“He deixat de ballar i de portar la samarreta rosa a l’escola”, explica el Marc. “Estic cansat que sempre em preguntin què sóc”, diu la Paula. “El curs passat portava el cabell llarg, però aquest curs me’l vaig tallar. Han parat de dir-me nena”, comparteix el Jan. “Estic trista perquè em diuen que no corro bé, que estic gorda”, diu la Marta. “Aquest curs estic una mica millor, el curs passat em deien que tenia la peste”, explica la Fàtima. Paraules anomenades amb llàgrimes als ulls, amb veu trencada o amb la mirada baixa. Són testimonis d’infants valents i valentes que gosen trencar el silenci, verbalitzar el patiment, el que no voldrien escoltar ni suportar més: insults, mirades de menyspreu, solitud que viuen i pateixen i que, en certes etapes, veiem com es comencen a naturalitzar i, com a conseqüència, a normalitzar. Un centre (qui gaudeix de rang dins del grup) i un marge (qui pateix la manca de privilegis) que veiem i presenciem, per desgràcia, massa sovint i que esdevé una realitat massa estàtica a les aules.
Estem a una classe de Sisè de Primària i les vivències que hi presenciem són representatives del que passa al centenar d’aules d’El Prat, Barcelona, Castellisbal o qualsevol altra població en què entrem al llarg del curs. Molts estudis han demostrat que el principal factor de predicció del fenomen del bullying és la qualitat de vida escolar. El bullying es produeix a totes les classes socials i no s’observa diferència entre escola pública i privada. De fet, s’observen grans diferències entre centres amb nivell socioeconòmic semblant.
Amb l’equip de Fil a l’agulla, portem anys entrant a les aules de Primària i Secundària d’arreu de l’àrea metropolitana i, amb l’inici de curs, vull compartir una reflexió. Vull parlar de com ens ha colpit durant tot el curs anterior entrar en aules de Primer d’ESO amb l’objectiu d’abordar el fenomen del bullying o assetjament escolar i, a l’afavorir un espai on sigui possible parlar de les dinàmiques de discriminació i els desequilibris de poder des de les emocions, de com ha estat l’entrada a l’institut, de les relacions amb companys i companyes noves, trobar-nos amb la necessitat de parlar d’allò patit en l’etapa de Primària.
Si bé també ens hem trobat amb situacions molt greus (de 15 instituts, puc assenyalar un cas de bullying en què el noi que patia la situació havia pensat en el suïcidi, exemple d’una gran part dels i les joves que pateixen assetjament escolar), una gran majoria d’alumnat de Primer d’ESO feia referència als abusos, situacions viscudes com a traumàtiques, que es quedaven sense reparar, amb la solució del canvi d’escola, canvi d’etapa, i cares noves.
Vam poder entendre i veure la importància de generar espais on els infants puguin ser conscients de l’impacte que tenen les actituds discriminatòries que queden impunes i que, sovint, són normalitzades per l’alumnat mateix (i sovint, també, per les persones adultes que formem part de la comunitat educativa).
Per abordar les dinàmiques discriminatòries i les conseqüències en el benestar dels nois i noies és imprescindible que els centres ofereixin espais que acompanyin aquests processos: cal fer un treball reparador, sanador i reelaborar la pròpia vivència des del propi testimoni, cal acompanyar per fer emergir sentiments d’empatia i solidaritat dels companys i companyes d’institut, cal acompanyar perquè uns reflexionin de la seva responsabilitat en fer mal i altres prenguin consciència de la seva responsabilitat en el “no fer res” o compartir un “silenci còmplice” com una manera de no reproduir el dolor viscut a primària en la nova etapa de secundària, on l’assetjament té una prevalença major. L’edat més crítica la trobem dels 11 als 14 anys, seguint estudis com els de Mayte Garaigordobil (La violencia entre iguales, 2010).
Sovint trobem alumnat que viu llunyana la vivència del company o companya, perquè no ho ensenyem prou (la mateixa dinàmica de discriminació fa que no es vulgui o no es pugui ensenyar el dolor, i que aquesta persona el margini davant del grup o es vagi invisibilitzant a si mateixa), precisament també (i no només) per la manca d’espais emocionals que estiguin revalorats pel propi centre i per les pròpies educadores i mestres. Trobem un alumnat que no empatitza amb la vivència del company o companya, trobem alumnat al qual no se li demanen explicacions i al qual no se’l mira, també, com un subjecte dinàmic, que no només participa com a “abusador”, sinó que, com succeeix a vegades, abusador i abusat són dues cares de la mateixa moneda.
Arribades a aquest punt, cal identificar i diferenciar l’efecte més visible del que és la seva arrel: entenem el bullying o assetjament com una forma específica de violència escolar entre iguals continuada, en la qual un o diversos agressors tenen sotmès un company o companya de classe. Es tracta d’una situació repetida, continuada, on hi ha intenció de fer mal per part dels agressorxs i amb un fort desequilibri de poder. Al fons de cada manifestació, hi trobem el mateix: la diferència vista i viscuda com una amenaça. Però el que és imprescindible de reconèixer i abordar és que, hi hagi o no bullying “diagnosticat”, la manera en què els nens i nenes es relacionen a classe passa per aquí, pel fet de viure la diversitat com a amenaça, i aquesta és la base, el potencial, perquè es produeixi una situació de bullying. Amb ànim de clarificar:
- Els conflictes entre infants no són bullying, els casos extrems de bullying són la minoria. La victimització greu afecta entre un 3 i un 10% d’escolars.
- No obstant això, sí que en un altíssim percentatge de grups-classe es donen dinàmiques de discriminació més o menys explícites (No tenim dades sobre el terreny de la discriminació de més baixa intensitat) per motius relacionats amb l’expressió de gènere, la classe, l’origen o nacionalitat i també per necessitats educatives especials.
