sa, i jo crec que aquí tenim molta gent encaparrada amb tot de problemes. Per exemple, l’odi visceral que es tenen entre les forces independentistes a Catalunya és una mostra d’això. No es pot odiar tant a gent que té la mateixa finalitat política. És un odi absolutament brutal. Quina vida tan trista tenen, l’úlcera posada… 

A Twitter hi ha molta gent amb una rancúnia dins que tenen un problema perquè viure així no deu ser agradable

Quico el progre o el Déu, quin s’estima més?

A mi em va agradar més el Déu, perquè era sense paraules i era un desafiament artístic més interessant, però el Quico el progre em va donar moltes satisfaccions.

El món futur és dels progres com Quico o d’uns altres?

No en tinc ni idea. Una de les coses que aprens amb l’edat és que de totes les prediccions que es fan no se’n compleix cap. Hem d’imaginar sempre el futur per pensar que dominem el tema, però, de fet, ningú pensava que existiria Google o el mòbil. Estàs fent tesis sobre l’educació dels nens i de sobte apareix el telèfon mòbil i ho canvia absolutament tot. Sóc dels optimistes, en el sentit que jo sóc un privilegiat que viu en un país d’una zona privilegiada, que és la Unió Europea, i ja s’ho faran. La veritat és que tot el món de la política, i això cada cop em cansa més, em té molt esgotat perquè no sé per què es barallen tant.