Opinió

L’esdeveniment com a possibilitat educativa

En el meu cas, recorde les reunions nocturnes aprofitant algun espai de l’escola en les quals ens ajuntàvem mestres de diferents escoles de la comarca, pares i mares, algun representant municipal, alguna persona amb responsabilitat o treball cultural i qualsevol altra persona que volgués acudir. Però no ens reconeixíem des de la condició amb què jo he anomenat, és a dir, no érem allí com a mestres, o pares, o regidors d’un ajuntament o músics de la banda. En aquella assemblea improvisada només hi havia ciutadans i ciutadanes amb la intenció i el desig de discutir, de parlar, de compartir reflexions sobre el tipus d’escola pública que volíem construir en la incipient democràcia. Amb l’entrepà sota el braç baixaven des de la serra persones que tornarien als seus domicilis per carreteres infames a altes hores de la matinada. Però als comiats, després de compartir documents, idees i propostes de treball, li acompanyava sempre el somriure de qui se sap protagonista, subjecte d’un procés de canvi.

Fa uns anys vaig dirigir una tesi doctoral sobre el MST (Moviment de Treballadors rurals Sense Terra) i les seves pedagogies. La investigadora Arminda Àlamo, en la seva estada en els assentaments, va constatar que les escoles s’aixecaven en el mateix procés de lluita per la conquesta de la terra i en aquest procés itinerant els curricula se sostenien sobre les cultures de la terra aprofundint en les experiències dels Sem Terrinhas i de la comunitat. Es concebia aquí el coneixement no com un estàndard general sinó com la pràctica d’un saber que permet intervenir sobre el món concret, sobre el món real. I subratllava aquesta recerca que les pràctiques pedagògiques del MST, promovien una educació de l’esdeveniment, en un context nacional, en el qual, els programes d’Educació de Camp que emanaven de les diferents institucions brasileres no responien a l’educació en i des de la terra. Pel que sembla quan en l’assentament s’instituïa l’escola pública resultant, amb els seus professors contractats, el seu curricula prescrit per l’estat, els seus llibres de text, etc., es perdia tota la força real i el sentit original del projecte educatiu nascut de la lluita i les ocupacions de terra.

A aquelles reunions nocturnes acudíem amb desig. A aquestes convocatòries formals s’acudeix sense ganes. Una cosa és que la democràcia funcione i una altra diferent és que la visquem

Porte aquestes dues situacions a la memòria perquè en ambdues es produeix un esdeveniment que colpeja, provoca, convida a caminar. Situacions desconegudes, imprevistes, que conviden a fer, a estar, a parlar, a produir. Però quan el tsunami de l’imprevist desapareix per a institucionalitzar i assentar el que es preveu, aquestes situacions solen quedar soterrades, emmascares, silenciades, transformades en una altra cosa diferent de l’originalment desitjada. Els qui en aquelles assemblees comarcals anàvem definint el projecte d’escola pública i popular per a la democràcia no imaginàvem un final formalitzat sobre esquemes predemocràtics: estaments i corporacions. Ells i nosaltres. “És que els pares…”, diuen els mestres; “És que els mestres…”, diuen els pares; “És que els nens…”, diuen els mestres; “És que els mestres…”, diuen… A l’escola en què jo treballava trobava més solidaritat, proximitat i complicitat en alguns pares i mares que en alguns i algunes mestres. No obstant això, en el marc jurídic i normatiu inventem Consells Escolars on ens representem corporativament. A aquelles reunions nocturnes acudíem voluntàriament, amb desig. A aquestes convocatòries formals s’acudeix sense ganes, quan acudim. Una cosa és que la democràcia funcione i una altra diferent és que la visquem. Això dèiem en un projecte de recerca que publicarem sota el títol “Viure la democràcia a l’escola”.

L’esdeveniment és una situació significativa que produeix un canvi, una ruptura, una manera alternativa de construcció del saber. En l’esdeveniment hi ha subjectes –subjectats, però subjectes–. Subjectes que pensen, que fan pensar, subjectes compromesos que s’arrisquen en una actuació arriscada. Què és una aula plena de vida sinó una situació arriscada que no es deixa distreure per les programacions tancades, prefixades, sabudes amb molta antelació? En l’esdeveniment es llegeix i s’interpreta des de la mateixa situació viscuda, no des del dictat o la prescripció. Encara celebre amb immensa alegria la trobada amb aquells companys i companyes de l’entrepà, la nocturnitat i el debat. Però no és una celebració des de la nostàlgia. És el reconeixement col·lectiu que allò va valer la pena viure-ho. L’esdeveniment s’inscriu en els nostres cossos com un testimoniatge de la nostra condició de subjectes.

Potser ara, en temps de pandèmia, amb situacions imprevistes i mai imaginades, potser ara deixem de repetir això de sempre, es produeixi la ruptura, surt-te l’esdeveniment i puguem tornar a pensar l’educació per nosaltres mateixos.