Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La Comissió Europea té terminis «curts». A finals de 2024 Espanya ha de poder justificar una bona quantitat del capital que aporta Europa per al Fons de Recuperació i Resiliència que està vinculat a la formació del professorat en competències digitals.
La pandèmia ha estat la gran excusa perquè Espanya (encara que no sols) intenti una nova empenta a la digitalització de les aules. Després de les enormes dificultats de tota mena que van viure docents i estudiants per connectar-se i seguir les classes amb «normalitat» de març a juny de 2020, el Ministeri ha posat sobre la taula una enorme quantitat de capital perquè hi hagi equips informàtics suficients (malgrat els molts retards haguts) i, al mateix temps, ha adquirit un compromís amb la Comissió Europea per certificar al 80% de tot el professorat (de la pública i la concertada i privada: uns 560.000 docents) abans que acabi 2024.
Parlem amb Julio Albalad, director de l’INTEF [Instituto Nacional de Tecnologías Educativas y de Formación del Profesorado] i un dels màxims responsables del document que el mes de maig es va aprovar i en el qual es defineix, pas a pas, el Marc de Competències Digitals Docents (que Albalad assegura que és pioner a Europa, ja que Espanya és el primer Estat que desenvolupa el marc europeu). Un extens i detallat document que estableix tres nivells (semblants als del marc europeu de les llengües) que servirà, eventualment, de guia per saber on es troba cadascú i fins a on pot aspirar en la seva formació.
Des d’un nivell A1 fins a un C2, passant per les B. Un viatge al llarg de diferents graus de formació i dedicació, d’avaluació i demostració d’unes competències que haurien de portar a bona part del professorat cap a la millora de les seves competències en l’ús de les tecnologies digitals i, per tant, a l’ensenyament de l’alumnat.
Segons explica Albalad, la certificació es durà a terme de diferents maneres, depenent del nivell de cadascú, ja que suposarà diferents perspectives.
Acreditació
Una de les preguntes clau, si la certificació no és obligatòria, és com s’aconseguirà un objectiu tan ambiciós en tan poc temps. Albalad té part de la resposta: «Més enllà que vulguem que el docent es formi, també incentivem al fet que s’acrediti aquesta competència digital». És a dir, les administracions estan pensant un sistema d’incentius. «No ho hem desenvolupat, però la idea seria poder utilitzar-ho en el concurs de trasllats, en relació amb la interinitat, per accedir a segons quins llocs».
Malgrat els incentius, no serà fàcil. Aquesta setmana, segons explica a aquest diari, es publicarà al BOE l’acord definitiu que suposarà el tret de sortida perquè les comunitats autònomes i el mateix Ministeri puguin desenvolupar els diferents processos d’acreditació i incentiu. Aquesta publicació els donarà un any per desenvolupar aquesta acreditació, però l’objectiu, confirma Albalad, és que «abans de final d’any, tinguem la norma aprovada». «Nosaltres treballem amb un esborrany i les comunitats autònomes també», assegura.
En qualsevol cas, l’acreditació dependrà del nivell en què cadascú cregui trobar-se. Els inicials (A1 i A2), explica el responsable de l’INTEF, s’acreditaran, principalment, mitjançant els estudis universitaris conduents als títols de Magisteri o de Secundària. S’està negociant amb Universitats, amb la CRUE i la Conferència de Deganes i Degans d’Educació, així com amb les autonomies, que tenen competències en aquestes àrees també. La idea seria que les universitats poguessin, per exemple, certificar que mitjançant els seus graus i màsters s’obté, per exemple, de 80% d’alguna o algunes àrees de les disposades en el marc.
Això forma part, no tant del procés d’acreditació fins a 2024, sinó de la segona fase, pensada per fer d’aquest sistema una cosa sostenible en el temps més enllà dels fons europeus que marquen ara els esforços.
A més d’aquests estudis, també es planteja la possibilitat de realitzar convocatòries cada cert temps perquè les persones interessades acudeixin a certificar els seus coneixements dels nivells inferiors. També s’està pensant en fórmules de formació permanent del professorat, molt modulars i que ofereixin suficient flexibilitat perquè les segueixi el professorat i així vagi certificant.
El pas següent, el nivell B (1 i 2) exigiria avaluacions diferents. Es podrien mantenir les proves d’acreditació amb preguntes aleatòries, però aquí ja no es podria complir només amb els títols universitaris. Això és així perquè el nivell B ja requereix un ús dins de l’aula, autònom, de les tecnologies digitals. Per això caldria presentar un altre tipus de prova. «He de comprovar que el docent l’aplica a l’aula; necessito una mostra, una evidència que ho ha fet a l’aula», explica Albalad. Sí que es mantindria la formació des de l’INTEF o els centres del professorat de les comunitats autònomes, «en la qual s’inclogués aquesta posada en pràctica».
