Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
‘Mujercitas’
No és gota fàcil adaptar una novel·la com Mujercitas, de Louisa May Alcott. No és fàcil per tres raons. La primera és general, sempre és complicat passar a llenguatge cinematogràfic el que ha estat pensat utilitzant un altre llenguatge. La segona és que no és gens senzill adaptar una obra que és molt deutora del seu temps i més en èpoques d’allò que és políticament correcte. La tercera és que Mujercitas té versions cinematogràfiques més antigues, algunes d’elles molt ben fetes i molt recordades, si més no pel públic que ja tenim una edat.
Greta Gerwig, la seva directora, no ha ensopegat amb cap d’aquests tres perills. Ha aconseguit presentar-nos una pel·lícula que mostra una família avançada a la seva època –l’argument de la novel·la es barreja amb elements biogràfics de l’escriptora– però que ara pot provocar alguns grinyols si adrecem una mirada superficial al que veiem a la pantalla. Presenta una família molt unida, amb problemes molt senzills, molt humils però emmarcats en un moment històric complicat. Dones que lluiten per fer-se un lloc en un espai dominat pels homes. Dones que són encantadores però que no estan disposades a segons quines renúncies. Dones que parlen, també, del vestit que s’han de posar o de si el matrimoni és amor o negoci.
El mèrit més destacat de l’adaptació, segons el meu entendre, és que sap traduir una atmosfera, uns fets molt concrets emmarcats en un ambient que fa que desitgem formar part d’aquesta família i ser un més dels personatges que giren al seu voltant.
Crec que aquesta Mujercitas farà història. La traça de lligar l’obra, amb altres llibres de l’autora i amb la seva vida la fa mereixedora de molts elogis i jo no n’estalvio cap. Surts del cine amb la sensació d’haver viscut un gran moment i d’haver gaudit d’unes actuacions extraordinàries, sense ningú que desafini, sense res que desentoni, perquè res és gratuït, tot està adreçat a presentar-nos un grup humà que no vol renunciar als espais íntims, de realització personal, de crisis i de complicitats, de petites enveges i mostres de solidaritat al costat de les exigències que marca el temps que els toca viure.
Només sortir del cine he començar a rellegir aquesta obra que coneixia des de feia molt anys, una obra d’infantesa que vaig llegir i que ara he redescobert una altra vegada gràcies al setè art. Les arts es donen la mà i la suma dels seus llenguatges sempre rema a favor nostre.
‘El oficial y el espía’
J’acusse és el títol de la versió original de la pel·lícula dirigida per Roman Polanski, i fa referència a la denúncia d’Émile Zola sobre el cas Dreyfus, capità de l’exèrcit francès que el 5 de gener de 1895 va ser degradat i condemnat per haver espiat a favor del govern alemany. El cas va dividir la societat francesa, sobretot perquè Dreyfus, que era jueu, va ser sentenciat amb proves falses.
La pel·lícula no s’entreté gaire a donar informació sobre la principal víctima. S’estima més centrar-se en la figura de Picquart, un oficial que no va veure les coses clares i es va dedicar a defensar Dreyfus.
Polanski en sap molt de dirigir pel·lícules, de fet és un dels grans directors del setè art, i ens presenta lentament l’entramat de mentides i manipulacions, de prejudicis i altres misèries per evitar entomar la vergonya de tenir un espia i no haver-ho sabut, i si aquest espia és un jueu més fàcil m’ho poses.
Lentament va transcorrent l’acció fins arribar al moment del judici, on es veu com l’estament militar i polític tanca files i es protegeix, però la força dels fets anirà destruint aquest mur que sembla impenetrable.
Jean Dujardin, que va rebre l’Oscar per la seva interpretació a The artist, controla tots els seus gestos, no es deixa arrossegar per cap histrionisme. Louis Garrel mostra en el seu rostre cansat i envellit el sofriment que comporta saber-se acusat i condemnat injustament.
L’escena primera és inoblidable. Seguim tot el ritual per humiliar un home que ja sabem que és innocent perquè coneixem la història, però aquest coneixement no ens estalvia sentir-nos profundament commoguts. Gran Polanski, com sempre. Va rebre el premi a Cannes.
