Entrevista

Noemí Font: «L’única manera d’aconseguir els recursos és que les famílies siguem implacables»

Diu Noemí Font que ni li agraden ni se sent còmode amb les situacions de conflicte, i que sap gestionar millor les dels seus alumnes que les pròpies. Ningú no ho diria, vist el que li ha caigut en pocs anys: ha hagut de batallar perquè a la seva filla l’assistís dos cops al dia una infermera a l’escola; ha forçat una revisió dels estàndards dels parcs infantils de Barcelona, ja que són menys inclusius del que pregonen; ha impulsat unes curses per a infants amb modalitat reduïda que s’estan convertint en un fenomen de masses. I tot això sense cap associació al darrere i amb el poc temps lliure que queda després de completar la doble jornada de mestra de primària (de música normalment, però també ha estat tutora i aquest any ho és d’educació especial) i mare de dues criatures.

“Jo podria renunciar als meus drets per no haver-me de barallar amb ningú, però als de la meva filla… si no la defenso jo, qui ho farà?”, comenta Noemí Font, en conversa amb aquest diari. L’Emma Joana ara té set anys i fa 1r de primària, però quan va entrar a l’escola bressol ja va ser un drama trobar la forma que un professional especialitzat (és a dir, una infermera) es pogués ocupar d’atendre una necessitat sanitària de la petita durant les hores que estava al centre. La lesió medul·lar li causa continència urinària i per tant només pot fer pipí mitjançant un sondatge que encara no està en condicions de fer-se ella mateixa. A casa el fan els seus pares, però a l’escola això no ho podia assumir cap professional educatiu. Per això inicialment no la volien a la bressol del barri, i per això, quan va arribar a P3, algú va pensar que d’això se’n podria ocupar… la vetlladora. “Amb tots els respectes –opina la mestra–, és com si quan vaig al ginecòleg em diguessin que la citologia me la farà el guarda de la porta, que és molt bona persona”.

Un i altre tema es van solucionar, no sense abans haver-los de suar molt. I encara hi ha hagut una tercera edició d’aquesta pugna per tenir uns minuts d’infermera al dia quan la família ha canviat de municipi, i per tant d’escola i de serveis territorials, als quals no els constava aquella necessitat. “Reclamar els drets del teu fill a l’escola genera tensions, això és indubtable, però a mi també em genera un malestar que no hauria de tenir”, comenta Font. “El problema –afegeix– és que l’escola és qui dona la cara, però qui posa els recursos és el Departament. Sense aquests recursos, l’escola ho té molt difícil i l’única manera d’aconseguir-los és que les famílies siguem implacables, perquè presentant instàncies per escrit no s’arriba enlloc”.

Noemí Font, que també és autora d’un conte infantil (La revolució Shiwa) en el qual la protagonista és una nena amb mobilitat reduïda, ha usat el seu altaveu a les xarxes i als mitjans per donar a conèixer el seu i altres casos, com fan altres mares amb fills amb discapacitats o malalties cròniques. Segons sosté, tot hauria de ser molt més senzill: “Hauríem de poder anar a l’escola amb els informes mèdics i t’haurien de posar els recursos que el teu fill o filla necessita”. Per cert, tots els beneficis de La revolució Shiwa es destinen a la recerca sobre espina bífida en nadons i nens que es du a terme a l’Hospital Vall d’Hebron. 

“Cap parc infantil és realment inclusiu”

La història de les curses també convida a una reflexió. Però abans s’ha de conèixer la batalla prèvia: la dels parcs infantils pretesament inclusius. “No n’hi ha cap que ho sigui –afirma Noemí Font–, i d’aquí va venir la meva lluita, de veure com l’Ajuntament anava inaugurant parcs que deia que eren inclusius i accessibles, quan l’únic que hi havia era un gronxador amb forma de cistella. Aquest és un criteri molt pobre. Per considerar que un parc és accessible com a mínim ho haurien de ser el 50% dels seus elements, als infants amb mobilitat reduïda no els pots dir «gronxa’t aquí una estona i tornem cap a casa», volen pujar a tota arreu!”.

