Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
En el transcurs del temps hi ha modes, fins i tot en l’educació. Ara es parla molt dels problemes que presenta l’alumnat a nivell de conducta, de desafiament, de dèficit d’atenció i de concentració, d’actitud en general, i queden una mica enrere tots aquests elements del desenvolupament motor i cognitiu que van revolucionar l’educació en els anys 70. Això passa amb la lateralitat, un element inherent a l’individu que pot influir en molts àmbits de la persona, de l’infant, com el físic, el cognitiu, el social, l’afectiu i l’educatiu. Els estudis han avançat, però les modes tornen i ens sembla que estaria bé donar de nou protagonisme a la lateralitat.
Vaig fer la meva tesi doctoral (2012) sobre la lateralitat i una síndrome encara poc coneguda, la síndrome X Fràgil. Aleshores va començar un camí on em vaig trobar persones interessades en la lateralitat. El camí és lent i afortunadament tot arriba. A les meves classes de la Universitat de Manresa parlo de la lateralitat, intento transmetre la importància que té en el desenvolupament dels infants, faig que els i les estudiants, futurs i futures mestres d’educació infantil, prenguin consciència que molts problemes d’aprenentatge i de conducta poden venir d’una lateralització poc eficient. Això no vol dir que tots els problemes tinguin aquest origen, no obstant és interessant tenir-ho en compte. Seguint amb la universitat, agreixo que professors com Javier Hernández, el meu director de tesi, Meritxell Monguillot, Raimón Recoder, Marcel·lí Massafret, tots professors a l’INEFC Barcelona, tinguin a bé el fet de despertar en el seu alumnat la curiositat de saber què és la lateralitat i per què existeixen persones lateralitzades de formes tan diverses amb les conseqüències corresponents.
La lateralitat és inherent a les persones i implica la lateralitat distal (mà i peu) i la lateralitat sensorial (ull i oïda). És en el procés de lateralització, que comença durant la gestació, on pot haver-hi influències. Més endavant, l’educació, l’entorn, la cultura també en poden modificar el seu desenvolupament inicial. Aleshores, cal subratllar que no hi ha lateralitat dolenta i cal remarcar dos elements primordials en aquest procés: el desenvolupament motor i el cos callós. Si l’infant té una bona base motriu, en la qual incloem la motricitat ocular, amb els patrons homolaterals i contra laterals ben estructurats, i un cos callós que funciona de forma fluida transmetent la informació d’un hemisferi cerebral a l’altre, no hi ha raons aparents per tenir dificultats en l’aprenentatge escolar i en la seva vida quotidiana. Cada subjecte té un ritme en el seu desenvolupament, ritme que s’ha de respectar. Forçar l’evolució o induir l’infant per utilitzar un mà o l’altra pot provocar trastorns en molts àmbits citats anteriorment. D’altra banda, és interessant potenciar les facultats que pot oferir una lateralitat determinada en la pràctica d’un esport que requereix unes característiques específiques, com per exemple esgrima, tenis, boxa, handbol o futbol, entre altres. Una lateralitat creuada o una lateralitat funcional són unes bones estratègies per controlar el contrari.
Parlar de lateralitat és entrar en un paradigma ampli i complex que no es limita al fet de ser dretà o esquerrà, ja que intervé en tots els elements del desenvolupament motor (equilibri, coordinació, to muscular…) i en l’àmbit psicològic (emocions, concentració, creativitat…)
Parlar de lateralitat és entrar en un paradigma molt ampli i complex. La complexitat no es limita al fet de ser dretà o esquerrà, la complexitat s’amaga en les diferents formes amb què es pot lateralitzar una persona, en les causes de per què s’ha lateralitzat d’aquesta manera i en els resultats que poden derivar-ne. S’ha de tenir en compte que la lateralitat intervé en tots els elements del desenvolupament motor: l’equilibri (estàtic i dinàmic), la coordinació (principalment la coordinació òcul manual per l’aprenentatge de l’escriptura i de la lectura, entre d’altres tipus de coordinació), el to muscular (sobre tot en la pinça escrivana), la integració de les nocions d’espai i de temps (per l’orientació) i l’esquema corporal. També intervé en l’àmbit psicològic de la persona, en les emocions, l’afectivitat, la concentració, les relacions socials i la creativitat.
La lateralitat és un potent conductor en la vida de les persones. De forma sovint inconscient, ens porta a actuar i a ser d’una forma normal o peculiar (hauríem també de definir què és normal i què és peculiar!). Malgrat això, i quan el cas ho requereix, és important saber que es pot ajudar les persones que presentin algun tipus de dificultat en relació amb la lateralitat. Es tracta en principi d’exercicis per reconduir i omplir les possibles llacunes que ha patit la persona durant el seu desenvolupament. Normalment hi intervé un equip multidisciplinari per treballar tots els àmbits afectats en el subjecte i d’aquesta manera reforçar i consolidar les bases necessàries per a una millor eficiència en el seu fer i en el seu ser.
Dit això, i no vull estendre’m més en el tema, ja que seria molt llarg, sí que vull agrair als professors i professores, als i les mestres d’escoles, als psicòlegs, pedagogs i psicopedagogs, als optometristes, als entrenadors, i tots els professionals que tenen en compte la lateralitat i el procés de lateralització en els infants per ajudar-los en el seu desenvolupament a fer infants, adolescents i adults, en definitiva, persones més felices.
