Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Des de fa molts anys que utilitzo les històries de Mafalda i els seus amics a les meves classes de la Facultat d’Educació. Sobretot per il·lustrar certes aspectes del funcionament de l’anomenada pedagogia tradicional (i, de vegades, fins i tot de la que no es considera tant tradicional).[1] Alguns exemples.
És a dir, com sovint s’intenta ensenyar a llegir i a escriure a partir d’uns continguts que no interessen a ningú: ni a qui aprèn ni a qui ensenya. Si els infants no tinguessin al seu abast altres paraules escrites i textos que realment els hi resulten motivadors i significatius (ni que sigui en els mòbils o en les etiquetes de les marques de roba de moda), arribarien a la conclusió que això de llegir i escriure és una activitat d’allò més absurda. Paul Goodman deia que si els infants
haguessin d’aprendre a parlar de la mateixa manera que de vegades es vol que aprenguin a llegir i a escriure, la gran majoria acabarien tartamuts.
Una altra tira que em sembla genial. En aquest cas protagonitzada per Mafalda i Miguelito, el membre de la colla que sol fer el paper de nano ingenu, crèdul i benintencionat …
És un exemple d’una determinada escola que falsifica tot el que toca. En aquest cas, les preguntes. En vida normal, hom només pregunta allò que no sap. Les preguntes escolars examinadores són preguntes falses. Quan a classe la mestra pregunta, posem per cas a en Pepito, “Qui va descobrir Amèrica?”, allò que de veritat està preguntant no és pas “Qui va descobrir Amèrica”: això ella ja ho sap. Allò que la mestra no sap i realment vol saber és si en Pepito sap qui va descobrir Amèrica. Però pel fet que, en aquestes situacions, la relació educativa està basada en la desconfiança i el control, la pregunta autèntica (“Saps qui va descobrir Amèrica?”) no funcionaria ja que la resposta sempre podria ser afirmativa i llestos.
Però no sé perquè m’esforço a explicar aquestes tires de Mafalda, si en realitat s’expliquen soles la mar de bé. Com aquestes tres darreres.[2]
Tot i que segur que alguns hipercrítics amb l’escola actual i nostàlgics de l’educació d’abans –quan a les institucions educatives tot era ordre, disciplina i respecte a l’autoritat dels mestres– diran que aquests canvis de fons que desitjava en Manolito (que els alumnes peguin als mestres) desgraciadament ja s’han produït.
Deixeu-me enllestir amb unes quantes imatges d’un altre gran dibuixant (Honoré Daumier, 1808-1879) que també va representar, amb magnífic to humorístic, aquella escola del seu temps.[3] Un temps en el qual, com afirmen els nostàlgics actuals, tot era ordre, disciplina i respecte.
[1] També en un llibre sobre l’escola tradicional vàrem dedicar un apartat sencer a comentar algunes de les tires del dibuixant que ara ens ha deixat: La aborrecida escuela. Junto a una pedagogia de la felicidad y otras coses. Barcelona, Ed. Laertes, 2002, pp. 41-45.
[2] Totes les tires procedeixen de l’edició de Mafalda publicada per l’Editorial Lumen de Barcelona, Concretament dels volums 2 i 7.
[3] Daumier, H., Professeurs et Moutards, Paris, Ed. Vilo, 1969.