Font es va reunir amb la tinent d’alcaldessa Janet Sanz i amb l’arquitecte municipal en cap, Xavier Matilla, els quals es van comprometre a impulsar una comissió, amb tècnics i entitats socials, per determinar com havien de ser els parcs infantils. Però tot seguit va arribar la pandèmia i la cosa va quedar aturada. O mig aturada, ja que Matilla li ha assegurat recentment a Font que hi segueixen treballant. Però és que aviat hauran passat dos anys! “Existeix un dossier de recomanacions fet per la Xarxa d’Accessibilitat i Vida Independent (XAVI), que està molt bé. Però son recomanacions, que per tant no obliguen, i el que volem és una norma que obligui de cara al disseny dels nous parcs”, explica la mestra.

“Volem que puguin sentir l’adrenalina d’una cursa”

Totes aquestes aventures Font les ha anat narrant a Twitter, on ha connectat amb la seva cara més solidària (si bé també ha tingut algun tast de la cara fosca). Un dia va publicar una foto fent una cursa amb la seva filla pel carrer, i entre les diverses reaccions li va cridar l’atenció la d’una entitat sevillana anomenada Carros de Fuego, que li deia que a la capital andalusa fa temps que organitzen curses per infants amb caminadors. Aleshores va retuitar aquest tuit preguntant en veu alta si no seria bonic organitzar el mateix per les festes de la Mercè de Barcelona, una idea que va recollir un munt de reaccions positives. I va cridar l’atenció del programa Bàsics de Betevé. “En aquest temps –explica Font– he après que l’oportunitat de tenir un altaveu s’ha d’aprofitar, perquè si no ho fas et quedaràs com estàs i si ho fas pot passar alguna cosa”.

El que va passar és que la malaptesa d’algun responsable municipal va fer la resta. Perquè el rebombori social i mediàtic la va empènyer a unes noves negociacions amb l’Ajuntament, i després de diverses anades i vingudes finalment va rebre una negativa com a resposta perquè a la Mercè ja es feia una cursa inclusiva… de dos kilòmetres! “Si es tracta d’empènyer una cadira la pots fer tan llarga com vulguis, però si volem que facin la cursa de manera autònoma i donar-los la oportunitat de sentir l’adrenalina al cos, ha de ser de 40 metres com a màxim”, comenta. Aleshores Font va explicar la negativa per twitter “i l’allau de missatges va ser al·lucinant, i em tornen a entrevistar al Bàsics, i tot això fa bullir l’olla, i comencen a aparèixer associacions de veïns que s’ofereixen a organitzar la cursa dins dels actes de la festa major del seu barri”.

Les primeres en oferir-se van ser l’Eixample i la Sagrera. Però la primera cursa per infants amb mobilitat reduïda la van organitzar (amb l’assessorament a distància de l’entitat sevillana) en el marc de les festes del Barri Gòtic l’agost de 2021, ja que, per calendari, era la primera que tocava. Va ser un èxit de participació i de públic espaterrant. I els mitjans s’hi van bolcar. A partir d’aquí, se n’han seguit organitzant més, per generació espontània. A barris de Barcelona i a fora: Santa Coloma, Vic, Girona… La que fa tretze va tenir lloc fa un parell de setmanes a Sitges. I n’hi ha més en camí. “Tinc la satisfacció i l’alegria que cada vegada que se’n fa una la gent m’ho explica i jo ho revisc com si fos una victòria pròpia”, diu Font. Vist amb perspectiva, considera que la negativa inicial de l’Ajuntament de Barcelona va ser un cop de sort: “Si m’hagués dit que sí segurament hauria passat molt més desapercebuda dins dels actes de la Mercè, i difícilment s’hauria generat tot el que s’ha generat a partir de la primera cursa”. 

I què persegueixen aquestes curses? “Penso que posem aquests nens a la vista de tothom i fem una activitat com la que podria fer qualsevol altre nen, i sense cap altre objectiu darrera que no sigui fer esport i passar-ho bé. No és una activitat per recaptar fons per a una entitat ni per ajudar a una causa, no, això és per competir i fer esport, i per fer-ho no en un lloc amagat, sinó a la vista de tothom i en un context de festa major”, comenta Noemí Font. Però també admet que una cursa puntual no és el mateix que unes extraescolars d’atletisme, natació o qualsevol esport d’equip, en resum, una activitat esportiva al club del barri i no a la institució especialitzada que obliga a creuar cada vegada tota la ciutat. “Què potser no hi ha esportistes paralímpics? Doncs pels infants també fan falta adaptacions i que els monitors s’asseguin i rumiïn una mica com es poden fer”, opina Font.

I hi haurà més batalles, això sembla inevitable. Perquè els nens com l’Emma Joana no han de ser menys que ningú, en cap àmbit ni en cap cas.