Opinió

L’escola TUtòpica: un pont entre tradicions pedagògiques i reptes globals

 La idea d’una escola TUtòpica no neix en el buit, sinó que arrela en un llarg recorregut de reflexions pedagògiques sobre el sentit de l’educació. TUtopia (Castillo & Jou, 2023) proposa una escola capaç de formar persones úniques, inserides en comunitats autèntiques, amb una orientació clara cap a la recerca de sentit, la cura de la natura i el compromís amb el bé comú. Aquesta visió no és una fantasia idealista, sinó la concreció d’una línia de pensament que ha travessat el segle XX i arriba al present amb plena vigència: l’educació com a força per humanitzar, emancipar i reencantar el món.

Paulo Freire va ser un dels primers a denunciar que l’educació tradicional es fonamentava en una relació vertical on l’alumnat és tractat com a dipòsit de coneixements. Davant d’això, va proposar una pedagogia del diàleg, on educador i educand aprenen mútuament i construeixen sentit junts. L’escola TUtòpica beu directament d’aquesta arrel: la paraula “TUtopia” ja conté aquest diàleg fundacional entre el TU i el topos, entre la persona i el món. Educar, per a Freire, és “actuar sobre el món per transformar-lo”; i aquesta acció només pot néixer d’una consciència crítica, que la proposta TUtòpica converteix en experiència quotidiana dins l’aula i la comunitat.

La Pedagogia de l’oprimit ens recorda que no hi ha educació neutra: o serveix per a la dominació o per a l’alliberament. En el context actual, dominat per la lògica del rendiment i la competitivitat, aquesta afirmació és més necessària que mai. L’escola TUtòpica respon a aquesta tensió amb una aposta clara: situar l’aprenentatge al servei de la vida, i no la vida al servei de l’aprenentatge. En comptes de reproduir desigualtats, l’escola ha de ser llavor d’esperança, espai per imaginar futurs sostenibles i comunitats més justes.

Aquesta aspiració connecta profundament amb Jacques Delors, qui el 1996 va coordinar per a la UNESCO l’informe La educación encierra un tesoro. Delors defensava que l’educació havia de ser la “utopia necessària” del segle XXI, capaç de sostenir quatre pilars fonamentals: aprendre a conèixer, aprendre a fer, aprendre a conviure i aprendre a ser. Aquests pilars troben la seva traducció pràctica en la proposta TUtòpica a través de quatre pedagogies essencials: la pedagogia de la contemplació, que ensenya a mirar el món amb profunditat i respecte; la pedagogia de l’acció, que compromet l’alumnat en projectes de transformació real; la pedagogia de la pregunta, que alimenta l’esperit crític; i la pedagogia de la confiança, que permet reconèixer en cada persona un ésser capaç i digne.

Aquestes pedagogies es concreten en escenaris vitals —l’estètic, l’ètic, l’ecològic i el del misteri— que conviden l’alumne a viure el coneixement com una experiència de sentit. És el pas de l’escola que “ensenya matèries” a l’escola que descobreix la vida.

L’escola ha de ser llavor d’esperança, espai per imaginar futurs sostenibles i comunitats més justes

La UNESCO, amb el seu informe Repensar l’educació: Vers un bé comú mundial (2015), va posar sobre la taula la necessitat d’un nou contracte social de l’educació. En un món marcat per la desigualtat, la crisi climàtica i la revolució tecnològica, educar ja no pot significar només transmetre sabers, sinó formar consciència planetària. TUtopia s’alinea plenament amb aquest paradigma: la comunitat educativa és un ecosistema, on cada alumne és un node que connecta amb la natura, la cultura i la humanitat.

A diferència d’altres models basats en competències instrumentals, la TUtòpica situa al centre la dimensió ètica i espiritual de l’educació, entesa no com a religiositat, sinó com a capacitat de meravellar-se, d’interrogar-se i de viure amb profunditat. La recerca del sentit —tant personal com col·lectiu— és aquí el motor del procés educatiu. Així, l’escola deixa de ser un lloc de pas i es converteix en espai de revelació.

