Lolita Bosch (Barcelona, 1970) va rebre fa uns mesos un missatge via Facebook en què un company de classe la convidava a un sopar d’exalumnes. “Em vaig quedar atònita…” recorda l’escriptora. Ell havia estat un dels adolescents que va contribuir a que, ara fa 30 anys, el seu pas per l’institut fos un autèntic infern. “No tinc ni un sol bon record d’aquella època”, assegura Bosch, que a través de la novel·la La ràbia (Amsterdam Editorial) fa un retrat cru i punyent del bullying, tant pel que va patir ella com pel que pateixen els adolescents d’avui. Amb ells hi ha compartit llargues converses, igual com abans ho va fer amb altres víctimes de violències, com els testimonis de la guerra de Mèxic, causa a la qual ha consagrat bona part de la seva dedicació els últims anys. Amb ella descobrim la profunditat de la ferida que causa l’assetjament, de la qual encara s’està curant, i ens preguntem com pot ser que des del seu pas per l’institut fins ara no s’hagi acabat amb aquesta xarca.
Per què escrius 30 anys després sobre l’assetjament que vas patir a l’institut? Què t’ha mogut?
Jo sabia que en algun moment volia explicar el bullying, però no trobava el moment. El que sí que no volia era començar la meva carrera amb aquesta novel·la, perquè m’hagués generat un estigma associat a l’assetjament. Potser ara m’he anat trobant al meu entorn amb amics que tenen fills que pateixen bullying, adolescents que m’han demanat ajuda perquè m’hi entenc bé… A partir d’aquí els vaig començar a gravar –perquè ho gravo tot– i vaig crear grups de víctimes per diferents punts de Catalunya. Ha estat com veure’m fa 30 anys, no ha canviat res, excepte l’aparició del ciberassetjament.
El llibre deixa clar que l’assetjament et va deixar una ferida que, trenta anys després, no ha cicatritzat del tot.
Encara ara veig els meus assetjadors i em fa mal de panxa, de veritat. Suposo que perquè et passa en un moment formatiu en què necessites molt l’ajuda dels teus iguals, en què estàs al llindar de l’entrada a la societat. Veure que no ets un més és molt bèstia, desorienta molt. He treballat a la guerra de Mèxic, entrevistant des de sicaris a segrestadors colombians… Però mai he tornat a trepitjar el carrer on em van fer bullying, ni a berenar allò que berenava llavors.
Els estudis constaten que un de cada deu alumnes pateix assetjament al llarg del seu pas pel sistema educatiu. És una xifra elevadíssima que fa la sensació que com a societat no ens acabem de creure.
No ens ho creiem, no. Perquè les xifres compten només les denuncies. I clar, els joves no denuncien perquè no serveix de res. Perquè no és delicte posar formigues a l’entrepà d’una companya, o tirar-li pedres pel carrer o empentar-la a les dutxes. El bullying no es té en compte perquè els qui el pateixen a la pràctica no són ciutadans de ple dret, no voten i la seva veu no compta. I quan no votes la societat et tracta diferent. Això fa 20 anys passava amb les víctimes de violència de gènere, fins que les dones es van aixecar i, com que voten, els polítics van recollir les seves propostes en les campanyes electorals. Però l’adolescència és un campi qui pugui.
Una de cada tres víctimes no es planteja explicar-ho als pares. Per què?
Per una banda perquè saps que els pares no hi poden fer res. Només ho expliques quan estàs al límit. Jo ho vaig fer. L’altre motiu és que com a molt el que faran és anar a l’escola a dir que una nena emprenya la seva filla, però això farà que l’assetjadora sàpiga que m’he xivat i, per tant, incrementa el risc.
El psicoterapeuta Nicholas Carlisle, víctima de petit, assegura que el càstig només aconsegueix que l’assetjament sigui deu vegades pitjor.
I tant! Però el bullying té una particuparitat. Jo he vist moltes víctimes: de violació, violència domèstica, de desaparicions forçoses, nens orfes… Però les de bullying són les úniques que des del primer moment saben que la culpa no és seva, sinó de l’altre. Normalment les víctimes d’altres violències se senten més culpables, però en l’assetjament tens clar que pateixes una injustícia provocada per algú altre, i l’únic que fas és comptar els dies per sortir d’allà, com si fos una presó. No et preguntes ni tan sols per què ho fan, només vols que l’endemà s’hagi acabat, arribar a l’escola i que no et llancin condons plens d’aigua als peus o que et robin el teu diari personal. Per tant, l’altra particularitat és que no estableixes cap vincle amb l’agressor. Jo no tinc cap interès, ni mai l’he tingut, en saber com estan. I de vegades me’ls trobo…
I què et diuen? Algun d’ells t’ha demanat mai perdó?
