Opinió

Pedagogia de l’amor com a camí cap a una educació més conscient

Per què la pedagogia de l’amor?

En primer lloc, perquè vivim en una societat desalmada, víctima i artífex de barbàries provocades per l’ego.

La ment inventa banderes, partits, religions, ideals de qualsevol índole, fragmentant així el nostre planeta. Una humanitat que juga a ser déu, desafiant fins i tot la natura, a la qual infravalora com a mestra.

Lluny de viure, com creiem, en democràcies vanagloriades, més afinat seria parlar de partitcràcies. Un nombre inesgotable de reformes educatives que, excepte canvi de nomenclatures, no implica cap transformació substancial, resultat d’aquesta partitcràcia. Una batalla d’egos polítics, que creuen encertar amb els dos miserables canvis de guió.

Hem construït una buida meritocràcia educativa que es nodreix de la negligència dels necis, inflamada de fatus sabers prestats

El sistema capitalista mundial ha generat una cultura de dependència tan vertiginosa i sobreestimulada que, marejats per aquesta inèrcia, hem perdut de vista el sentit de la vida. Morem en una societat obtusa que sepulta la dignites hominis . Una societat dominada per un capitalisme pervers, el qual desoeix la humanitat llençant-nos a l’abisme atroç de les guerres. Una societat pueril, exempta de maduresa interior.

Dit d’una altra manera, transitem una societat de safis que vegeten, sostret idees estereotipades alienes que fan seves, esterilitzant el saber amb tancament. Docents, famílies i alumnes estan atrapats en una laxitud paralitzant per por, inconsciència o esgotament. Hem construït una buida meritocràcia educativa que es nodreix de la negligència dels necis, inflamada de fatus sabers prestats.

Discursos abominables no pas per la seva lingüística, sinó per la seva famèlica dignitat moral i espiritual Som pregoners d’un ego fermentat que avinagra la humanitat.

Grans pensadors, com Noam Chomsky, entre d’altres, són des de la meva manera d’entendre un món més amorós, alguns dels referents contemporanis que alerten dels perills a què ja ens ha abocat el nostre ego. Expressen vehementment que la llibertat de pensament i amor són pilars de qualsevol societat pacífica.

Al llarg de la història, un dels lemes de l’educació ha estat (i continua sent) que serveix per adaptar-nos a la societat que habitem. Un dels éssers més desperts a què he tingut accés, Krishnamurti (2017), qüestionava quin és el sentit d’adaptar-nos a una societat malalta. No podem educar només per adaptar-nos, sinó per curar-nos. I, d’altra banda, en no sentir mai el rol de l’educador com un mer dispensador de currículum, sinó com a generador de consciència, em preguntava també com generar consciència sense tenir-la abans d’un mateix. Així sembla, tot comença en un.

Tenim com a marc de referència estructural una societat inflamada per multitud d’accions aparadors, per la qual cosa es torna medicinal tornar a l’interior. La vertiginosa velocitat amb què actuem, l’absència de silenci i reflexió, l’ús descontrolat de tecnologia, l’allunyament de la natura, l’arraconament de la lectura comprensiva, l’actitud amorosa, el menyspreu de l’artístic i la filosofia a les aules, l’aclaparadora competitivitat, currículums inflamats que ens distreuen del panorama davant el qual urgeix una pedagogia de la interioritat.

Prenent com a referència els llibres de text d’història que es manegen en centres educatius, la successió de guerres és fil conductor d’aquella. Ens hem aferrat a la fal·làcia que conèixer la història evita que es repeteixin catàstrofes humanes, quan està demostrat que no és així. A la vista hi és. L’ésser humà continua sent perniciós i ignorant. La proposta és acollir personatges històrics que han apostat per ensenyaments amorosos: Mandela, Gandhi, Osho, Krishnamurti, Confuci, Thoureau, Wangari Maathai, Luher King, Tagore, Lao Tse… Just són els que conviden a la introspecció amorosa.

Rabindranath Tagore (1861-1941), pensador, poeta, novel·lista, músic, pintor, traductor i pedagog hindú, va plantejar una reforma educativa en temps de l’imperialisme britànic, al qual va rebutjar per abolir la cultura hindú en lloc de conviure-hi. Del seu pensament educatiu cal destacar el seu afany de cerca per una entesa entre l’Orient i l’Occident a través d’un humanisme universal, aspecte que compartia amb Gandhi.