En paral·lel, Jurjo Torres Santomé, amb Globalización e interdisciplinariedad. El currículum integrado (1994), denuncia la fragmentació de la cultura escolar i proposa una mirada global, crítica i interdisciplinària. Torres entén que l’escola no pot continuar funcionant amb compartiments estancs mentre la realitat social és interconnectada. L’escola TUtòpica pren aquesta advertència i la tradueix en pràctiques concretes: projectes ecosocials, aprenentatge basat en relats integradors, biblioteques TUtòpiques que uneixen disciplines i experiències, i espais de diàleg entre ciència, art i espiritualitat. L’objectiu és que els alumnes compren­guin el món per transformar-lo, no simplement per descriure’l.

D’aquesta manera, la proposta TUtòpica conjuga el millor de cada corrent pedagògic: de Freire, la consciència crítica; de Delors, la integralitat humana; de la UNESCO, la dimensió planetària; i de Torres, la connexió interdisciplinària. Però no es queda en la teoria: la seva força rau en la concreció, en la creació d’escenaris educatius on el coneixement es viu, es respira i es comparteix.

El docent hi esdevé “xerpa”, guia de camins interiors i col·lectius, que acompanya sense imposar, estimula sense dirigir, confia sense controlar. L’alumnat, en canvi, deixa de ser espectador i esdevé protagonista actiu, autor del seu relat vital i aprenentatge. La família i la comunitat hi participen també, reconeixent que educar és un acte compartit i que la tribu és l’aula ampliada.

En aquest sentit, TUtopia proposa una autèntica revolució cultural: educar no per competir, sinó per cooperar i cuidar. En un món accelerat i fragmentat, l’escola TUtòpica defensa la lentitud com a valor pedagògic, la contemplació com a forma de coneixement i la compassió com a fonament de la convivència. No busca adaptar l’alumnat al sistema, sinó transformar el sistema a partir de l’alumnat.

La seva utopia no és fuga del món, sinó transformació del món des del quotidià. Per això, cada pràctica —un projecte d’aprenentatge, una assemblea d’aula, una acció comunitària, una experiència estètica— és alhora acte educatiu i acte polític.

En síntesi, l’escola TUtòpica no és un somni ingenu sinó una proposta radicalment realista, que beu de la millor tradició pedagògica per respondre als desafiaments actuals: la crisi climàtica, la deshumanització tecnològica, la pèrdua de sentit i la fractura social. És una escola que creu en la força del TU, en la possibilitat que cada persona, reconeguda i estimada, pugui desplegar tot el seu potencial al servei del bé comú.

De Freire a Delors, de la UNESCO a Torres Santomé, la pedagogia del segle XXI ens recorda que educar és un acte d’esperança. I com diu TUtopia, aquesta esperança no és una utopia inabastable, sinó una realitat que es construeix cada dia a l’aula, en cada relació, en cada gest de confiança.

Educar, avui, és sembrar llavors d’esperança enmig de la incertesa. L’escola TUtòpica és, simplement, el jardí on aquestes llavors poden créixer.

Bibliografia

• Castillo, V. & Jou, M. (2023). TUtopia. Som finits, però tenim un valor absolut i som en la mesura que som amb els altres.
• Delors, J. (1996). La educación encierra un tesoro. Informe a la UNESCO de la Comisión Internacional sobre la educación para el siglo XXI. Santillana / UNESCO.
• Freire, P. (1970). Pedagogía del oprimido. Siglo XXI Editores.
• Torres Santomé, J. (1994). Globalización e interdisciplinariedad: el currículum integrado. Ediciones Morata.
• UNESCO (2015). Repensar l’educació: Vers un bé comú mundial? Centre UNESCO de Catalunya / Fundació Jaume Bofill.