Opinió

Les bones intencions…

Fa pocs dies s’ha fet públic l’informe de la Comissió de la Veritat i la Reconciliació de Canadà que denuncia el genocidi cultural que durant més d’un segle, sistemàticament, van dur a terme els diversos governs democràtics d’aquell país envers els pobles autòctons, també anomenats aborígens, els que ja residien al que avui és el Canadà quan hi van arribar els immigrants europeus (indis, inuits, metis…). La cosa consistia a “segrestar” els infants d’aquests pobles, sostreure’ls a les seves famílies, per portar-los si-us-plau-per força, a unes escoles-residència, menades per diverses esglésies, per tal de “civilitzar-los”, és a dir, per guarir-los de les moltes “malalties” congènites que patien: el fet de no parlar ni francès, ni anglès, de no practicar cap religió de llibre, de no governar-se amb lleis democràtiques, de no compartir determinats valors indiscutibles… Era, com es pot veure, una política amb uns objectius perfectament presentables, feta potser amb la millor de les intencions, tot i que els mitjans emprats –no es pot tenir tot- fossin execrables i els seus resultats (pobresa, alcoholisme, destrucció, discriminació…) no fossin pas exactament els que s’havien anunciat…

Fa un any aproximadament, el govern suec va presentar un Llibre Blanc sobre la situació i el tracte que havien rebut els gitanos al llarg del segle XX al seu país. Considerats uns indesitjables, qualificats com a autèntics incapacitats socials, l’Estat feu tot el que estigué al seu abast per impedir-los l’entrada al país o, si ja hi eren, per fer-los la vida impossible. Les dones, per exemple, foren obligades a l’avortament o a l’esterilització forçosa, i molts dels fills els foren sostrets per ser internats en orfenats, naturalment pel bé d’aquests infants, un cop dictaminada la incapacitat (social, cultural, cívica…) de les seves famílies. Tot plegat fet amb cura i netedat, com correspon a organismes oficials tals com l’Institut per a la Biologia Racial o la Comissió per a la Salut i el Benestar. Un higienisme mal entès que ja havia servit, també a l’avançada i pulcra Suècia, per esterilitzar sistemàticament les persones qualificades com a dèbils mentals… L’objectiu? Una societat sana, forta i neta: qui podria estar en contra d’intenció tan lloable?

A finals del segle passat, Austràlia també va investigar i reconèixer el genocidi comès amb la població originària del continent. El sistema era semblant al de Canadà: els fills havien de ser separats de les seves famílies i internats en institucions regides per diverses confessions religioses. La justificació un cop més es basava en la incapacitat d’uns pares, considerats més propers al regne animal que no pas al gènere humà, per educar els seus fills: l’objectiu, doncs, era protegir-los, salvar-los… tot i que les conseqüències, ai las!, foren l’alcoholisme, la delinqüència, el suïcidi…

Tres casos que il·lustren una manera de fer comuna a tot Occident. També la República francesa “civilitzava” els seus bàrbars a les colònies i els seus estrangers a la metròpoli, i la catòlica Espanya –Catalunya inclosa-, en aquest cas amb una responsabilitat gran dels claretians, s’esforçava a cristianitzar i espanyolitzar els infants fang, bubi, igbo o ndowé de la Guinea Equatorial. O, com de manera tan punyent han mostrat els documentals d’Armengou i Belis (Els internats de la por, fa pocs mesos), un dispositiu multiús que també es podia fer servir per a les famílies pobres, sempre amb la complicitat de la ciència i de la religió…

Fent un breu repàs històric, és fàcil adonar-se que l’expansionisme europeu, la colonització, s’ha presentat sempre i s’ha estudiat en la major part dels manuals i, per descomptat, en novel·les i films, com una obra benemèrita, esforçada, valenta i gairebé altruista: es tractava d’ajudar, d’estimular, d’ensenyar, de col·laborar amb tota aquella gent que havia quedat enrere en la cursa civilitzatòria. Una ajuda que, com en les bones famílies cristianes, sovint havia de passar per la severitat, l’exigència, el càstig, la penitència i el sacrifici. Allò de “quien bien te quiere, te hará llorar”. Però la finalitat s’ho valia. Semblantment per a les missions i els missioners: a mi, que ja tinc una edat, els missioners m’eren presentats com uns herois valerosos enmig de salvatges ignorants i incultes, sotmesos a mil perills i disposats permanentment al martiri, autèntics sants en vida. Qui podia dubtar del seu despreniment? Una línia de pensament que té una certa continuïtat en la cooperació al desenvolupament: feta amb la millor de les intencions, els seus resultats, més enllà d’afrontar urgències, són més que discutibles, a part de l’òptica supremacista que hi sol haver implícita, tal i com ha explicat, entre altres, provocadorament, l’antropòleg Gustau Nerín a “Blanc bo busca negre pobre”…

Comptat i debatut, em sembla que tenim ja algunes certeses: Que de bones intencions, l’infern n’és ple; que cap bona finalitat pot justificar mitjans miserables i destructius; que la ciència mai és neutral i que els poderosos tenen prou poder com per portar-la al seu molí; que les esglésies s’han prestat repetidament i a tot arreu a fer la feina bruta que els han encomanat els Estats o la societat, justament perquè a la façana hi posen Déu, els sants, la virtut i la salvació, i no hem volgut saber què hi passava al darrere…