No! Un d’ells em va enviar un missatge per Facebook convidant-me a un sopar d’excompanys de classe. Em vaig quedar atònita, no ho entenia… Jo l’escola la recordo com un infern. El bullying és de les coses que més m’ha costat curar, i encara ara quan ho vaig dir públicament em vaig posar a plorar. Costa pair, perquè em segueix sense entrar al cap per què m’ho van fer. I el que em va escriure per Facebook va al·lucinar. “Potser vaig col·laborar a que no tinguis un bon record de l’escola”, em va dir. Doncs no, tu em vas engegar la vida enlaire i he tardat molts anys en entendre que el món no és un lloc tan horrorós. No pot ser tanta impunitat. Si obrir el bolso de la teva mare i treure-li 25 euros té conseqüències, fer bullying també n’ha de tenir. I mai no n’hi ha. No conec ni un sol cas que aplicant el protocol de la Generalitat s’hagi salvat la víctima. És esfereidor. Normalment s’acaba plantejant el trasllat d’escola. I si vas a la privada pots, però a la pública no.
Però que la víctima canvïi d’escola és assumir que ha perdut.
Això diuen els experts, i els adults en general, que la víctima no ha de marxar mai. Però és que la víctima ja ha perdut d’entrada! Jo no tinc ni un sol bon record de l’escola, ni un, i hi vaig estar quatre anys! Hem d’esperar a que hi hagi casos com el del suïcidi de l’Alan per entendre-ho. De centres per a rehabilitar assetjadors només n’hi ha un a tota Catalunya i val molts diners. I les víctimes la majoria van al psicòleg i s’ho paguen entre elles. El problema és que no ens els creiem, els adolescents. Per què no poden opinar i avaluar els seus mestres, per exemple? Hi ha mestres que no estan a l’alçada emocional dels seus alumnes.
Del llibre se’n desprèn que ets bastant crítica amb els mestres…
No. Jo he trobat molts mestres que em diuen que no saben què fer, i això em sembla una bona actitud de partida. Però és que n’hi ha que criden als Mossos com a experts, i preparen conferències davant 400 xavals, on hi ha l’assetjador i l’assetjat allà al mig asseguts… Entenc que dir que ho arreglin els mestres és massa fort. No és responsabilitat només seva, ni de les famílies, sinó que és social. Es tracta de ciutadans sense drets dels quals ens hem de fer carrer. Com els refugiats, o els sense sostre. És que un de cada quatre alumnes catalans rep o fa bullying durant el període escolar. Molts es pregunten, després d’haver-se emprenyat amb l’escola, i amb els mestres, què ha fet el seu país per ell, què ha fet Catalunya. Doncs res. A mi m’ha costat reconciliar-me amb el país.
En les converses dels adolescents sobta molt la naturalitat amb què parlen d’agressions gravíssimes que han patit. Inclús frivolitzen sobre una carta de suïcidi d’una d’elles, que no va dur a terme.
És que són molt valents. Per ells suïcidar-se no vol dir morir, sinó no anar a l’escola l’endemà. Tots hi han pensat. Jo em vaig empassar una capsa de pastilles i no era per deixar de viure, sinó per deixar d’anar a l’escola l’endemà. Hi ha casos de crueltat extrema: nenes a les quals han fet fotos mentre feien caca i després les han escampat per l’institut, en un poble on probablement viurà tota la seva vida. Aquests joves entenen perfectament que algun d’ells s’hagi intentat suïcidar. El que senten és ràbia, no és odi, ni ganes de venjar-se o d’estomacar-los, l’únic que volen és no estar allà.
En l’assetjament es parla sovint de l’entorn, els que no són víctimes ni assetjadors, sinó que se’n desentenen, miren cap a una altra banda. Sobre ells recau la capacitat de trencar amb els abusos, però molts no aixequen la veu. Per què?
Són la gran majoria i això no passa, no sé per què. N’hi ha que simplement és perquè no volen rebre. Jo en recordo algun que volia fer alguna cosa però per por no ho feia. Però era la minoria. El llibre acaba amb un episodi en què me’n trobo un d’ells. Portava la meva filla a que la vacunessin per un brot de meningitis, però ningú no em volia donar la vacuna. Em deien que no, i va sortir un metge i resulta que era un d’aquests companys de classe… I li vaig dir: “Ara mateix li poses la vacuna a la meva filla”. I ho va fer, capcot.
Quins creus que serien alguns passos per solucionar aquesta xacra?
D’entrada establir canals perquè les víctimes puguin parlar de forma anònima. Com a mínim! I que el Govern estableixi el bullying com un motiu per poder canviar d’escola. També poder avaluar els mestres, i parlar de la violència a classe. No em crec que hi hagi casos d’assetjament i el mestre no ho sàpiga. A aquests, als que no es mullen, no els ho perdono.
