Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
A Kukilandia les nits del cap de setmana costen 45 euros i, durant la setmana, 30. No estem parlant d’un hotel, sinó d’una llar d’infants que obre 24 hores a les Illes Canàries. Aquest servei ininterromput és una excepció tot i que no ho és que les llars infantils privades estirin cada vegada més els seus horaris en resposta, diuen, a una demanda: famílies amb horaris laborals extensos o torns impossibles de compatibilitzar amb les hores que cobreixen les escoles bressol públiques, normalment fins a les quatre o les cinc.
“Al principi sempre és complicat, els pares i les mares se senten malament si deixen els nadons fins molt tard, però quan veuen que se’n va banyat, sopat i amb el pijama posat es tranquil·litzen. És el mateix que si el deixes als avis, que és el que fan molts, però en un espai compartit amb altres nens i nenes”, diu la directora.
Un portaveu d’una altra xarxa d’escoles que obren fins a les nou del vespre, Nemo Marlin, justifica que ofereixen “flexibilitat” i “el millor servei perquè es planifiquin les famílies”. La Torre Rosa, al municipi madrileny de Las Rozas, també obre els dies no lectius de les escoles, té activitats extraescolars per a majors de tres anys i ofereix al seu web “un divendres per als pares”, un servei que permet deixar els nens i nenes a l’escola la nit de divendres.
L’extensió dels horaris d’aquests centres conviu i s’alimenta de l’ampliació d’altres, com els comerços, que es prologuen al seu torn per les llargues i partides jornades laborals a Espanya. Però, ¿la demanda justifica l’existència del servei en una dinàmica de mercat que inclou també l’educació i la cura dels nens i nenes?
Aquest fenomen cohabita amb un debat polític i social sobre com fer de la conciliació de la vida laboral i familiar alguna cosa més que un animal mitològic i amb petits gestos –començar els plens del Congrés una hora abans– i d’altres de més grans, com el pacte social per la reforma horària en el si del Parlament de Catalunya.
El ritme de la vida diària obliga gairebé sempre a un dels membres de la parella –en el cas que existeixi, si no és encara més complicat– a renunciar a la seva feina o a una part de les hores de la jornada. Les dades diuen que en la majoria dels casos les dones assumeixen aquesta decisió: la taxa d’ocupació d’elles disminueix a mesura que augmenta el nombre de fills que tenen a càrrec, cosa que no passa amb ells. Per exemple, tenir tres fills redueix tres vegades les possibilitats d’una dona de treballar fora de casa.
En aquesta reflexió sobre els horaris hi entren gairebé sempre les mateixes variables, segons els experts: estem en un fus horari que no ens correspon –Rajoy es va comprometre a canviar-lo– i mengem, sopem i anem al dormir molt més tard, com a part de una dinàmica de funcionament com a societat que, diuen els experts, “no hem aconseguit superar des dels anys 60, quan els pares estaven pluriempleats”.
“Hem pres decisions errònies en comptes d’atacar l’origen del problema que són els horaris expansius, un comerç liberalitzat, l’obsessió pel presencialisme a la feina… Perquè la feina és tan rígida, passi el que passi, que neixen aquests serveis al voltant d’aquest eix”, argumenta Fabián Mohedano, promotor de la reforma horària a Catalunya i diputat de Junts pel Sí al Parlament.
Ni econòmica ni socialment saludable
Assumir que els horaris escolars tenen límits “ha de ser una premissa”. José Luis Casero, president de l’Associació per a la Racionalització dels Horaris Espanyols (ARHOE), defensa que “prolongar-los fora d’aquests límits comença a revertir en problemes en el sistema social”.
“No és econòmicament ni socialment saludable. Tampoc un plat de bon gust per a les famílies, que ho passen malament, que no ho fan per voluntat pròpia. Cal acabar amb les situacions que generen aquestes necessitats del tot obert 24 hores flexibilitzant l’eix laboral”, afegeix.
En l’educació obligatòria també hi ha una conversa encesa: jornada contínua si o no. Per Mohedano, no es tracta tant que surtin aviat com que “es desregulin els horaris de menjador”. “No pot ser que mengin a les tres de la tarda, ¿per què no que mengi a l’escola a la una? ¿O és que preferim que mengin amb l’àvia? A vegades la que ens sembla la millor manera de conciliació per als nostres fills implica coses que no són molt bones per als seus ritmes naturals”, assenyala.
A Catalunya s’està a punt d’aprovar un document amb una història de tres anys de treball d’un grup interdiscilplinar d’experts i expertes de diferents sectors i moltes taules de treball. Alguns diputats van començar a treballar en un text de llei que van abandonar, explica Mohedano, en adonar-se que “hi havia coses que no podíem controlar perquè les competències són estatals”. “No serveix de gaire que a TV3 canviem els horaris quan Antena 3 segueix mantenint el prime time a les 22 h”, justifica.
El Diari de l’Educació, 2025