Anàlisi|Reportatge

Parlar de racisme a les aules per evitar la violència social i institucional

“Moltes vegades rebia comentaris pel fet de ser asiàtico descendent que em feien sentir malament, perquè em deien “chinita” o coses així despectives en diminutiu darrere que anaven amb mala intenció. I la gent em deia ‘però és que és el que ets’. Ja, però és que darrere d’aquest comentari, hi ha alguna cosa més. No és només la paraula, el significat literal, sinó el que hi ha al darrere”.

Parla la Leyao Robira, que ha participat en la càpsula audiovisual ‘Parlem de racisme a les escoles’ per exposar la perspectiva antiracista, juntament amb quatre alumnes més que han relatat en primera persona alguns dels episodis que han viscut repetidament en la infància i l’adolescència dins del centre educatiu. Es tracta d’una iniciativa del Centre de Recursos en Drets Humans de l’Ajuntament de Barcelona presentada aquest mes de gener en el marc de les accions estratègiques dirigides a l’àmbit educatiu i portades a terme a través de la Mesura de Govern “Per una Barcelona Antiracista 2022-2025“.

La Leyao Robira va pensar que si li afectaven els comentaris i les bromes, o el fet que altres alumnes imitessin la forma dels seus ulls davant seu, potser era perquè era sensible. “Però m’afectava”, assegura, com també li perjudicava el fet que el professorat digués que “eren coses de nens”. “Els professors tancaven els ulls”, lamenta. “M’hauria agradat que haguessin dit què és el racisme i que donessin eines”.

El Narcís Pera recorda que li preguntaven per què es deia Narcís i no Moussa o Malik, per exemple, si era negre: “He dit mil vegades que soc nascut aquí, que la meva mare és del Senegal i no és musulmana”.

El vídeo distingeix entre el racisme social, que es pot donar entre companys i companyes, i el racisme institucional, que també representa una posició de poder, sigui l’escola, el govern, la policia o la legislació.

La Lua Kamussengue indica que durant l’ESO hi havia tres noies negres i, molt sovint, el professorat oblidava els seus noms o les confonien. L’Aster Etaguase destaca també que se sentia sotmesa a comparacions i rivalitats sobre qui escoltava més rap o jugava millor a bàsquet, un fet del qual també en parla en Quique Manso Lemkow: “S’esperaven que fóssim els més ràpids”.

Un dels episodis més molests va tenir lloc quan el germà de la Lua va parlar castellà a classe de català i el professor li va dir que no n’aprendria mai el català i que no volia un alumne com ell a classe. La Lua i el germà es van dirigir al cap d’estudis per denunciar aquesta situació de racisme, però aquest ho va negar i es va posar a favor del docent. Quan la Lua li va dir que no ho detectava perquè ell era un “home blanc”, el cap d’estudis es va ofendre molt i va tancar el tema traient la raó als estudiants. “Al final no va passar res i, quan passen coses així, penses: ‘doncs, potser, la propera vegada no em queixo’”.

Els i les joves comenten que no han tingut referents docents no europeus i demanen que parlar de racisme no sigui només posar un rètol simpàtic a classe i que no es tregui importància a cap d’aquestes situacions, especialment quan la persona està patint. Recomanen parlar-ne, sigui amb la família o amb els amics, i alerten del perill de callar per voler complaure i formar part del grup. I així ho van exposar en la taula rodona posterior a la presentació de la càpsula audiovisual.

La inacció dels equips docents davant algunes situacions de racisme i la manca de professorat racialitzat van ser alguns dels temes centrals. Consideren que, de la mateixa manera que es parla a les aules del feminisme i el canvi climàtic, s’ha d’incidir més en aquestes accions quotidianes racistes. Com? Amb més formacions i més continues, amb l’objectiu que l’escola sigui un espai segur i digne de convivència.

Vulneració dels Drets Humans

Sara Cuentas, tècnica del Centre de Recursos en Drets Humans, es va fer ressò de la ‘Guia pedagògica: Parlem de racisme a les escoles‘ que acompanya la càpsula. “S’ha de posar en qüestió el racisme a les escoles des de les prevencions, amb els actors de la societat civil, amb l’escola i amb tot el sistema educatiu”, va insistir, tot argumentant el potencial socialitzador que han de tenir els centres educatius.

La guia pretén donar eines específiques per impulsar iniciatives antiracistes. No tracta sobre una sèrie de receptes, sinó que aborda la qüestió sensibilitzant sobre el concepte de racisme des de l’experiència individual de persones racialitzades i des de reflexions analítiques tenint present que l’escola és un lloc comunitari i que el racisme és una acció violenta.

El document remarca que la institució educativa té una part de responsabilitat quan dins d’ella té lloc un episodi de violència racista perquè, en paraules de Cuentas, “ha de crear un ambient de convivència” i perquè “l’escola ha de ser un lloc de transformació pedagògica”. Així, “cal que el professorat assumeixi que té una corresponsabilitat a l’hora de resituar una situació de racisme i prendre una decisió, i no dir que són coses de nens”.

“Qualsevol pràctica racista qüestiona i vulnera els Drets Humans”, assegura, convençuda que “costa qüestionar el racisme quan no l’has experimentat i no tens eines per gestionar-ho quan ho viu l’alumne”. Per això, subratlla que “no s’ha de tenir por de parlar de racisme” i que cal evitar l’estigmatització i la discriminació, reconeixent totes les persones com a iguals independentment de les seves arrels.

Més enllà d’un manual

Aldemar Matías, responsable de la part audiovisual, va parlar sobre el procés creatiu i d’edició, a través d’un missatge de vídeo gravat, tot destacant que “hi ha una tendència a buscar alguna cosa immediata, com un manual, però la qüestió és molt més complexa” perquè el “racisme institucional a les escoles” va més enllà de seguir un protocol i està ple de situacions quotidianes que una part de la població tendeix a normalitzar o restar importància.

Per part seva, Anabel Rodríguez, responsable del Centre de Recursos en Drets Humans de l’Ajuntament de Barcelona, considera que hi ha “un canvi de cicle” en el qual molts col·lectius treballen per acabar amb qualsevol tipus de violència institucional.