Opinió

La ‘deconstrucció’ del telèfon mòbil a les aules, segons l’alumnat

Com cada any, el mes de febrer Barcelona es converteix en la capital del món de la tecnologia mòbil. En aquesta ocasió, però, els nous virus de la Xina (coronavirus) han condicionat també la salut del  Mobile World Congress, amb empreses que han anul·lat la seva participació i, donades les circumstàncies, han provocat la suspensió de l’edició de 2020. Després del boicot a l’empresa xinesa Huawei per part del president dels EUA, Donald Trump, i alguns països i empreses europees, ha aparegut una greu malaltia de grans efectes que, a més, ha generat xenofòbia contra les persones xineses entre alguns col·lectius. Sembla com si aquest boicot ha trobat al gran aliat dels virus per incrementar les guerres comercials internacionals contra la Xina.

Per si no hi hagués de sobra, el racisme, campanyes concretes d’alguns mitjans de comunicació i moltes notícies falses incrementen estats d’opinió pública contra aquell país. Les relacions comercials, els vaivens del món econòmic  i la xenofòbia de vegades es relacionen. També són continguts molt adients per estudiar a les classes.

Aquí, des de fa uns dies també han aparegut d’altres virus que volen introduir-se en l’ensenyament en forma de censura: l’anomenat pin parental. Però, amb els matisos  adients i d’una altra manera, també s’estén a l’ús de la tecnologia a les aules, en concret a l’etern debat sobre si els telèfons mòbils s’han de fer servir per educar o prohibir-los.

Amenaces

El tema, diem, té certa semblança a la ideologia del pin parental, amb l’afegit que un cert sector del professorat també s’ha afegit a la por a utilitzar un dels aparells que dominen el món i els costums de tothom. Prohibir-lo pel pànic als seus efectes negatius, com si hi hagués algun invent que no els tingués; reafirmar la zona de confort de les classes i apartar-los de les aules, evitant educar amb l’aparell més potent que havíem tingut mai a les nostres butxaques, amb la conjunció de moltes eines i recursos i sempre connectat al món; al·legacions a la protecció de la infància; a la suposada millora del clima escolar quan el pervers objecte no hi és present; a allunyar el jovent de xarxes socials, de consultes de pàgines concretes i malicioses, d’addiccions de tot tipus, de dificultats que entorpeixen la convivència i la concentració. Ja no ens recordem què passava abans del mòbil?

Parlem de la importància d’acompanyar, educar, planificar, prevenir i, des d’alguns sectors, pensen que només es pot aconseguir amb prohibicions. Identifiquem el mòbil com un artefacte nociu, solament amb disfuncions per manca d’una previsió en la planificació educativa i formació en general? En aquestes circumstàncies tan específiques podríem recórrer a l’antiga i eterna pregunta: qui educa els educadors?

Realitats

Afortunadament cada vegada hi ha més centres educatius i professorat que veuen la tecnologia des de punts de vista positius, contemplant també els efectes negatius i educant per prevenir-los. A Catalunya comptem amb el Departament d’Educació, que deixa autonomia als centres pel que fa a l’ús del mòbil, però aposta per l’educació i la cultura digitals. Prova d’això és la creació de la direcció general d’Innovació, Recerca i Cultura Digital, així com programes innovadors valents i ben planificats, com el recent mòbils.edu, amb connexions amb altres programes com #aquiproubullying, projecte de convivència, educació emocional, en els centres que els tinguin. Tot el conjunt està interrelacionat i serveix per educar en responsabilitat, sense prohibir.

Deconstrucció

En alguns altres espais hem manifestat que caldria deconstruir el mòbil per capes a les aules mentre se’l fa servir. Com? Que l’alumnat i el professorat siguin protagonistes, que s’obrin espais de debat i reflexió a les classes i per arribar a conclusions i línies d’actuació, pensant en la seva utilització, tant la d’ells com la del món adult. De quina manera? Proposant temes transversals per treballar competències on estigui la tecnologia, l’ús que fan i que això doni lloc a presentacions, debats i publicacions en espais compartits a Internet.

