Opinió

Palestina encara. Mestra en vaga de fam

“Nua, amb els peus ensangonats,

la tristesa s’arrossega a la meva ciutat;

el silenci domina la meva ciutat,

un silenci plantat com muntanya,

fosc com nit;

un terrible silenci,

que transporta el pes de la mort”.

La meva ciutat està trista

Fadwa Tuqan, mare de la poesia palestina (1917-2003)

Continua el genocidi de palestins, i no reaccionem[1]. Estem aclaparats per la barbàrie? És tan greu la situació que ens depassa? No podem dir que no ho sabem, com deien els alemanys per excusar la seva passivitat davant l’extermini de jueus, gitanos, homosexuals, antifeixistes…

No és el primer intent de genocidi que coneixem. Les monarquies espanyoles, els poderosos de l’època, van voler eliminar el poble gitano amb la Gran Redada (Ferran VI, 1749); van expulsar del territori a jueus i musulmans de manera violenta. Els jueus que donen suport al govern israelià repeteixen allò del fill d’un pare maltractador actua de la mateixa manera amb els seus descendents. Potser avui s’estan superant els paràmetres existents de matances massives.

És important el gest de tres persones, no gaire joves en edat, de declarar-se en vaga de fam per exigir l’acabament de les matances a Gaza. No és habitual aquesta mena de lluita actualment. És un gest minoritari, però que pot impactar en les consciències de tothom. Vaig treballar fa molts anys, el 1974, amb una de les persones que fan la vaga, la Gabriela. Vam treballar a l’escola Manuel de Falla que hi havia al Camp de la Bota. Enmig del barri de barraques amb majoria de població gitana. Aquell espai, avui anomenat Fòrum de les Cultures, va ser escenari dels assassinats del règim franquista. Allí van ser executats milers de persones un cop acabada la guerra espanyola, en temps de suposada pau, la qual cosa els feia més greus, si és possible, perquè eren només actes de venjança. Van durar fins al 1951, amb l’objectiu d’eliminar tota l’oposició al règim dictatorial. Vaig escriure unes ratlles sobre les meves vivències[2].

La Gabriela, amb els seus companys de vaga, ha continuat fent de mestra amb aquesta acció, continua treballant en pro dels desafavorits, en pro dels que pateixen, que són perseguits i fins i tot aniquilats[3].

Els infants de Palestina necessiten que el sistema escolar els ajudi, necessiten que des de les escoles i instituts donem suport a la seva resistència, a la lluita dels seus adults per defensar la seva terra i el futur de les noves generacions.

Com en altres temes l’escola, amb mestres i professorat, hauria de donar exemple a la resta de la societat, donar suport explícit a les actuacions de denúncia que es fan malgrat que els mitjans de desinformació no en parlin. On ha sortit la informació de la vaga de fam? Tenen algun suport per part de les administracions locals o autonòmiques? Ni del govern central que té la competència per exigir el final del genocidi. Els hem ofert, com a docents i ciutadans, l’acompanyament que necessitaven i que explicitaria la nostra postura davant el genocidi? Què farem a partir d’ara?

S’està permetent que el genocidi es faci a cara descoberta

Neixen criatures a Palestina i a casa nostra: la il·lusió per una nova vida que comença es barreja amb la por pel futur que les hi espera, la por al món que estem deixant, un món de violències i de dictadures pràcticament feixistes. Com en totes les situacions, les dones, sobretot les que viuen als països no occidentals, pateixen el doble que els homes. Els habitants dels països rics ens podem permetre viure al marge dels sofriments. Potser per això no hi ha, a casa nostra, una majoria social que lluiti, que es mobilitzi en contra del que està passant, permès (potser impulsat) pels governs d’EUA i la UE i pels que tenen el veritable poder, l’econòmic.

S’està permetent que el genocidi es faci a cara descoberta, que aparegui a les pantalles: com es pot donar un nivell tan gran d’odi? Com podrem ensenyar valors positius, educar els nostres infants i adolescents que són testimonis passius de l’horror? Diferents veus han escrit sobre la urgència i necessitat de parlar de la situació de Palestina a escoles i instituts; hi ha fins i tot, materials didàctics publicats per ajudar a mestres i professorat.

 No deixarem Gaza. Morireu de fam, cremarem les vostres cases, els vostres fills viuran en tendes de plàstic voltats de fang. Us prendrem les vostres terres per construir assentaments pels colons jueus. Als habitants de Gaza els hem de deixar morir de gana. Sembla que estiguem escoltant els nazis hitlerians, però són sionistes genocides d’Israel.

I no són paraules buides. Avui els palestins refugiats a Gaza fan cues desesperats per aconseguir una mica de pa. Pares i mares intenten alimentar els seus infants. Fer servir la gana com una arma més del genocidi; que criatures morin de gana a la vista de tot el món: de tothom que vulgui veure-ho, és una barbàrie mai vista amb publicitat desvergonyida. Pensem-ho quan demanem beques de menjador, necessàries, per l’alumnat dels nostres centres escolars.

Hi ha prou motius, prou arguments perquè reaccionem. Perquè donem suport explícit als vaguistes que han posat en perill la seva salut personal. És la nostra responsabilitat de docents que volem educar infants, i de ciutadans demòcrates, que volem millorar la nostra malparada societat.

[…] Son insostenibles tantos genocidios en este mundo,

un mundo que ha de sobrevivir y llegar a vivir mejor.

Sin persecuciones o inequidad,

por motivos raciales, credos, edad, idea o género,

con valores de reconciliación, perdón, paz, respeto,

tantos más para quienes deben tener todo derecho.

Marketing del poder desde Israel,

o de poder tener paz en Palestina,

con el sionismo todo parece imposible,

mas en este mundo nada es imposible.

Marketing

Iñaki Markez (2024) Palestina, te queremos. Ekimem. Bilbo

[1] https://diarieducacio.cat/genocidi-a-palestina-com-ensenyar-i-educar-avui/

El país que va oblidar les seves autores

El país que va oblidar les seves autores

[2] CAMP DE LA BOTA 1974

Des de l’escola veig el mar. Tranquil, net. Escola de fusta, ordenada, plena de criatures i mestres. Enmig dels habitatges. Totes les famílies veuen l’edifici des de casa seva. Familiars venen a veure què han après les seves criatures. Allí van afusellar republicans i antifranquistes. Analfabetisme important disminuint. Ganes d’aprendre a llegir i escriure, per no haver de portar pedres a les butxaques per comptar les parades del metro fins al Clínic. Ganes de conèixer què hi ha fora del barri. Ganes de compartir la saviesa gitana. Ganes de recuperar la memòria històrica de qui va morir per defensar les llibertats republicanes.

[3] La vaga de fam ha durat 15 dies. El dia 16 l’han acabat.