- En determinats contextos, aquestes dinàmiques es perpetúen i s’accentúen i poden acabar en bullying. Entre un 20 i un 30% d’escolars pateixen conductes violentes d’altres nens i nenes (rebre insults, sobrenoms, ser ignorat, que t’amaguin coses…)
El bullying és un símptoma d’un sistema i, per això, és clau un enfocament sistèmic de l’assetjament escolar. Les dinàmiques de discriminació a les aules són constants i el que necessitem (alumnat i persones adultes que hi treballem) és poder veure el dolor que provoquen els insults, els riures còmplices, els rumors i les vexacions que es produeixen a les aules. Necessitem mirar de cara aquest dolor i també poder demanar responsabilitat a les persones de la classe que són causants i testimonis de tots aquests actes vexatius i discriminatoris.
Hem d’ajudar, també, a fer conscients les criatures i pre-adolescents de la dinàmica en què participen i contribueixen que es reprodueixi; ajudar a veure que aquest dinamisme té a veure amb el fet que algunes persones que insulten i agredeixen, a vegades, han sigut o poden estar essent agredides, alhora, per alguns dels seus iguals. L’assetjament és un símptoma del sistema educatiu i familiar que cal mirar amb preocupació i amb curiositat.
A les aules, topem amb dinàmiques de discriminació que són reflex dels missatges que es transmeten des de fora de les aules i que són patriarcals, racistes, homòfobs, classistes… Les dinàmiques a les aules no són un oasi aïllat del funcionament en la resta d’àmbits de la vida social. Necessitem realitzar actuacions de prevenció i detecció davant l’assetjament i, al mateix temps, necessitem un compromís ferm de tota la comunitat educativa per tal de transformar els sistemes de creences que legitimen, estructuren i sostenen les dinàmiques de discriminació existents en el nostre dia a dia, ja que és una responsabilitat de totes i tots.
Cal estar ben atentes i calen mecanismes estructurals (protocols, plans de convivència, el desplegament de la llei 11/2014 contra la LGTBIfòbia) que permetin fer una bona detecció d’aquests diferents nivells o estadis de discriminació i tenir capacitat d’ajudar, així, que els insults o els tractes discriminatoris no escalin, sinó al contrari. En els tallers i sessions que facilitem comprovem que, quan es promouen espais on parlar de les discriminacions i els desequilibris de poder des de l’emoció, tenen lloc moments de potencial transformació, cohesió i aprenentatge grupals.
Què podem fer i què s’està fent?
Si bé calen apostes valentes com el desplegament de la llei contra la lgtibfòbia i protocols adaptats a la realitat de cada centre que siguin efectius en casos d’assetjament, ja són molts els centres educatius sensibilitzats que estan actuant, gràcies a l’impuls dels seus equips directius, de les AMPA o de monitors i monitores compromesos amb la tasca educativa, que s’han organitzat i estan desenvolupant experiències positives i preventives, com tutories entre iguals, joves mediadorxs de centre, aprenentatge cooperatiu a les aules, fòrums oberts per parlar de discriminació amb professorat i famílies o plans d’acció tutorial per a persones que arriben noves als centres, per esmentar-ne algunes.
Des de les famílies, trobem important ocupar-nos dels nostres fills i filles i dels seus companys i companyes, recuperar la idea que si hi ha algú a la classe que pateix, tothom en el sistema pateix, i és gràcies a la implicació de les famílies, també, que podem fer un treball preventiu i d’atenció als reptes que sorgeixen en el dia a dia. Una altra recomanació per a la mirada adulta és exercitar la consciència de com són les nostres relacions. Sovint, hi ha situacions que pateixen els infants que, si les traslladéssim a la vida adulta, les viuríem com a humiliants i no les voldríem tolerar. El mateix que a nosaltres no ens agradaria viure, als infants tampoc.
A l’alumnat, cal acompanyar-lo perquè tingui consciència del seu poder, de com pot mesurar i trobar la seva capacitat d’incidir de tal forma que no faci mal a la resta. I consciència, també, de com acompanyar si tens la sort de gaudir del privilegi d’estar al centre de la classe, de tenir amics i amigues, de ser algú estimat; acompanyar perquè tinguin consciència de què es pot fer quan ets algú que tens sort a la classe, quan ets un futur “testimoni”, incentivar l’actitud que explicar el que veus no és ser un xivato i, en definitiva, acompanyar les criatures perquè puguin ser qui són i puguin ser estimades i apreciades, sense condicions. Acompanyar perquè els infants i pre-adolescents sàpiguen dir “no” i també perquè sàpiguen reparar el dany, més enllà de demanar perdó d’una manera desconnectada o sense gens d’impacte en el benestar de l’altre.
A les escoles i instituts, des de la comunitat educativa, acompanyem-nos perquè com a persones adultes poguem desactivar la cultura de la violència, acompanyem-nos per a desactivar la naturalització de la violència. Donem-nos suport per ajudar a desterrar frases gravíssimes com “són coses de criatures, són brometes, no se n’adonen, és que ell té un quadre familiar particular, és que és un nen amb poques habilitats, és que ella s’ho busca…”. Donem-nos suport per assumir la responsabilitat que ens pertoca. Siguem models i ensenyem les criatures a posar límits, a assumir responsabilitat i reparar quan faci falta, a acompanyar i ser conscients dels nostres privilegis davant de les altres famílies sortint de lògiques culpabilitzadores.
El repte és que com a persones adultes poguem veure i ser conscients de l’impacte de certes relacions que estan tenint lloc, a l’aula, al passadís, als lavabos, als menjadors, a la sortida d’escola, i que, habitualment, no aconseguim mirar.
