Opinió

Molt més que competències: Aprendre a ser i a situar-se en la història

Aprendre per competències, per problemes o per projectes suggereix que l’educació ens converteix en personatges espavilats, capaços de servir “para un barrío o para un fregao” en qualsevol circumstància o en qualsevol projecte. Projecte que pot ser nostre secundàriament però que, si no és que ens espavilem excepcionalment i ens convertim en un “Elon Musk”, serà un projecte tributari d’altres que seran principals. És de tots el món? És de tots la Història? En qualsevol cas, Netflix ens tindrà entretinguts mentre esperem l’Apocalipsi que sigui.

I si en comptes de ser simplement competents, simplement fóssim?

Fa temps l’editorial Graó va voler desplegar la raó educativa fauriana de 1973: Aprendre a ser. Segons el llibre, és tan senzill com tenir una ment endreçada, conèixer-se a un mateix i respectar els altres. Però no s’acostuma a tocar el tema que tant un mateix com els altres som éssers apareguts en el temps, modificats en el temps d’una manera que no podem canviar i projectats en el temps d’una manera que se’ns sol escamotejar.

Què significa “ser”? Bastant més que saber com actuar en el present. També entendre d’on es ve i decidir-se a participar a on es va. En diem Història.

Hi ha dues versions de la Història: la professional, que és dura, profunda i que es limita (o s’hauria de limitar) al passat; i la Història escolar i ciutadana, la de tots, que discuteix un passat patrimoni de tots i considera també el present i el futur. La professional s’estudia. L’escolar i ciutadana es descobreix i es discuteix.

No sé com es treballa la Història en les aules catalanes, espanyoles, franceses o americanes, xineses, etc., però em doldria saber que un nen originari del Pakistan ha d’estudiar i examinar-se sobre els ibers, el romànic o Felip II. No és que no sigui bo per a ell saber d’aquestes coses, però resultaria tan exòtic com aquella anècdota que explicava en Marc Ferro sobre els nens del Senegal aprenent que els seus avantpassats eren els gals.

Una institució tan universal i universalitzada com és l’escola no ha d’espanyolitzar ni catalanitzar, sinó humanitzar

Les històries “nacionals” (en realitat de les nacions-imperi) ja van fer el seu fet. Una institució tan universal i universalitzada com és l’escola no ha d’espanyolitzar ni catalanitzar, sinó humanitzar. És el moment de crear una sola Humanitat i enlloc es podrà promoure millor que en les escoles.

Estrictament parlant, la Humanitat no existeix. Hi ha russos o nord-americans del mig, hi ha cristians o musulmans, etc. Si ens semblés que les pulsions localistes han de deixar de ser política (i deixar d’inspirar guerres) per passar a ser simplement cultura, l’escola és la institució adequada. Recapitulem:

Aprendre a ser. Què som? Per sobre de tot humans, no? Com a humans contribuirem a la ciència, al transport, a la tècnica, a la comunicació, a l’educació, al manteniment d’infraestructures o al que sigui. Però per sobre de tot serem humans que entenen que els seus avantpassats eren tots bàrbars, maleducats, irrespectuosos, tramposos i aprofitats, a més de violents. Humans que volen esmenar-se i que entenen que s’han aprofitat els uns dels altres i que ara hi volen posar remei. Humans que entenen que el món no està fet, que no s’acaba en les seves vides ni en la seva generació i que no tenen més remei que estar preparats per a allò que el seu temps els demani. I això va molt més enllà d’un aprenentatge per competències o projectes. És un aprenentatge filosòfic. No de filosofia acadèmica, sinó de com tota actuació i aprenentatge és filosòfic per si mateix. Es pot ensenyar filosofia sense crear cap assignatura. Plató no és un senyor per a un llibre de text, és una experiència vital que ens ateny… en qualsevol àmbit.

Però els mestres i els professors som ens concrets formats en motlles concrets que ens conformen o deformen més del que ens caldria. És un tema primer per a les Facultats, d’Història i del Professorat. És un tema per als Consells Escolars. És un tema per als claustres.

Només em ve al cap un intel·lectual que hagi intuït aquest problema de l’aprendre a ser i és el José Antonio Marina. En diversos llibres ha esbossat allò de què jo entenc que tracta l’“aprendre a ser”. Per a mi, tracta dels reptes de la humanització (“Biografia de la Humanidad”) i de les resistències a la humanització (“Biografia de la Inhumanidad”). I està a punt de publicar el que crec que serà un bon esquema de currículum d’història universal, és a dir, de l’ésser humà que serà pertinent per a tots els alumnes de tot el món vinguin on vinguin. Es diu “Historia universal de las soluciones”.  Perquè ser significa ser humà i entendre els problemes que això significa (més enllà d’arreglar aparells o solucionar conflictes) i les solucions col·lectives que s’hi han aportat i s’hi aportaran.

Perquè establir la Justícia en el món i aprendre a viure bé a la Terra és moltíssim més difícil però més gratificant que colonitzar Mart. Contaminada o no, la Terra és més bonica i més fàcil d’arreglar.