Va fundar una escola el 1901, anomenada Shantiniketan (Morada de Pau), que amb el temps va acabar convertint-se en universitat. Shantinikekan es caracteritzava pel joc, el contacte amb la natura, activitats artístiques, teatrals, meditacions, pensament crític, visió transformadora de la realitat, lectures no vinculades a cap religió (coherents amb l’anhelada unió de cultures), diàleg, així com l’autogestió com a principi organitzatiu. Tot això a favor del desenvolupament intel·lectual, físic i espiritual. Els aspectes anteriors són llavors de pau.

Educar amb amor suposa descondicionar-nos, donant pas a la nostra intel·ligència primordial que travessa totes les altres i les posa a mercè d’aquesta recerca de sentit, entesa com tot allò que genera obertura i pertinença a la vida.

En segon lloc, l’amor és un terme que ha estat i continua sent investigat des de diferents disciplines: biologia, psicologia, pedagogia o filosofia, entre d’altres. Té tants prismes com un diamant. Potser per això, resulta difícil concretar i fer comprensibles els seus innombrables matisos. Amb la ment el fitem i intentem comprendre’l, però en essència és com agafar l’aire.

La seva trajectòria semàntica continua sent eclèctica i, de vegades, manida, fins i tot corrompuda. Un vocable que comporta múltiples interpretacions. Per això l’humil propòsit és intentar fer-ho més comprensible com a gran tema dins de la pedagogia en nom d’una humanitat pacífica.

En termes populars, relacionem l’estimar amb la volència, el pastisseig, la passió, l’aferrament, la filia o la possessió.

Des de la neuroeducació, estimar podria interpretar-se com un procés d’autocura psicosomàtica. La neuroeducació constata que el cervell és un òrgan de coneixement més emocional que racional. De fet, al fetus el cor comença a bategar abans que el cervell s’hagi format.

Partint d’una pedagogia més conscient, estimar és allò oposat a l’ego, per la qual cosa, per educar en l’amor, inevitablement, hem d’educar l’atenció contemplativa sobre cada moviment de la nostra ment tramposa.

Com més tractem de definir-ho, més ens allunyem de la seva veritat. Amor romàntic, platònic, fraternal, maternal, propi, amistat i fílies diverses són algunes expressions agermanades amb l’amor.

Cap a una educació amorosa

L’intel·lecte és agosarat i invasiu. Ho alimentem perquè habitem una societat serventa de la ment. Però la naturalesa del pensament, més enllà de resoldre els nostres avatars quotidians, no té tant de què ocupar-se. De fet, si li donem curs sol correm el risc de capbussar-nos a les seves xarxes analítiques, que giren sobre si mateixes impedint fins i tot la resolució de determinats problemes. És més, la ment no resoldrà la por de viure ni la nostra buida ansietat. És aquí on finalitza la seva utilitat per deixar pas a l’esdevenir d’idees sense cap pretensió resolutiva. Sortir de l’obtús embolic mental ens encarrila cap a una vivència serena de l’amor.

Una educació profunda ens fa percebre l’essencial, que no està en els llibres. Se’n nodreix, i és en el silenci on troba tota resposta o cap.

L’amor és un estat meditatiu permanent d’obertura en què el dubte i la manca de conclusions ens permeten discórrer, interminablement, cap a un autoconeixement infrangible. És un estat de consciència no perforat pels interessos de l’home, sinó esculpit per l’harmonia de la seva naturalesa. L’amor neix de la consciència. Canviem control per contemplació. Coneixement per autoconeixement que és la matèria de què està feta una educació més conscient.

La ment sempre està en fugida, anhelant alguna cosa per assolir, acumular, esperar, gratificar-se, desfer-se o fer. Tot i això, arriba un moment en què els amagatalls s’acaben. I a l’únic lloc on arriba és al buit i la seva no acceptació provoca patiment que seguim esquivant a través d’escuts egòtics.

Violentem el transcórrer natural dels esdeveniments per fer-los a imatge i semblança del nostre ego. Hem perdut de vista la natura com a gran educadora. I no només això, sinó que estem condemnant el planeta en què vivim un esdevenir catastròfic. Tan cecs som? La naturalesa no té ego i flueix ordenada.

