Opinió

No a la incorporació del 0-3 a les escoles

La presidenta de la Comunitat de Madrid va fer recentment un comunicat anunciant la incorporació de l’educació de 0-3 anys a les escoles públiques de cara al pròxim curs, amb el pretext d’assolir l’escolarització gratuïta del primer cicle d’educació infantil, començant per les zones més poblades de la comunitat i amb la finalitat de contribuir a l’increment de la natalitat.

Si bé la mesura pot semblar políticament efectiva, crec que amaga, en realitat, un aprofitament de les places vacants que tenen les escoles públiques, sense tenir en compte moltíssims factors. El més important de tots és considerar els nens i nenes, qualsevol d’ells i elles, de qualsevol edat i, especialment, els/les de 0 a 3 anys, com a persones amb drets i deures. I, també, tenir en compte que és una etapa biològica diferenciada, on es produeixen els canvis més importants de la seva vida, on es construeix la seva autonomia, relacions socials i on es posen les bases dels aprenentatges posteriors.

Ja es va partir el cicle d’educació infantil quan es va incorporar el segon cicle (3-6 anys) a les escoles, sense tenir present els interessos de la infància i també de les famílies. Quantes vegades els/les mestres d’infantil escoltem els laments dels progenitors que no volen portar el seu infants de 3 anys a un centre escolar…

¿Es va aconseguir amb aquest canvi millorar el fracàs escolar, a partir de trencar un cicle educatiu, en una etapa tan essencial?

La senyora Ayuso parla de gratuïtat. Jo li diria que hi ha moltes maneres d’ajudar les famílies, respectant els seus drets, que no passen per aprofitar les aules buides. Els nens i nenes d’aquestes edats han d’anar a una escola infantil que sigui una prolongació de la seva llar, amb horaris flexibles que s’adaptin a les seves necessitats i, també, de les famílies, per poder conciliar la seva vida familiar amb la laboral. Han de ser espais segurs, adaptats al descans i al joc, que comptin amb bons professionals amb experiència, els quals treballin en equip, juntament amb els pares i mares.

Els nens i nenes d’aquestes edats han d’anar a una escola infantil que sigui una prolongació de la seva llar, amb horaris flexibles que s’adaptin a les seves necessitats i de les seves famílies

¿No seria més rendible, no només políticament, sinó, socialment, reconèixer aquesta etapa com a educativa, i donar-li un tracte diferenciat de la resta de cicles? ¿I tenir centres d’educació infantil especialment pensats per a aquestes edats? Centres petits, com la llar, on el més important és l’infant, i que comptin amb els elements necessaris per ajudar-lo a anar madurant a poc a poc.

Els i les professionals, educadors/es, pedagogs/gues, psicòlegs/logues que ens dediquem a educar tenim clar allò que s’ha de transmetre a aquests infants, sobretot a les comunitats que ja compten amb una llei d’educació que reglamenta el cicle.

A Catalunya, afortunadament, ja tenim aquesta llei educativa, la qual integra aquest cicle dins del sistema educatiu. Des de fa moltíssims anys, tant les escoles bressol públiques com les llars d’infants privades són un referent pedagògic d’innovació i qualitat educativa.

Tanmateix, els darrers anys s’ha anat retallant, per falta de pressupost, la subvenció que, a través de la titularitat de la llar d’infants, es concedeix a les famílies. Moltes famílies s’han vist discriminades i, per garantir l’equitat, el govern actual, molt sensible a la importància del cicle i de la necessitat de mantenir-lo unit, s’està plantejant un sistema de subvencions que sigui equitatiu per a les famílies que porten els seus infants a una llar d’infants privada. Si es donés una subvenció universal a totes les famílies no tinc dubte que aquesta mesura podria propiciar, d’alguna manera, un increment de la natalitat.

Per tot l’argumentat anteriorment, a tots els polítics que es plantegin incorporar el 0-3 a les escoles els demanaria que no vagin a les palpentes i que, deixant enrere interessos polítics, conjunturals o econòmics, busquin, investiguin i consultin les experiències i conclusions d’un gran nombre de professionals de neurologia, pedagogia i educació que ens ha precedit i, també, d’actuals. Potser així s’adonaran de la importància que té aquesta etapa per al futur dels nostres nens i nenes, en definitiva, per al futur de la nostra societat, del nostre país.