Opinió

L’autonomia dels centres educatius: un debat actual i necessari [1/4]

Crec que quan pensem en el que cal millorar dels centres educatius, tant els partidaris d’un model autònom, com els d’un model més centralitzat, tenim molts punts compartits:

• Una cultura col·laborativa i democràtica entre tots els seus sectors i agents.
• Uns projectes elaborats i consensuats  per la comunitat educativa.
• Uns equips directius que liderin de forma democràtica aquests projectes, pedagògicament avançats i contextualitzats en l’espai i el temps.
• Un currículum que sorgeixi del treball que es fa a les aules i als centres, que faci possible una educació personalitzada i inclusiva amb un sistema d’avaluació flexible que reconegui la diversitat de l’alumnat i la potenciï.
• Unes plantilles adequades als projectes, tant de cada institució com del territori, tant des d’un punt de vista quantitatiu com qualitatiu.
• Un treball en equip consolidat entre els docents.
• Un sistema de formació permanent basat en la reflexió de la pròpia pràctica.
• Uns recursos per compensar les mancances d’origen de l’alumnat.
• Unes comunitats educatives actives, implicades i col·laboradores amb el propi projecte educatiu.
• Una bona relació amb el territori a través de plans, relacions, convenis…

També hi ha un gran consens en treballar per aconseguir els aprenentatges millors i més extensius i específics per tot l’alumnat; una àmplia inclusió i cohesió social, compensant en el marc escolar les mancances i desigualtats d’origen; una idea d’educació comunitària, en la qual hi participen un conjunt de sectors, agents i àmbits amb finalitats comuns. La discrepància estratègica en com avançar qualitativament és el que està en debat.

La realitat és que el desenvolupament de cadascun dels punts anteriors, és diferent en cada centre i institució educativa. Fins i tot, en una situació amb una legislació comuna de característiques molt prescriptives, les concrecions a cada centre poden ser diferents. El resultat és un sistema educatiu molt diferenciat, amb institucions inserides en un espai concret i amb una història i evolució cultural diferenciada. Si el que ens preocupa és la “igualtat d’oportunitats” en cadascun dels centres educatius  o garantir-ne l’equitat, hem de partir d’aquesta primera constatació.

Com entenem l’autonomia

Hi pot haver graus diferents de concreció i no podem fer reduccions simplistes d’identificar el concepte amb una mesura concreta. Poder incidir en l’adscripció de mestres a les plantilles des dels equips directius (una mesura que afecta, aproximadament, al 10% de la plantilla) és una manifestació de l’autonomia, però no podem reduir la nostra opinió sobre aquesta estratègia, tenint en compte si estem o no d’acord amb aquesta mesura o en com s’està aplicant.

Uns centres educatius autònoms haurien de poder:

• Establir les finalitats bàsiques del projecte, el currículum a l’escola i el seu model de gestió. Poder concretar metodologies, organització de l’alumnat, distribució de l’espai i del temps, model lingüístic, criteris i models d’avaluació, informes i entrevistes amb famílies…
• Organitzar-se autònomament atenent a aspectes com la distribució de les 37,5h de cada docent, responsabilitats, configuració de l’equip directiu, organització dels cicles, comissions participatives, contactes, relació i implicació de les famílies… Definir les competències i composició dels òrgans col·lectius: claustre, consell escolar, etc. Organitzar la  participació de l’alumnat en el centre.
• Exercir l’autonomia econòmica que vol dir, d’entrada, distribuir els recursos segons les necessitats del projecte. Un dels aspectes més controvertits pot ser la recaptació de recursos, juntament amb la capacitat d’arribar a acords amb altres institucions, entitats, empreses…
• Exercir l’autonomia pel que respecta al personal docent. Possibilitat d’establir uns criteris propis per la incorporació dels docents al mateix centre. Autonomia en la formació permanent del professorat, amb recursos per a dur-la a terme dintre l’horari laboral dels docents. Mecanismes d’avaluació formativa de la funció docent aplicables a cada centre educatiu.

Si aquests punts poden tenir un desenvolupament desigual proposo entendre l’autonomia com un procés, en el qual s’ha d’anar avançant amb graus diferents de desenvolupament. Això implicaria que hi podria haver una diversificació sincrònica degut al desenvolupament autònom dels mateixos aspectes en centres diferents i també una diversificació diacrònica produïda pel moment que cada centre estigués dintre el procés.

A partir d’aquí penso que tothom accepta l’existència d’una normativa bàsica i comuna. La qüestió és quin caràcter i quin nivell té aquesta normativa i si anul·la o no les competències dels centres educatius. Per exemple, hi pot haver un currículum bàsic de caràcter orientatiu que potenciï l’autonomia dels centres, o pel contrari un currículum sobrecarregat i de caràcter prescriptiu que tindrà uns efectes completament contraris.

