Opinió

No ens humilieu, no ens coneixeu

El concepte d’institut escola respon a una institució educativa espanyola fundada a Madrid el 1918, per estendre a l’ensenyament secundari oficial els principis educatius fonamentals de la Institució Lliure d’Ensenyament i de la pedagogia europea més avançada de la seva època. La Generalitat Estatutària (1932-1933), va crear l’Institut-Escola de la Generalitat de Catalunya el 1932, basat en la coeducació, l’ús del català com a llengua bàsica, el laïcisme i la continuïtat coordinada entre l’ensenyament primari i la secundària.

En la primera dècada del segle XXI, el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya va començar a impulsar la creació d’aquesta mena de centres, que acullen alumnat entre 3 i 16 anys. En aquest moment n’existeixen més de 50. La seva finalitat és donar resposta a les necessitats de l’alumnat i les seves famílies i explorar noves estructures organitzatives que permetin aconseguir l’èxit escolar a tota la població. Sobre el paper, aquest tipus de centres gaudeix d’autonomia pedagògica per impulsar els seus projectes educatius i capacitat organitzativa i de gestió dels seus recursos. Com a idea continua sent suggeridora i atractiva. Com a realització depèn, com tota acció escolar, del context social, polític i econòmic.

L’article 27 de la Constitució Espanyola aprovada en 1978 estipula:

1. Tothom té el dret a l’educació. Es reconeix la llibertat d’ensenyament.
2. L’educació tindrà per objecte el ple desenvolupament de la personalitat humana en el respecte als principis democràtics de convivència i als drets i llibertats fonamentals.
3. Els poders públics garanteixen el dret que assisteix als pares perquè els seus fills rebin la formació religiosa i moral que estigui d’acord amb les seves pròpies conviccions.
4. L’ensenyament bàsic és obligatori i gratuït.
5. Els poders públics garanteixen el dret de tothom a l’educació, mitjançant una programació general de l’ensenyament, amb participació efectiva de tots els sectors afectats i la creació de centres docents.
6. Es reconeix a les persones físiques i jurídiques la llibertat de creació de centres docents, dins del respecte als principis constitucionals.
7. Els professors, els pares i, en el seu cas, els alumnes intervindran en el control i gestió de tots els centres sostinguts per l’Administració amb fons públics, en els termes que la llei estableixi.
8. Els poders públics inspeccionaran i homologaran el sistema educatiu per garantir el compliment de les lleis.
9. Els poders públics ajudaran els centres docents que reuneixin els requisits que la llei estableixi.

Quaranta-quatre anys més tard, en la distància entre el paper i la realitat, trobem un espès entramat format per les experiències i situacions molt diverses. Algunes, com argumenta aquest text, ignorades i, de vegades, humiliants.

Segons un informe de Save the Children de 2021, en el 9% dels centres educatius espanyols es concentra més del 50% d’alumnat desfavorit. En un 37,4% la concentració és d’entre un 26% i un 50%. En un 34,3%, d’un 10% a un 25%. I en el 18,9%, de menys d’un 10%. Situïn-se en el mapa de les seves ciutats i endevinin els llocs en els quals se situen els diferents tipus d’institució. Segons aquest informe, per eliminar la segregació escolar a Espanya caldria canviar el 31% de l’alumnat més vulnerable d’uns centres a uns altres. D’altra banda, Espanya és el tercer país de l’OCDE amb més centres gueto i, com bé pot advertir-se, tots ells són de titularitat pública.

Hem de reconèixer a qui està fent un esforç enorme d’acabar amb els guetos escolars, comprendre i valorar la magnitud de l’aportació d’aquest professorat a la millora i l’harmonia educativa i social

Aquest és el context que inspira aquesta columna. El d’una escola primària d’un barri que històricament ha sofert abandonament institucional i s’ha mantingut físicament, simbòlicament i socialment aïllat de la resta de la ciutat de Barcelona. Amb un important volum de població romaní, al principi, i de diverses procedències migrants, després, sistemàticament evitat per les famílies amb aspiracions. Una escola que havia lluitat durant anys per transformar la diversitat i la diferència en una font d’aprenentatge, respecte i cura.

El Pla de xoc de l’Ajuntament de Barcelona per a acabar amb els guetos escolars els va permetre posar en marxa un projecte de canvi i renovació pedagògica pel qual va passar a convertir-se en l’Institut Escola El Til·ler, basat en les pedagogies de la cura. Entenent la cura com a acolliment de tots els membres de la comunitat. Com a pràctica afectiva i encarnada. Com a reconeixement. Tot això implica enfrontar-se a les estructures existents i a les realitats determinants, per la qual cosa, sovint, es converteix en una pràctica de resistència. Però, sobretot, es caracteritza per una profunda implicació i compromís, en particular per part de l’equip directiu.

Aquest institut escola, com molts altres, ha aconseguit un important descens de l’abandonament escolar prematur, aconseguint que un alt percentatge d’alumnat acabi l’ESO. Però senten la impotència de trencar amb el gueto. Necessiten alguna cosa més que la seva constant implicació i esforç. D’aquí ve que, quan veuen que alguns estudiants de secundària marxen a altres centres del barri, però que cap es canvia al seu, sentin una gran ambivalència. D’aquí ve que el comentari de la directora d’un centre concertat pròxim sobre la seva alegria per l’èxit que han tingut ells en la campanya de preinscripions els porta a exclamar: “No ens humilieu! No ens coneixeu!”.

D’aquesta manera, a tots els suggeriments que donen diferents experts per acabar amb els guetos escolars, haguem d’afegir un de fonamental: reconèixer a qui està fent un esforç enorme d’acabar amb els guetos, comprendre i valorar la magnitud de l’aportació d’aquest professorat a la millora i l’harmonia educativa i social.