Finalment, el nivell C, corresponent als qui tenen un major coneixement (el que podríem denominar com a coordinadora o coordinador TIC), tindrien un altre procés d’acreditació. El procés podria passar per la presència d’una tercera persona a l’aula per comprovar com es treballa amb les tecnologies digitals; s’atendria també les publicacions que pogués haver fet el docent i a la formació que hagi realitzat.
En qualsevol cas, aclareix el director de l’INTEF, «el marc no està fet perquè el camí del docent sigui començar amb A1 i acabar amb un C1». La lògica, més enllà de saber on està cadascú, és conèixer els passos perquè la major part estigui en el nivell B, l’intermedi.
Incentius
Aquesta segurament és una de les parts primordials per al professorat. Tant el Ministeri, via INTEF, com les administracions autonòmiques s’estan plantejant una sèrie d’incentius per empènyer al professorat al fet que s’acrediti dins del Marc de competències digitals.
Encara que no afirma amb rotunditat quins seran aquests incentius, sí que dona algunes pinzellades de per on podrien anar: per als concursos de trasllats i per a les oposicions; per als processos d’estabilització de plantilla o per a accedir «a llocs específics, com un coordinador TIC», comenta o, com el cas dels «assessors tècnics docents», professionals de l’educació que, com ell mateix, treballen per a les administracions (central o autonòmiques). «Podria ser una manera d’animar a la gent perquè tregui l’acreditació».
I és que tot aquest procés es juga amb poques cartes més, ja que no és obligatori per al professorat i sí per a l’Estat (per allò de justificar una part dels fons de recuperació i resiliència).
Usos de la tecnologia
La pandèmia, i principalment el confinament, han donat una empenta a les indústries de la tecnologia i han empès les administracions a posar-se les piles en algunes qüestions. Una d’elles és precisament la formació del professorat. Durant dècades els programes d’implementació de les TIC han passat, principalment, per la compra de dispositius, als quals el professorat intentava treure partit, amb més o menys encert. Ara, amb el Marc sobre la taula, si més no hi ha uns estàndards que tothom coneix i un camí pel qual transitar.
Entre les preocupacions d’aquest document es troben, en bona part, temes relacionats amb la propietat intel·lectual, però també amb el bon ús de les tecnologies. El document posa el focus en el treball del professorat per aconseguir uns certs nivells, però també apunta a què s’ha de treballar amb l’alumnat. I el bon ús és aquí.
La pandèmia també ens va ensenyar a tots, i al professorat particularment, els problemes que implica una connexió pràcticament 24/7 amb l’alumnat i les famílies. El dret a la desconnexió sura per sobre del marc de competències en alguns punts, com aquell en el qual es parla de la possibilitat de realitzar tasques d’orientació mitjançant eines digitals. Quelcom que recorda a aquest horari estès del confinament.
Albalad assegura que el que es pretén amb el marc és aquest bon ús de les tecnologies. Primer, assumit pel professorat, el qual després el transmet a l’alumnat. El dret a la desconnexió seria aquí present.
També, pel que fa a la protecció de docents i noies i nois; la protecció de les seves dades personals que, també per mor de la pandèmia i el confinament, han provocat que centenars de milions hagin estat monitorats per empreses tecnològiques de tota condició. Almenys, així es desprenia d’un dels últims informes de Human Rights Watch de fa algunes setmanes.
Protecció de dades
Albalad assegura que en aquell temps els esforços del Ministeri van ser en la via de protegir la intimitat de la comunitat educativa. Que els convenis que es van signar llavors vigilaven que les dades de les persones fossin opaques, no sols per a les empreses subministradores de serveis, sinó per a la pròpia administració també.
«La protecció de dades està en el document del marc i volem que sigui quelcom que els docents interioritzin», afirma el màxim responsable de l’INTEF. Albalad creu que una acció important que poden realitzar des de l’institut de tecnologia educativa és assessorar el professorat sobre els pros i contres d’utilitzar determinades eines amb l’alumnat.
«Hi ha moltes aplicacions gratuïtes que el docent usa amb la seva bona intenció», comenta. Per això «valorem la possibilitat de crear un grup que es dediqui a avaluar aquestes aplicacions», de cara a facilitar al professorat el fet de no haver de llegir-se les 300 pàgines de les normes de confidencialitat i ús de les dades de cada empresa en un intent per saber si es compleix la normativa europea de protecció de dades. «No per dir-li al docent que no l’usi, sinó per dir-li que les dades en una certa aplicació acabaran a Califòrnia per estar a la disposició de l’empresa tal».
