Actualitat

Millorar l’ansietat matemàtica de les nenes passa per millorar la didàctica

Que les matemàtiques no són fàcils és una vivència que ha tingut bona part de la població. La dificultat en la comprensió de conceptes, l’abstracció que de vegades exigeixen, conèixer les regles d’un llenguatge que és a tot arreu encara que no es vegi bé.

I és una dificultat més gran per a les nenes que per als nens. Fa anys que informes internacionals parlen de les diferències en el rendiment d’elles, sempre una mica pitjor que el d’ells. També hi ha anys de recerca que aborden aquestes diferències. Moltes són les proves que asseguren que no té res a veure amb la biologia de les unes i les altres.

La darrera va aparèixer fa uns dies a la prestigiosa revista Nature que va publicar un estudi elaborat amb les proves que es fan a França a alumnat d’entre 5 i 7 anys, en el pas d’infantil a primària. Més de dos milions i mig de nens i nenes han estat l’univers de l’estudi. La conclusió és que al cap de quatre mesos d’haver començat les classes a primària, ja hi ha diferències en el rendiment, quan a infantil no n’hi havia. I aquestes diferències s’accentuen al llarg del curs. Com més escolarització, pitjor.

Aquesta és una de les dades que més ha sorprès a Lucia Cobreros, investigadora d’EsadeEcPol i signant en el seu moment d’un dels seus estudis, precisament, que repassava la vida de les nenes en relació amb les matemàtiques i la pèrdua d’oportunitats al llarg de la seva vida professional. Quatre mesos “és molt aviat per a tots aquests efectes”, sosté, i explica que estudis previs com un d’elaborat a Itàlia parlaven d’efectes després del primer any.

A la Universitat de Màlaga hi ha diverses docents de la didàctica de l’Àlgebra i de la Geometria i la Mesura que estan fent una important tasca per lluitar contra un dels problemes que apunta l’estudi de Nature.

Si els que han de fer classe a les escoles tenen por o problemes amb les matemàtiques, això arribarà al seu alumnat, a les noies, principalment. Cal trencar amb aquesta cadena algun moment i professores com Teresa Sánchez, Cristina Sánchez o Silvia Moral Sánchez ho intenten.

“Les meves alumnes ho diuen, mai no s’havien sentit bones en Matemàtiques, i haver treballat com ho fem algunes a la UMA els ha permès reconciliar-se” amb la matèria, explica Teresa Sánchez. Tant ella com Cristina Sánchez són conegudes, almenys pel que diuen algunes de les noies i nois amb què han treballat aquest any, per anar empenyent un carro ple de daixonses i artefactes, pura didàctica manipulativa, perquè el seu alumnat comprengui les matemàtiques.

Educa l’exemple

Totes dues ho veuen tots els cursos. Noies (sobretot) que arriben a les seves classes amb por de les matemàtiques, que mai no els van agradar, que les van anar aprovant amb molt d’esforç per part seva des de primària i, més, des de secundària. “Si una mestra va amb por, es transmet. Si no controles l’assignatura, ho transmets. I cal trencar això. Ho hem trencat amb algunes i fan coses al·lucinants”, explica.

“La primera assignatura de matemàtiques que es troben al Grau és la Didàctica de l’Aritmètica”, explica Cristina Sánchez, companya de Teresa. “Et trobes amb un grup d’alumnes (65%) i d’alumnes (35%), alguns amb ansietat, pànic i terror. Cal desmuntar-ho”, assevera.

Comenta que moltes persones intenten passar com més aviat millor per aquest tràngol, però com explica “si em formo de puntetes, m’aprenc els passos i reprodueixo això a classe, no transmeto el gust per les matemàtiques”.

I les mestres són majoria. “Per a les nenes són un referent, però transmeten por”, diu. Per això creu que “en la formació (inicial), el primer és trencar això, saber què passa, on em bloquejo, on tinc por”. Gairebé en un murmuri explica que “moltes persones que estan al grau de primària estan fugint de matemàtiques i ciències”.

Totes dues parlen de la importància de la vessant socioafectiva que ha introduït el nou currículum de la Lomloe. “Quan parlem d’aquestes coses la gent ja no ens mira malament, perquè el sentit socioafectiu no és menys que la multiplicació”, explica Teresa. Cristina insisteix que l’aprenentatge “ve de no tenir pors, bloquejos, de gaudir: m’interesso i aprenc”, i d’aquí la importància del veure el sentit socioafectiu de la matèria.

“La primera tasca és, diu Cristina, que entengui que les matemàtiques són més que un element de tortura, com ara la divisió de quatre xifra”.

És la didàctica, idiotes

La paraula màgica és didàctica. Com explica Cristina, “es banalitza l’ensenyament de les matemàtiques” entre els qui la tenen per la seva professió, o són enginyers, o ensenyen en cursos superiors però, diu, “posa’t davant d’una resta amb portades i explica-li a un nen el que estàs fent”. “Ho he fet amb companys enginyers. Els problemes venen quan comencen a ajudar els seus fills perquè van molt més enllà de les mates, té a veure amb una altra ciència, la didàctica de les matemàtiques”.

Aquesta disciplina, que abans s’aprenia en un doctorat, ara és un màster que estudien els qui en algun moment ensenyen a les universitats les i els futurs mestres.

