Opinió

La immersió lingüística va ser una lluita de classe

Pràcticament el mateix dia em trobo explicant a una investigadora com va ser el procés d’immersió lingüística de l’Escola Sant Miquel de Cornellà i, algunes hores després, contestant preguntes similars d’una periodista que fa un reportatge sobre el català per “contextualitzar” les burrades del ministre Wert. En la primera de les situacions, em veig en la necessitat de recordar que el procés va ser alguna cosa més que catalanitzar una escola de barri perifèric. En la segona, descobreixo una jove professional que no té ni idea de què era el CEPEPC ni de què va suposar aquest moviment per normalitzar la llengua del país. Les dues interrogacions juntes fan que s’encengui la llum vermella en la meva màquina de pensar. Ull! Ara sembla que recuperar el català i convertir-lo en la llengua de l’educació va ser tat sols una batalla d’idiomes!

La historia i un servidor no tenim gaire bona relació ja que, com a professional de les històries humanes, sempre veig el biaix interessat de la majoria de relats. Tanmateix, no em queda més remei que fer-la servir si el biaix interessat i la confrontació amb el ministre la buida dels valors que, crec jo, tenia. I això és el que passa quan s’explica només una part de l’apassionant història de convertir escoles catòliques, franquistes, de barri, en escoles catalanes, arrelades al barri, que construeixen el que van ser els fonaments de bona part de la immersió lingüística actual.

L’Escola Sant Miquel de Cornellà era una escola parroquial que un grup de professionals vàrem començar a transformar en escola activa, renovadora, pública i catalana quan encara vivia Franco (1973). Va ser una de les impulsores del que seria el “Col·lectiu d’escoles per l’escola pública catalana” (CEPEPC) que el 1988 acabaria integrant-se majoritàriament en la xarxa d’escoles públiques de Catalunya. Aquest col·lectiu dinàmic lluitava per demostrar que l’educació catalana havia de ser renovadora i pública, al servei dels que veritablement necessitaven les oportunitats d’aprenentatge més actives. És en aquest entorn educatiu on es construeix progressivament la realitat d’un poble una llengua, començant per fer una comunitat humana una llengua.

Això de la “llengua vehicular” és una simplificació acadèmica tardana. Molt abans van ser necessaris molts altres processos. ¿Per què una escola de famílies castellanoparlants quasi en la seva totalitat, a cavall entre dos barris complicats, d’extraradi de dos municipis, esdevé una escola catalana? Podia haver estat tot el contrari: una escola de castellanisme resistent entre obrers i marginats, que identifiquen el català com l’idioma del patró que explota o dels veïns que eviten la relació.

No es pot oblidar que la parròquia i els locals escolars havien estat espais de reunions antifranquistes o que allà es crea una part de les CCOO del Baix Llobregat. Però l’acceptació i la implicació massiva de les famílies en la qüestió del català vindrà perquè els líders obrers són pares i mares de l’escola i tenen molt clar que per aconseguir que el seus fills formin part de la societat l’han de dominar. Tenen molt clar que no saber-lo significa ser menys. Lluitar per la recuperació d’una llegua era poder formar part de la nova societat des del començament, sense que ningú els pogués considerar inferiors.

A més, el català passa poc a poc a ser la llengua de l’escola de tots perquè a l’escola hi caben tots. La marginalitat i les dificultats socials que viuen molts infants del barri no suposen la seva exclusió de l’escola. El català passa ser, també poc a poc, la llengua dels que, a d’altres entorns de la ciutat, són exclosos. Es pot fer immersió lingüística perquè existeix un potent programa d’atenció a la diversitat social.

Finalment, la immersió reeixirà perquè es construeix una escola activa moderna, que acaba sent de les de més qualitat de l’entorn. Això comportarà esdevenir escola desitjada per les famílies autòctones de classes mitjanes. Atrau el projecte per damunt de la complexitat social de l’alumnat. Ara, l’escola dels xavals de barri obrer (garrulos, potser dirien ara) tenen una escola a la qual aspiren a anar els del poble (pijos). S’acaba el segle i les famílies ja estan veritablement convençudes que aquesta escola fa que els seus fills i filles puguin formar part del país, sense que un altre els pugui discriminar per la llengua.

No va ser immersió idiomàtica. Va ser una lluita contra diverses explotacions, per construir una comunitat en la que la llegua no pogués servir per separar ni excloure.