Opinió

L’increment de preus i les beques a la universitat

Què en sabem de les conseqüències de l’increment de preus?

Recerques actuals que han analitzat les primeres conseqüències de l’increment de preus al Regne Unitdetecten que els estudiants que estan en cursos anteriors a l’entrada a la universitat -el que aquí seria batxillerat- han començat a buscar alternatives més barates a la universitat pública.Això és possible perquè hi ha oferta de graus en institucions privades a menor preu i en temps més comprimit (en menys de dos anys, amb horaris de 8 a 21, 7 dies a la setmana).L’endeutament hauria de ser tan gran, que fins i tot els fills de classes mitjanes, i més els nois que les noies, busquen aquesta mena d’alternatives.

En el nostre grup de recerca (GRET), mitjançant diverses aproximacions, hem observat com els estudiants d’orígens més baixos estan seguint estratègies d’adaptació a la universitat que els permeten assegurar més l’èxit. En particular, es veu com els estudiants d’orígens més baixos trien en major mesura titulacions que comporten menys risc de suspendre i més barates.

Què passa quan les beques es lliguen al rendiment i s’incrementael preu de les segones matrícules?

El risc que els estudiants d’orígens més baixos intenten evitar s’ha vist agreujat, no només amb l’increment regular de les taxes, sinó també amb el canvi de concepció de les beques i amb l’increment del preu de les segones matrícules.

Les beques que es lliguen al rendiment de l’estudiant no es conceben com una eina de redistribució de riquesa i oportunitats, sinó com un premi. Es converteixen en un bé que es pot perdre fàcilment i, per tant, en un component de risc.

Marina Elias i Lidia Daza, dues investigadores del GRET, han explorat les conseqüències que això pot haver tingut en la tria de titulació universitària. Les conclusions es recullen en l’estudi “Los estudiantes de la universidad actual: ¿quiénes son, cómo son y quéestudian?”, que es publicarà pròximament i que analitza com són els estudiants universitaris actuals i com viuen l’experiència universitària. Entre d’altres qüestions, Elias i Dazaanalitzen l’accés a la Universitat i els elements que incideixen en la decisió d’escollir uns estudis o d’altres i han observat que la tendència assenyalada anteriorment s’accentua: els estudiants de CT trien carreres amb menor risc de suspendre i més barates; tot i que amb beca s’atreveixen una mica més a fer carreres més cares.

Qui són els “rics” de qui parlem?

Quan parlem de “finançar els estudis dels rics” hem d’anar amb compte!

Els fills d’universitaris representen només una tercera part dels estudiants que accedeixen a la universitat, tenen més probabilitat d’accedir-hi, però no són majoria (perquè tampoc són majoria a la societat). Per tant, l’alumnat universitari està composat per dues terceres parts de fills de persones amb com a màxim estudis secundaris. A més, fins i tot els fills d’universitaris, és dubtós que tinguin tots progenitors amb rendes molt altes. Pensem que la mitjana de renda neta per llar a Catalunya està en 30.423 E (molt a prop de la mediana). I encara que hi hagi un petit grup de superrics que es dispari, és poc probable que els seus fills estiguin estudiant a universitats públiques.

Així doncs, la repercussió de l’increment de taxes cau directament sobre estudiants que disposen de rendes mitjanes, amb poca opció de beca, però amb molt de pes de la despesa sobre les seves economies familiars. Només cal que ens imaginem com una família amb una renda mitjana neta de 35.000 euros li resulta molt onerós tenir dos fills que vulguin accedir a carreres de màxima experimentalitat alhora… és a dir, una càrrega anual de més de 5.000 E només en costos directes (a això cal afegir-hi els indirectes). Especialment, si són carreres difícils que comporten un elevat risc de suspendre alguna assignatura (la segona matrícula d’una assignatura experimental pot arribar fàcilment als 600 E).

Així, doncs, ¿quines implicacions té tot això sobre les polítiques a adoptar?

Donat que el sistema de “més preu compensat amb beques” té efectes no volguts sobre els estudiants d’orígens més baixos, i donada l’alta probabilitat d’afegir dificultats molt oneroses a les rendes mitjanes (que són una proporció molt gran en la població), jo crec que cal ser molt caut amb aquestes opcions.

A això hi afegeixo tres opcions personals, dues d’elles de caràcter més ideològic.

1. La primera és més tècnica. La progressivitat, que implica distribució de riquesa, es concentra en elsistema que tenim d’impostos sobre la renda (salarial o de patrimoni). Hi ha una instància especialitzada en aquesta recaptació i en el control del frau. Si aquesta progressivitat la traslladem al preu sobre el servei, com és l’educació universitària, vol dir que hem d’adequar els dispositius administratius i de control a què això es compleixi de manera eficient i justa. Evidentment això és una duplicitat d’inversió pública i la meva experiència tant com a professora, com a través de les entrevistes que he fet a estudiants com a investigadora, em diu que comporta problemes (situacions sobrevingudes que no es poden tenir en compte, rendes puntuals que fan perdre la beca a gent que després li cal, etc.).

2. La segona és més ideològica. A mi un sistema d’impostos progressius em sembla just i em sembla una bona eina per tal de distribuir riquesa. Per tant, tinc en compte que els pares de rendes altes, a través dels seus impostos, contribueixen més al finançament de l’estat que no pas els de rendes baixes. Igualment, si els actuals estudiants, gràcies a haver pogut estudiar a la universitat, obtenen una millor feina i cobren més, també contribuiran més a les arques de l’administració pública (de nou, a través dels impostos progressius). A això s’hi afegeix que no tot el rendiment econòmic és individual, sinó que ja ha quedat demostrat que una bona part d’aquests beneficis són socials.

3. L’última és encara més ideològica i té a veure amb la cohesió social i la voluntat de contribució futura dels actuals estudiants. La qüestió seria quina mena de ciutadans forma implícitament un model o altre; i llavors, ¿prefereixo un futur graduat orgullós d’haver passat per un sistema que li ha ofert una oportunitat? O un que es considera client d’un servei en el qual ha invertit (els seus pares o treballant) i que, per tant, s’ho ha “guanyat” (potser a través de beca) i, així, no li deu res a ningú? Jo opino que són millors ciutadans els primers.