Crítica a l’autonomia

La crítica al desenvolupament d’aquest model autònom alerta sobre diferents perills concrets, que podríem resumir en:

• Es produeix desigualtat en el sistema, en part provocada pel mateix desenvolupament diferent, però agreujada per la implementació de l’autonomia.
• Es privatitza l’escola pública.
• S’afavoreix la competència entre els centres educatius, introduint elements de mercat en el seu desenvolupament.
• Es desregula el sistema, s’afebleix el control social i s’atomitzen les solucions.
• Fa possible que els equips directius o el director, en el pitjor dels casos, practiquin l’autoritarisme, el nepotisme i l’amiguisme, per sobre de l’opinió dels claustres o de criteris més objectius i externs al centre.

Però un sistema educatiu centralitzat i dependent, no corre perills semblants? Aquests perills no es poden donar tant en sistemes centralitzats com en sistemes autònoms? Potser, aquestes veus crítiques ens alerten que aquests perills hi són però que, amb l’autonomia, correm el perill d’augmentar-ne els efectes negatius?

Tot sistema, per molt centralitzat que sigui –del currículum, del personal, de l’avaluació… –, tindrà un cert grau d’autonomia i hi podrem observar símptomes de desigualtats, competitivitat, desregulació… Vistos els controls burocràtics que fan els sistemes centralitzats  com el nostre, no és real pensar en garanties al 100%, que les mesures suposadament homogènies que es proposin s’aplicaran urbi et orbi.

I si autonomia i centralització poden produir semblants problemes en el sistema, potser es tractarà de veure quines són les mesures que cal tenir en compte, com el context condiciona també i afavoreix alguns problemes i com calen mesures complementàries per neutralitzar els possibles perills.  

Pros i contres de la centralització

La centralització com a sistema contraposat es definiria per una organització en la qual tots els aspectes que hem assenyalat estarien regulats i administrats des d’instàncies superiors. En teoria, un model centralitzat configura un model d’igualtat entre centres educatius i, per tant, ofereix unes condicions de qualitat homologables a tot l’alumnat, independent del centre educatiu i les situacions de partida.

Els sistemes centralitzats es basen en la idea que, de forma uniforme, l’escola ofereix a tot l’alumnat al mateix temps, els mateixos continguts i les mateixes activitats, i tot l’alumnat aprèn les mateixes coses i s’educa al mateix temps. Els criteris i models d’avaluació són els mateixos i compartim també un marc curricular i un currículum molt detallat.

Aquest model centralitzat, també ha estat sotmès a moltes crítiques. Aquestes ens alerten de la uniformització i homogeneïtzació del sistema i la dificultat per atendre la diversitat de centres i d’alumnat. Si bé hi ha models centralitzats que poden oferir un cert grau d’autonomia, la dificultat està en tenir la suficient flexibilitat com adaptar-se a totes les situacions canviants i diverses dels centres. O la interpretació que es fa d’aquesta flexibilitat.

Els recursos, tant personals com econòmics, estan pensats per a les mateixes realitats i, en tot cas, es diferencien per aspectes quantitatius i de tipologia d’escola i no per factors que es desprenguin del mateix projecte. La diversitat natural del sistema produeix necessitats diferenciades, quantitativament i qualitativa, i un model centralitzat té problemes per donar-hi resposta.

Les decisions es prenen de forma vertical, amb poca implicació i participació dels centres, els docents i les comunitats educatives. Els docents treballen en grup, però no veuen la necessitat de treballar en equip, ja que es valora, sobretot, els drets individuals o les orientacions oficials que vénen de l’exterior. Els docents, doncs, depenen de normatives externes i, en els centres, hi ha poca capacitat d’incidència i regulació. Això afavoreix la seva desprofessionalització i fomenta una concepció depenent de la funció docent. En aquest context és difícil demanar responsabilitats, ja que sovint ens acollim a mirar les instàncies superiors com als responsables de les accions que cal emprendre.

La centralització s’acaba d’articular amb un control extern –inspecció–, burocràtic en molts moments, amb incidència relativa, més pendent dels indicadors generals que de les realitats de cada context que quan s’analitzen ho fan amb mesures i aplicatius uniformes i de poca incidència i efectivitat real.

Els models centralitzats tenen l’objectiu de garantir prescriptivament la igualtat d’oportunitats o la qualitat del sistema a tots els centres educatius. Aquesta pretensió és difícil de dur a terme en un sistema orgànic que no admet aquests uniformismes, per les necessitats que es desprenen de cada unitat/institució educativa i per la mateixa naturalesa del fet educatiu.  Aplicar la mateixa solució o proposta, a situacions que poden ser molt diferents d’entrada, ens pot portar sovint a malbaratar recursos o a no enfocar-los a les necessitats reals. Per tant, tal com assenyalàvem al principi, la centralització, acompanyada de l’homogeneïtzació del sistema, no dóna resposta al desenvolupament desigual del sistema.