Educar es dóna en relació amb els altres. L’amor esdevé a la trobada. Com un conjunt d’accions, una manera de ser i estar d’acceptar l’altre com un legítim a la convivència; per tant, estimar és obrir un espai d’interaccions on la seva presència és legítima sense exigències. Potser podrà aprendre i/o ensenyar bé aquell que no se senti reconegut? I no en termes egocèntrics. Això ens porta al punt de partida: al nostre autoconeixement amorós. Com podem generar consciència als educands sense tenir-la de nosaltres? L’autoconsciència rau en adonar-nos de la nostra consciència, i per això la interacció amb els altres es torna mirall. Educar és comunicar i en trobar interaccions corporals fem saber a l’altre com l’acollim i respectem.

Educar és comunicar i en trobar interaccions corporals fem saber a l’altre com l’acollim i respectem

Com a espècie, l’ésser humà està programat per relacionar-se des de l’amor. Tot i que, biològicament, també som agressius en pro de la supervivència. El dilema ve quan els perills són il·lusoris o creats per la ment i és de l’ego del que ens defensem, en comptes de fer-ho d’amenaces reals.

Si no, l’espècie s’hauria extingit fa temps. Tot i això, l’halo socialitzador del planeta és bèl·lic. Com ens hem educat per arribar fins aquí? És inajornable un canvi de paradigma educatiu que ens orienti a l’amor. El començament del mateix comporta adonar-se de totes aquelles conductes que identifiquem aversives. La pedagogia de l’amor com allò que aprendre, reaprendre i/o desaprendre per anar de la mà de la nostra sàvia biologia que no sap res d’egos. L’ego satura en ser amb autoenganys que ens distancien d’un viure profund i essencial.

Els docents amorosos posen de manifest, en la pràctica diària, el que implica ser-ho. Això comporta una decisió ferma i conscient de relacionar-se amb els alumnes d’una manera especial. Imprimeixen la seva tasca de força emocional, coratge, temprança, humilitat, curiositat, perseverança, escolta, esperança, gratitud, honestedat, coherència, contemplació, lentitud, paciència, amabilitat, serenitat, col·laboració, valentia, sentit de l’humor, equanimitat i calidesa anímica. En definitiva, el mestre com a gresol d’actituds humanes generadores d’amor que contraresten la gelidesa del món que habitem.

En definitiva, educació que jo entenc és un acte d’amor que facilita a l’individu despertar-se i obrir-se al món des de la seva incumbència vital. No un mer dispensador de currículum, sinó un generador de consciència. Per generar consciència, un ha de tenir primer de si mateix. Adonar-nos i observar amb profunditat i mirada pausada els nostres pensaments, sentiments i sensacions corporals sense judici, és un acte de comprensió. I per això disposem d’una de les primeres metodologies educatives, però que avui dia continua provocant molta controvèrsia i incomprensió: la meditació. No és gens esotèric, no és levitar, ni tan sols exclusiu d’algunes religions o deixar la ment en blanc. Implica adonar-se dels nostres pensaments, sentiments i sensacions corporals sense jutjar-los, sense dualitat, sota una mirada pausada, profunda i agraïda. És conèixer, contemplar per comprendre, adonar-se’n sense jutjar. És la manera d’escapar de la dualitat de l’intel·lecte que ens empresona amb etiquetes. La comprensió autèntica prescindeix de l’intel·lecte. Se’n desidentifica per, des del no judici, adonar-se de la realitat i no de les interpretacions que en fem a causa dels nombrosos aferraments, emmagatzemats a la memòria.

En el nostre afany per equiparar matèria amb realitat, hem desequilibrat la balança educativa i el nostre viure a intel·lectualitzar-ho tot, menyspreant una saviesa mil·lenària que, al seu moment, alguns corrents com la taoista, ens van arribar. I des de l’escultura pètria del nostre entendre, ho apartem. Només alguns preveuen que el salt al buit és incorpori i ondulatori, encara que real. I de confiar-hi, l’acte de creure’l perquè ho sentim, fins i tot sense comprendre’l, crea les nostres realitats. Ja no cal crear primer i creure després. Per això la seva rellevància en el pla educatiu.

L’amor comporta: senzillesa, lleugeresa, serenitat, unitat, consciència, harmonia, autoconeixement, equanimitat, humilitat, bondat, amabilitat, compassió, maduresa personal, llibertat, intuïció, llibertat, carícies, abraçades, acceptació, respiració, silenci, pau, gratitud, presència, llum, obertura, respecte, abundància…

L’amor no és un sentiment raquític (emoció pensada) estàtic. El veritable amor eclosiona només quan la consciència albira el fosc soroll mental i els seus neuròtics vaivens temporals.