El moviment per l’escola inclusiva ha patit una pèrdua irreparable aquest dimecres 10 d’agost. El pedagog Josep Maria Jarque (Barcelona, 1935) ha mort a Terrassa, arran dels traumatismes causats per una forta caiguda per unes escales que va patir fa gairebé un mes. Jarque ha dedicat més de mig segle a lluitar pel dret a l’educació dels infants amb discapacitat, primer en centres especialitzats, en l’època que la major part no sortien de casa o fins i tot eren ingressats en sanatoris, i més endavant defensant que els alumnes amb discapacitat no han d’estar separats de la resta.
Josep Maria Jarque va ser un home radicalment compromès amb la causa de l’educació dels més febles. Un d’aquests dies a l’hospital va sentir una lleugera millora i de seguida va demanar un ordinador: volia anotar quatre idees per a un futur article sobre el risc que un recent projecte d’innovació educativa menystingués la riquesa de la diversitat. De formació autodidacta, sempre va explicar que a aquesta causa hi va arribar per casualitat, ja que com a mestre no es trobava gens a gust amb l’encorsetament del sistema educatiu franquista i a començaments dels anys 60 li van fer la proposta de posar en marxa un projecte de formació ocupacional per a joves amb discapacitat intel·lectual a Terrassa. “Vaig pensar que allà em deixarien fer perquè aquests alumnes no interessaven a ningú”, explicava recentment en una entrevista al programa de televisió TEB Vist. Poc després un grup de pares de la ciutat amb fills amb discapacitat li va encarregar la creació d’una escola especial, una escola que es va dir Fàtima i que avui és de titularitat municipal.
La tasca a Fàtima i la col·laboració amb altres centres d’educació especial que es van anar obrint al país a finals dels seixanta i començaments dels setanta li van atorgar un cert reconeixement i a ser un dels redactors del Plan Nacional de Educación Especial, el 1979, i un any més tard, amb el traspàs de les competències d’Ensenyament, a ser el primer responsable de l’educació especial de la Generalitat. Va ocupar el càrrec de cap de servei fins el 1987, però va seguir exercint aquesta responsabilitat en qualitat d’assessor fins a la seva jubilació l’any 2000. Aquell any va rebre la Creu de Sant Jordi; ell deia mig en broma que li havien donat per fer-lo callar, i un any després la medalla d’honor de la ciutat de Terrassa.
L’any 2014, arran la revifalla de la lluita per l’escola inclusiva encetada dos anys enrere, fet que li va proporcionar una involuntària presència mediàtica, a Terrassa li van voler fer un nou homenatge i el van nomenar “terrassenc de l’any”. Una glossa escrita aleshores pel periodista Josep Miquel Villagrassa explica perfectament aquells primers anys d’intensa dedicació a educar aquells a qui molta gent fins aleshores creia ineducables, així com la vinculació sentimental de Jarque amb la ciutat.
D’aquella primera època com a funcionari de la nova Generalitat són dues de les fites que sempre va recordar amb més orgull: la participació en l’elaboració de la Lismi, llei que ha estat decisiva per a la integració social de les persones amb discapacitat, impulsada al Congrés per Ramon Trias Fargas, i el decret 117 de 1984, pel qual s’ordenava l’educació especial com un element més del sistema educatiu. Un decret que contenia en gran mesura la filosofia de l’educació inclusiva (integració dels alumnes amb discapacitat als centres ordinaris, personalització de la resposta educativa, etc) molt abans que de fet es parlés d’escola inclusiva o que Nacions Unides ho convertís en un dret que els Estats han de fer respectar. Com a conseqüència del decret, Jarque va impulsar un pla pilot per a l’escolarització de tots els alumnes amb discapacitat d’alguns municipis en centres ordinaris.
Aquest pla pilot va donar bons resultats però no va tenir continuïtat. De fet, en pocs anys Catalunya va passar de ser pionera en la incorporació dels alumnes amb discapacitat a les escoles ordinàries a estar a la cua de les comunitats autònomes espanyoles pel que fa a alumnes amb necessitats educatives integrats dins del sistema ordinari. Jarque ho va atribuir sempre al lideratge polític, és a dir, a la seva manca. Va elogiar els dos primers consellers d’Ensenyament que va tenir la Generalitat (Joan Guitart i Josep Laporte), perquè van creure en la integració (així se’n deia aleshores) i el van deixar fer, mentre que va ser molt crític amb els dos següents (Joan Maria Pujals i Xavier Hernàndez), el mandat dels quals no dubtava a qualificar de septenni negre per a l’escola inclusiva. El principal disgust de la seva vida professional el va tenir amb el decret 229 de 1997, que no derogava el del 1984 però que el complementava, i que es va aprovar tot i la seva ferma oposició, ja que consolidava l’educació segregada en comptes de donar impuls a la inclusió.
La seva jubilació coincideix amb el naixement de la Plataforma Ciutadana per una Escola Inclusiva a Catalunya, a la que va inspirar amb el seu mestratge, en la que va participar intensament en els seus inicis i de la que mai es va desvincular. Les principals reivindicacions d’aquest moviment social estan directament inspirades per les idees de Jarque, com que els centres d’educació especial que tant necessaris van ser en un moment no han de desaparèixer però sí s’han de reconvertir en centres de recursos per a l’escola inclusiva, o que el sistema educatiu ha d’entendre que un alumne és un alumne i que cada un és diferent, per la qual cosa ha de deixar de categoritzar-ne uns quants segons les seves necessitats mèdiques i categoritzar-los tots segons els suports educatius que precisa cadascun per al seu procés de formació i aprenentatge. Totes les persones que d’una o altra manera han pres part activa en la Plataforma reconeixen que sense l’autoritat moral de Jarque hauria estat molt més difícil fer-se escoltar entre la classe política i la comunitat educativa.
En els darrers anys, i malgrat l’avançada edat i els problemes de salut, Jarque es va mantenir sempre actiu en la mateixa tasca que el va ocupar des que va aterrar a Terrassa l’any de les inundacions. Dedicava molt de temps a analitzar les sèries estadístiques d’Ensenyament, parlava amb famílies i docents, llegia i escrivia, piulava les seves opinions per Twitter, es reunia amb dirigents polítics que li demanaven consell, i assistia a conferències o en donava sempre que la salut li ho permetia. Va traduir també diversos llibres del filòsof suís Alexandre Jollien (autor de “Elogi de la feblesa”) i era assessor de la Fundació Catalana Síndrome de Down.
El nou decret sobre educació inclusiva que és a punt d’aprovar el departament d’Ensenyament està en gran part inspirat per Jarque, que li va dedicar moltíssimes hores i que va formar part d’un reduït grup d’experts creat l’any passat per la directora general Carme Ortoll, i a on també hi havia dos dels seus col·laboradors al departament d’Ensenyament dels vuitanta: Climent Giné i Jaume Francesch. Jarque va passar de ser molt pessimista amb el primer redactat del decret a mostrar-se sincerament entusiasmat pel redactat final. Estava convençut que, un cop s’aprovi, permetrà donar un salt endavant, tant o més gran que el del 84, i que de ben segur repararà l’error del 97.
El Diari de l’Educació també està de dol davant la pèrdua de Josep Maria Jarque. No només perquè va ajudar a fer millor aquest mitjà escrivint articles i aportant idees, sinó perquè va ser el nostre primer subscriptor, la primera persona física que es va donar d’alta per fer una petita aportació mensual que contribuís a la viabilitat de la publicació.
Li agradava definir-se com aprenent de mestre, però no hi ha dubte que va ser un Mestre amb majúscules. Ha marxat un referent que ens deixa un enorme llegat.
