Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Conèixer és recordar
Plató
En el Fedre, una de les obres mestres de Plató, el filòsof d’Atenes fa una crítica a l’escriptura a través d’un dels seus mites més cèlebres ambientat a Egipte. El Déu Theuth li ofereix al rei Thamus una sèrie d’arts inventades per ell, com l’aritmètica i la geometria, molt útils i pràctiques. Entre elles, s’hi troba també l’art de l’escriptura, alabada pel déu pels seus avantatges, car farà més savis als homes. En concret, l’escriptura ajudarà en particular a la memòria: ajudarà als éssers humans a recordar. Tanmateix, el rei li respon que l’escriptura no proporcionarà més saviesa, sinó aparença de saviesa. No farà que els éssers humans siguin savis, però sí que siguin portadors d’opinions, desposseïts de veritable coneixement. En aquest cas, l’escriptura no seria el mitjà per aportar memòria, sinó per portar a la memòria allò après per altres mitjans.
No podem precisar ara i aquí la poderosa radiografia que el mestre d’Aristòtil fa de l’ésser humà contemporani o, més ben dit, extemporani en tota la seva amplitud. Aturem-nos només a considerar breument les implicacions actuals d’aquest mite i la seva immanent crítica a l’escriptura en la qüestió de la memòria. Segons el mite, l’escriptura, en la seva intenció de fer recordar, aconseguirà justament el contrari. Confiant-se a l’escriptura, els humans es tornaran oblidadissos i descuidats, recordant des de fora, en els textos, i no des de dins, en l’ànima. Quan Plató escriu aquestes línies, s’estava produint a Grècia una autèntica revolució espiritual que afectarà a tota la història de la humanitat, la substitució de l’oralitat per l’escriptura, també en l’àmbit educatiu, el que els grecs anomenaven paideia. Posseint l’escriptura, allò important quedarà recollit i no ens caldrà fer ús de la memòria, ni tan sols treballar-la, la qual cosa pot donar pas a una mena de mandra intel·lectual que a la llarga erosioni una de les facultats més rellevants del nostre intel·lecte, l’esmentada memòria.
No puc deixar de pensar que, d’un temps ençà, s’està produint un fet anàleg al que descriu Plató en el seu mite: si l’escriptura substitueix el diàleg i l’oralitat, el món digital i virtual substitueix ara l’escriptura. El llenguatge, oral o escrit, dona pas al camp visual, els conceptes i la memòria se substitueixen per la digitalització volàtil i la simbologia banal, la seriositat i el treball acurat pel dinamisme dels jocs d’aprenentatge i la sensibleria. No podem alterar l’estabilitat emocional de l’alumnat amb un excés d’exigència i rigor. Dit més resumidament, de la mateixa manera que l’escriptura va començar a substituir durant els segles V i IV a. C. l’oralitat, l’escriptura és ara substituïda per una pantalla virtual. Les ombres de la caverna de Plató són ara en color, més enganyoses i, per tant, més falses. La tecnologia passa de ser un suport a ser la columna vertebral de l’aprenentatge i esdevé tecnocràcia. Els textos, els conceptes i la memòria queden obsolets davant del món digital, la infografia visual i el simbolisme banal. Però el més greu de tot és l’amenaça que el món digital representa per a la memòria, com l’escriptura per l’oralitat en l’època de Plató. En els sistemes pedagògics actuals hem desprestigiat la memòria, l’hem arraconada dels plans d’estudi, l’hem menyspreada fins convertir-la en quelcom inútil, poc pràctica i sobretot poc competencial. Quina necessitat tenim de recordar quan disposem de qualsevol informació a cop de clic? Però substituir la memòria per la consulta fugaç d’Internet i la Viquipèdia, on el somni il·lustrat dels enciclopedistes es dilueix entre els bits, no ens fa més savis ni ens fa adquirir més coneixement, només ens fa portadors de dades i generadors d’opinió.
En els sistemes pedagògics actuals hem desprestigiat la memòria, l’hem arraconada dels plans d’estudi, però això no ens fa més savis, només ens fa portadors de dades
Com va dir el poeta Thomas S. Eliot, ni la informació és coneixement, ni el coneixement és saviesa. Les tan idolatrades competències, qüestionant i erosionant la memòria, no són dipositàries de coneixement, sinó d’aparença de coneixement. Fan possibles certes habilitats pràctiques momentànies, una mena d’usar i llençar metodològic per a una asèpsia pedagògica fugissera. La sobrevaloració i alta estima de les competències en la nova fornada de pedagogs, polítics i àdhuc entre un bon grapat de docents, que es creuen amb el dret de monopolitzar el sentit i l’estructura de l’educació, va en perjudici de certes capacitats humanes com la memòria, inalienables no només en el que ha de ser un bon sistema educatiu, sinó en la pròpia constitució de l’ésser humà.
