Opinió

Joves en tutela: el risc de la distància

Imagina’t. Separar-se de la família, passar a viure en un centre de protecció a la infància i l’adolescència, conviure amb altres infants o joves que no coneixies, dependre del suport i acompanyament d’educadors i educadores també desconegudes… No ha de ser fàcil. Les experiències dels nois i noies tutelades són molt diverses però la incertesa, la inseguretat, la por i, fins i tot, la soledat són sensacions comunes en el moment en què són acollides per primera vegada en un centre residencial d’acció educativa, els CRAE.

La vida dels nois i noies tutelades és una realitat desconeguda i invisibilitzada; i encara afegiria, estigmatitzada. Als reptes que ‘els nois i noies de CRAE’ han d’afrontar, donada la seva situació, s’hi sumen els prejudicis de gran part de la societat. Són ràpidament encasellades com a joves “inadaptades” o “problemàtiques”, com si fossin corresponsables de la seva situació.

Rumia-hi. El desconeixement genera rebuig. Llavors, per començar, no ens hauríem de preguntar com és la vida dels nois i noies que es troben sota la tutela de la Generalitat? Quines són les històries de vida que alberguen les parets dels CRAEs? Malauradament, la realitat és més dura del que voldríem. Una de les conclusions extretes del projecte Alternatives de Futur, un projecte europeu dirigit a l’empoderament d’adolescents tutelats/des víctimes de violència des de la perspectiva de gènere i els drets dels infants ha estat que, al llarg de la seva vida, la majoria de joves tutelades han estat testimonis o han experimentat episodis de violència. Les formes que pot prendre la violència són diverses i canviants. Aquestes joves poden haver estat exposades a violència psicològica, física o sexual, perpetrada per diverses persones, des dels progenitors fins a altres familiars, amistats o, fins i tot, en les relacions sexo-afectives.

No hi ha dubte: l’experiència de la violència, directa o indirecta, especialment en edats tan primerenques, té conseqüències nefastes per a les persones. Les experiències traumàtiques en la infància o l’adolescència condicionen els processos de desenvolupament i limiten les oportunitats i expectatives de futur, és a dir, conformen l’imaginari de les relacions possibles. I la violència exercida per gent estimada és encara més dolorosa.

Davant d’aquesta realitat, Alternatives de Futur va néixer amb l’objectiu de donar resposta a les necessitats derivades d’aquestes experiències de violència. Aquestes nois i noies formen part d’un col·lectiu de joves extremadament vulnerable, per aquest motiu, reconèixer que aquests nois i noies tenen unes necessitats diferenciades de la resta de joves que no han viscut experiències similars és cabdal. És, de fet, un bon punt de partida.

A l’hora de procurar atendre aquestes necessitats també és important tenir en compte que la violència no és aliena a la marca del gènere. Sort de les ulleres liles del feminisme, que ens permeten enfocar millor i que ens ajuden a veure que les relacions de poder entre gèneres afecten les experiències de violència. Ser un noi, una noia o una persona jove que no s’identifica ni amb el gènere masculí ni amb el femení condiciona el tipus de violència que es pot patir i quin impacte pot tenir. No es tracta de negar les individualitats o de no reconèixer que, a banda del gènere, hi ha molts altres factors que condicionen com som i què hi fem en aquest món. Però, els principis en què es basa la feminitat i la masculinitat en la societat occidental ens diuen molt sobre l’ús social de la violència. Mentre que la força i l’agressivitat són signe de masculinitat, la passivitat i la submissió s’associen al món femení, no es tracta d’una simple diferència, sinó d’una desigualtat. Reconeguem, doncs, que les noies, així com les persones LGTBI, en desobeir les normes de gènere tradicionals, es troben en situació de major risc.

Si bé socialment la violència és patrimoni de la masculinitat, això no significa que les noies o les persones LGTBI no puguin ser agressives o exercir violència. De fet, créixer en un entorn en què habitualment es reprodueix violència, contribueix que aquesta es normalitzi i que s’integri com a forma de relacionar-se amb les altres persones i amb una mateixa. Trencar amb aquestes dinàmiques interioritzades és fonamental per poder garantir un futur lliure de qualsevol forma de violència. Oferir una atenció adequada i específica que contribueixi a la recuperació i empoderament d’aquests nois i noies no és només una necessitat, sinó un deure. En aquesta tasca, els i les professionals que treballen en centres residencials hi tenen un rol clau. La seva responsabilitat, però, té límits i és compartida. Si som corresponsables de l’estigma social que pateixen aquestes joves, no hauríem de ser corresponsables també de la garantia dels seus drets?

Corresponsabilitzar-se. El repte és enorme i requereix de la implicació de totes les institucions i del conjunt de la societat. La situació en què es troben aquestes adolescents és producte de les discriminacions i desigualtats que generen l’estructura social. Quan parlem de drets, parlem de responsabilitats col·lectives perquè la vulneració d’aquests drets, en molts casos, també ho és col·lectiva. Així com és imprescindible que tota la població s’impliqui activament en aturar les violències masclistes, és necessari que reflexionem i actuem perquè aquestes joves puguin sortir de l’espiral de la violència.

Una societat justa i igualitària és aquella conscient que no tothom neix amb les mateixes oportunitats i emprèn accions concretes i contundents per revertir aquestes desigualtats. Tots i totes en formen part i ens hi juguem molt. Ens hi posem?