Opinió

La desobediència a la LOMCE és una obligació ètica

Montse Ros és Secretària General de la Federació d’Educació de CCOO

Un principi de l’art de l’educació és que no s’ha d’educar els nens conforme al present, sinó conforme a un estat millor, possible en el futur, de l’espècie humana; és a dir, conforme a la idea d’humanitat i del seu destí.

Immanuel Kant

A Catalunya hi ha una gran majoria de persones que no comparteix la idea d’humanitat que té el ministre Wert. L’educació requereix honestedat. Ens trobem, doncs, en l’obligació ètica de protegir la infància i el jovent, el futur del nostre poble, i la mateixa idea d’una societat més neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç (1). Les famílies, el professorat, totes les persones que ens comprometem en el benestar d’avui i de demà ens trairíem si acatéssim la LOMCE.

És una qüestió difícil però no temerària, que necessita molta intel·ligència i molta unitat. Ens equivocaríem si intentéssim convertir la resistència a la LOMCE en una exhibició de protagonismes partidistes, de personalismes, d’heroïcitats.

El Govern de Catalunya té capacitat d’acció jurídica. La LOMCE contradiu la Constitució Espanyola, l’Estatut de Catalunya, directives de la Unió Europea i diversos convenis internacionals. El departament d’Ensenyament ha d’impugnar la LOMCE i els seus reials decrets per preservar les competències de l’autogovern, la cultura i la llengua catalanes i la legitimitat dels projectes educatius de centre, o de grups de centres. Que ho faci.

El Parlament de Catalunya ja va aprovar una resolució, a proposta del Marc Unitari de la Comunitat Educativa, on comprometia normativa pròpia per assegurar que el dret universal a l’educació fos garantit pels poders públics de forma democràtica i equitativa. Ara és el moment de posar en marxa aquesta resolució, tenint com a referent els millors exemples europeus. Que ho faci. El Parlament té una tasca immediata amb la tramitació, ja anunciada, de les lleis de la formació professional catalana que podrien transformar-se en el sistema d’educació al llarg de la vida, cosa necessària i que la LOMCE no legisla. El Parlament pot fer que la nova Formació Professional Bàsica no sigui un cul de sac, i que mantingui la ràtio 15 com a condició necessària per a la seva viabilitat educativa. Haurà de ser també el Parlament qui, dins del marc europeu, esquivi la cotilla de les revàlides sense posar en perill l’acreditació dels títols. És possible i imprescindible. Es tracta d’un punt clau de la LOMCE, ja que les revàlides pretenen evitar la progressió d’un gran percentatge d’estudiant, controlar el currículum i promoure la segregació escolar a través de la publicació de rànquings. La segregació trenca la xarxa humana, la fa menys eficient en la creació de coneixement i art, menys creativa i menys solidària.

Caldrà un acord dels rectors per preservar les proves d’accés a la universitat -l’anomenada selectivitat- com a barem bàsic per a la regulació del flux d’estudiants a les universitats catalanes, mantenint la igualtat d’oportunitats. Que el facin.

Somescola és potser l’organització d’organitzacions més àmplia, i li haurem de demanar que faci un pas més enllà de la defensa de la llengua catalana i la immersió lingüística. Hauria d’apostar per estendre les accions de resistència a la LOMCE en tots els espais educatius i culturals del país.

És un goig que partits, sindicats, patronals, fundacions, assemblees, plataformes, centres educatius, per tot Catalunya, estiguin treballant de valent en renovar la utopia educativa. Som conscients que l’educació del futur es veu confrontada a una inadequació cada vegada més àmplia, profunda i greu. D’una banda els nostres sabers desarticulats, parcel·lats i compartimentats, i de l’altra, les realitats o problemes cada vegada més multidisciplinaris, transversals, multidimensionals, transnacionals, globals, planetaris (2).

Tenim dret a decidir l’educació i ho fem a través de múltiples iniciatives que hem de compartir necessàriament. Ho fem!

Aquest esforç de pensament ha de servir per potenciar els projectes de centre amb el compromís de la comunitat educativa. Educar amb l’exemple no és una manera d’educar: és l’única manera d’educar. Hi ha projectes educatius democràtics: mantinguem-los, no és il·legal. Podem fer-ne més, i més inclusius i més plurals. No competim amb el centre del costat:  la cooperació ens fa forts, la diversitat genera oportunitat, la competència sempre fa perdedors.

No ens plantegem els currículums que està preparant el ministerio: interroguem-nos sobre què és bo per a qui volem educar i convidem-los a fer-se progressivament responsables de la seva pròpia educació. Diguem als editors que no cal que corrin a canviar llibres que no comprarem. Diguem que apostarem pel software lliure encara que la LOMCE vol controlar les plataformes i els continguts digitals en un intent tan ingenu com totalitari.

La cultura s’educa. La cultura mai es transmet, es recrea en cada nova persona i en cada generació. El coneixement, que ens permet ser lliures, s’educa. La voluntat i el caràcter per perseverar en la construcció de projectes lliures, s’educa. Les tècniques que ens permeten treballar i progressar, i guanyar benestar, s’eduquen. La cooperació s’educa.

Es necessita educació per construir la base de l’ètica i la dignitat humanes, la capacitat de cohesió i de responsabilitat col·lectiva (3). La convivència democràtica i solidària s’educa.

Cal enamorar-nos de l’educació i del seu potencial creatiu, en la seva capacitat de forjar identitat individual i col·lectiva. Sorprendre’ns per l’enorme plasticitat del cervell humà davant l’educació. Cal entendre la grandesa de l’educació pública, de la utopia il·lustrada de proporcionar un accés universal a la xarxa del coneixement. Amb aquesta passió defensarem la responsabilitat dels poders públics no solament en el sosteniment de l’educació des dels zero anys fins a la universitat, sinó també en la creació d’entorns de qualitat educativa en el lleure  i en els espais comunitaris, així com en l’empoderament educatiu de la família. Fa falta tota la tribu (4).

———–

(1) Salvador Espriu, Assaig de càntic en el temple

(2) Edgar Morin, Els set sabers necessaris per a l’educació del futur

(3) José Manuel Esteve, Educar, un compromiso con la memoria

(4) Proverbi africà que va popularitzar José Antonio Marina