Exemples? En un institut que fa 26 anys que utilitza la tecnologia a les aules i més de sis cursos amb el mòbil, juntament amb els ordinadors portàtils de cada alumne, s’han creat alguns espais on hi ha alumnat que ha analitzat i, tots plegats, amb una feina de mesos, hem arribat a definir algunes capes, per exemple aquestes:

• La capa de la seva interfície: pensar en la usabilitat del que tenim en la pantalla, quina comunicació mútua hi ha i en la quantitat de recursos que venen amb el mòbil, en els sistemes de les connexions i empreses que intervenen en aquesta connectivitat. l la interacció que tenim amb les apps: quines baixem i quines no, per què, com funcionen, quina informació i serveis ens aporten i què donem nosaltres a canvi, què ens demanen, si són intuïtives i amigables, quines emocions ens produeixen, quan les esborrem i per què, quines fem servir més i quines no, i quines altres podríem baixar que serien útils per afavorir i augmentar els nostres aprenentatges.
• La capa dels llenguatges multimèdia i la imatge digital, la seva construcció, interpretació i possibles confusions: analitzar els missatges que arriben i com construir la informació serveix també per produir d’altres i, entre els uns i els altres, treballar aspectes lingüístics, icònics com les emoticones (el llenguatge corporal de l’era digital, diuen els experts), el llenguatge prescriptiu dels cercadors a l’hora d’escriure i la imatge. Tot el conjunt, per exemple, pot donar peu a una activitat interessant: agrupar l’alumnat per parelles d’amistat, que cada persona pugui veure i llegir missatges enviats i rebuts en el mòbil de l’altra i que es fixi en quina imatge personal transmet en el món digital. Comentar-ho en parella després, treure conclusions personals i generalitzar consells en el gran grup ajuda molt a aprendre des de la reflexió pràctica.
• La capa de les dades, els algoritmes i el big data quan naveguem: la informació que contínuament donem, les diferències entre públic i privat a la xarxa, l’acceptació de les galetes (cookies) i a què ens comprometem al fer-ho, l’efecte de les consultes en propostes publicitàries que ens arriben, com navegar en privat.
• La capa de la dependència de l’aparell: pensar en el nombre de vegades que l’obrim per interactuar amb missatges, consultar xarxes socials, avaluar la dedicació de temps en altres possibles usos informatius, dels quals potser no tenim costum. Fa uns dies unes alumnes de 13 anys  proposaven a la seva classe: ser capaces d’oblidar-nos una estona cada dia del mòbil i no estar consultant-lo contínuament, posar-lo en mode avió de vegades.
• La capa com a objecte de desig i opi del poble: es van interessar per aquesta frase i el seu marc històric, amb un debat posterior sobre els sistemes que té l’aparell i les aplicacions per cridar-nos l’atenció i enganxar-nos si no posem límits. Propostes d’un altre grup d’alumnes: Quan estem estudiant, no tenir el mòbil a prop per no distreure’ns i centrar-nos en allò que estem fent, o deixar-lo en silenci. També: a l’hora de dormir deixar-lo en una altra habitació per no perdre temps de descans consultant les xarxes socials.
• La capa de la veritat/mentida: l’escepticisme i la consulta de diverses fonts fiables abans de creure algunes informacions (fake news). Proposàvem mitjans de comunicació, webs verificadores i sentit comú. En xarxes de missatgeria, no caure en la resposta ràpida i espontània sense pensar, no distribuir missatges atractius però sospitosos, evitar l’engany. I parlar, consultar, debatre, llegir llibres en digital o paper.
• La capa de la salut i el benestar digitals al voltant de l’aparell: efectes que ens produeix, la nomofobia, la possibilitat d’apreciar el silenci, la desconnexió i la conversa presencial o fer d’altres activitats. Proposaven quedar amb amistats, fer esport, desconnectar de la tecnologia. Un alumne de 13 anys va anar més enllà amb un missatge profund: “Hem d’intentar deixar de somniar amb una vida desitjada pel que veiem o ens enviem pel mòbil i hem de començar a gaudir de la nostra vida”. Un altre: “Hem d’estar més atents al nostre voltant i menys al mòbil, el qual no pot ser el protagonista de la nostra vida però sí que ha d’estar present”.
• La capa de les errades, per aprendre d’allò que s’ha fet malament i per aportar solucions. Qualsevol mal ús ha de reforçar el bon ús.

En centres on s’utilitza la tecnologia des de fa temps, amb formació i autoformació del professorat i alumnat, amb un equip directiu que lideri el projecte i amb una visió general del mòbil com a eina educativa, els conflictes són mínims, les actituds milloren, la preparació per al futur comença des del present i els aprenentatges augmenten, fins a convertir l’aparell en invisible perquè ja forma part de la quotidianitat de l’aula.

Aquesta  deconstrucció del mòbil per capes ha estat possible gràcies a alumnat que pot utilitzar-lo en el seu institut amb normalitat i responsabilitat. Si estigués prohibit, les línies anteriors sobrarien.