La constant i permanent revisió de les lleis d’educació i la burocratització de la tasca docent només fan que entorpir allò que tan majestuosament anomenen procés d’ensenyament-aprenentatge. Conceptes com “lliçó” han mort a mans de psicokillers de despatx, i com més “magistrals” siguin, més magistralment moriran. La figura del mestre, en el seu sentit més originari provinent del llatí magister, ha quedat sepultada per una pantalla d’autoaprenentatge. El resultat ha estat la pèrdua del valor i la importància de la memòria en la docència i la formació personal i una posada en crisi de les nocions de coneixement, saviesa i veritat, que per bona part de la societat actual han deixat de tenir sentit.
Aquests conceptes, pal de paller de la Filosofia i la Ciència, es prostitueixen pels més actuals esnobismes tècnics: competències, situacions reals d’aprenentatge, treballs per projectes, feedback, feedforward i un llarg etcètera. Ara bé, es dona la curiosa paradoxa que qui més competències té és precisament qui no s’ha educat en un sistema educatiu competencial. Però per ser més precisos i romandre en l’honestedat, cal afegir que sempre s’han ensenyat les competències, però a partir del coneixement i la memòria, no a partir del seu menyspreu. Qui perd la memòria, tan individual com col·lectiva, està condemnat a perdre la seva identitat. Qui perd la memòria, en definitiva, es perd a si mateix.
2 comentaris
Un bon article.
Felicitats perquè a hores d’ara cal una certa valentia per parlar contra els que són neoliberals i anti cultura catalana i que es camuflen en un suposat llenguatge d’esquerra .
Els podeu trobar en partits polítics, sindicats, la justícia i la premsa. Sofistes.
Estic d’acord amb el sentit global de la reflexió al voltant del menypreu de la memòria i la “delegació” de les seues funcions a uns elements externs. I a més a més, de la seua repercusió accelerant el deteriorament cognitiu en la gent gran. El que no acabe veure massa clar és quina alternativa proposes. Per a mi, retornar a la pedagogia “classica”, la d’abans de les noves tecnologies, on el llibre de text i el criteri docent delimitaven tot l’acte didàctic, tampoc no ajuda massa; poca cosa més enllà de treballar la memòria immediata, la memòria “possit” que li dic jo, i que en tan punt ha passat la funcionalitat de la memorització: passar el control docent aprovant l’examen o la lliçó… desapareix dels nostres “arxius mentals” fins que al curs següent, o quan calga, tornem a necessitar eixa informació per a repetir un procés similar. I així recorde haver-ho fet al llarg de la meua instrucció reglada. Fins a quatre o més vegades, per exemple, vaig memoritzar els afluents per la dreta de no se quin riu i, al remat, res de res. O pràcticament res de res. Recorde que en un claustre de l’ IES on treballava de professor de Pedagogia Terapèutica, tornaven al tema recurrent de la poca capacitat de memorització per part de l’alumnat. Com em tocava molt de prop, per la tipologia d’alumnat que jo atenia, al remat vaig plantejar un repte:
-¿I si abans de continuar criticant la poca capacitat de memorització de l’alumnat actual, ferem nosaltres prèviament els examens de finals de curs de totes les assignatures; i ni tan sols de quart d’ESO, de final de segon? Així podríem parlar amb més criteri. Res de res, ni una paraula i moltes mirades poc gratificants.
Per una altra banda, si la capacitat de memoritzar se’ls hi haguera “atrofiat”
a la gent menuda, o a la més jove, per culpa de les noves tecnologies, ¿com s’explica que la menudalla d’ara, igual que la de la nostra època, no tinga cap dubte en recordar si li falta o no, un determinat cromo d’una colecció de tres-cents o quatre-cents?
Per descomptat que no hem de deixar de potenciar la memòria, però caldrà plantejar-nos COM, QUE i QUAN. No tot val i criticar propostes com treballar amb projectes, no sé si suposa pixar fora de lloc. Parle de projectes ben decidits i treballats, no de pseudoprojectes que poc o res es diferencien de qualsevol lliçò del llibre de text clàssic o de la seua versió actual en una pantalla.
Com molt encertadament (segons el meu criteri) afirmes al final de l’escrit:
“Qui perd la memòria, tan individual com col·lectiva, està condemnat a perdre la seva identitat. Qui perd la memòria, en definitiva, es perd a si mateix”.
És així de senzill, i de complexe: cal esbrinar que forma part de la nostra identitat col.lectiva, concretar com anem a actuar per aconseguir que eixa identitat col.lectiva puga ser assumida com a pròpia per cada individu i anar revisant el procés per reajustar allò que calga.
Disculpa l’extensió del comentari.