L’objectiu és que els i les mestres comprenguin el que estan fent per ensenyar-ho després. “Comencem a qüestionar els passos (d’un compte) i no saben (les i els alumnes) explicar què passa”. Entre altres coses, com diu la Cristina, perquè “són prou supervivents de l’aprenentatge de les matemàtiques” que han tingut fins que arriben al grau. “Necessitem una formació molt profunda”, assegura.

Elena Rivera és mestra, especialista en Educació Especial i treballa a un col·legi de la Línia de la Concepció. La seva experiència amb les matemàtiques va ser la de tanta gent. Arrossegar-les durant tota la seva escolarització fins que les va poder deixar de banda. Buscar carreres en què no les necessités, centrar-se en matèries com la Llengua o l’oratòria, patir als exàmens i no comprendre-les.

Va acabar la carrera amb un TFG sobre la funcionalitat de les matemàtiques en els invents de Da Vinci. “No és màgia, és didàctica”. Una didàctica que sembla una vareta màgica amb la qual va descobrir “com funcionen els números, i el sistema decimal, i com aquests es corresponen amb un algorisme”. Gràcies a la didàctica, Rivera descobreix que “no sóc una tolla en matemàtiques” i gràcies a aquesta nova eina es pot “treure l’estigma que som dolents o bons” en la matèria.

Tocar les matemàtiques

El primer pas perquè les i els mestres perdin la por a aquesta disciplina és que comprenguin el que estan fent. Potser un dels errors més importants del seu ensenyament és que es comenci parlant dels números i d’aquí se salti a fer comptes: sumes i restes amb portades o sense, multiplicació i divisió, sense comprendre bé d’on surt el mateix número, què significa.

“Tenim sis carros i armaris plens de material”, explica la Teresa. La idea és utilitzar els sentits amb les noies i els nois des del principi. Que puguin tocar les matemàtiques per comprendre-les millor. “El sistema de numeració no és simple i cal construir-ho bé”, comenta. I encara que ho fa pensant en nenes i nens de primària, també cal treballar-ho amb els estudiants del Grau.

Utilitzen material manipulatiu a la universitat per treballar amb el tacte i la vista. “Si dónes material manipulatiu, tot es multiplica”, insisteix Teresa.

Explica al telèfon que les matemàtiques tenen tres plànols. El primer, el concret (allò que puc tocar, com la regleta, una galleda, les figures multibase, etc.); el segon, l’abstracte, és a dir, “tot allò que saps de matemàtiques, l’algorisme…”, comenta. Finalment, hi ha el pla simbòlic, que és el que comunica els dos anteriors, en què pots dibuixar el que toques i representar-ho, per exemple, amb un número.

Segons la seva experiència, “tenim un alt percentatge del pla abstracte a l’escola i, de tant en tant i amb bona intenció, utilitzem el pla concret per intentar resoldre certes coses”. Però el camí entre tots dos no és clar sempre i cal recórrer al simbòlic. Potser funcioni bé amb l’algoritme (abstracte), i l’alumne amb necessitats pot romandre en el pla simbòlic”, de manera que són al mateix lloc. Un dels objectius clars és que les nenes i els nens puguin “construir les matemàtiques perquè no necessitin l’algorisme”.

“Pensadors com Vygotsky o Piaget ens diuen que el cervell del nen no està preparat per a l’abstracció, explica Rivera, però l’escola és en aquest àmbit”. De manera que la feina amb didàctica, amb el pla simbòlic, es converteix “en un acte de justícia, és un dret de la nena i del nen”.

Elena Rivera explica que en educació infantil l’acostament ha de ser manipulatiu 100% (plànol concret), mentre que el primer cicle de primària s’ha d’introduir també allò simbòlic al concret, de manera que arribin a la secundària podent fer la feina en el pla abstracte.

Manca de referents

Com sempre, la manca de referents femenins relacionats no només amb les matemàtiques, sinó amb les ciències, és un dels punts a què l’estudi també assenyala. I referents que ja no poden ser Marie Curie, dona abnegada que va morir pels efectes al seu cos de la radiació que investigava.

Hedy Lamarr, Catherine Coleman, Katie Bouman o Sandra García com a dones que van triomfar als seus camps d’estudi i van ser i són pioneres en molts terrenys de la ciència. També altres exemples Alan Turing o Joan Clarcke per representar altres diversitats que surtin del patró home blanc heterosexual. Almenys, així ho explica Teresa Sánchez.

Aquesta docent explica que fa uns anys, abans de la pandèmia, estava dirigint una investigació d’una de les alumnes que, per certes qüestions, es va quedar aparcada i tenia a veure, precisament, amb les dificultats de les nenes. Una de les activitats que van realitzar va ser la de demanar a nenes i nens que parlessin de dones científiques que tinguessin a les seves famílies. “Ens vam adonar del potencial” que tenia l’activitat atès que apareixien familiars que es dedicaven a, per exemple, la investigació al laboratori. I era important veure que les científiques eren persones normals “que anaven al super i als aniversaris”, diu Teresa Sánchez.

Cristina també destaca la importància dels referents, sobretot “entre les nenes empoderades” en matemàtiques. “Cal ser conscient que la societat ha evolucionat en poc temps per a moltes coses. Fa 40 anys les dones ocupàvem poquíssims espais”, explica Cristina Sánchez, encara que els llibres de text segueixen, com comenta Teresa, gairebé buits d’exemples de dones, no només il·lustres, sinó que en els mateixos exercicis no apareixen gaires exemples femenins.