Opinió

Pedagogies de la desobediència

Dret a la desobediència. Entès com un dret legítim que suposa l’incompliment de lleis i normes que es consideren injustes, abusives o inútils. S’exerceix, per exemple, quan s’infringeixen drets humans que afecten la llibertat d’expressió o a la justícia social. Quan la sobrecàrrega de tasques administratives i burocràtiques acaben colonitzant els centres. O quan algunes polítiques i decisions sobre el currículum o sobre la gestió del centre suposen una involució educativa. (Punt 24 del Manifest per una educació transformadora i emancipadora. 25 principis i propostes. Foro de Sevilla)

El món està cada vegada més colonitzat per normes administratives i jurídiques que regulen el conjunt d’actes de la nostra vida quotidiana. Habermas explicava molt bé com la generalització de les accions instrumentals, els formalismes, a poc a poc anul·len la possibilitat del diàleg, la comunicació i l’entesa entre els éssers humans; són una manera de colonització del món de la vida pel qual cada vegada tenim menys espais de llibertat per a l’expressió i la construcció social autònoma. Processos de tecnoburocratització de la pràctica on la derivació econòmica o administrativa ens sotmet a una lògica instrumental absolutament despersonalitzada.

En els últims anys, l’increment de la barbàrie econòmica i les noves tendències totalitàries en els Estats tradueixen un sistema d’institucionalització i control que fa molt més difícil que els elements que estructuren el món de la vida –cultura, societat i personalitat– gaudeixin d’autonomia suficient per al seu ple i equilibrat desenvolupament. Qualsevol possibilitat de consciència crítica queda minvada per un forma de socialització basada en l’increment de la norma administrativa i jurídica.

Aquesta colonització de la vida per la norma autoritària i burocratitzant està present també a l’escola, l’institut o la universitat. I per descomptat, també als carrers i places de la ciutat. En fi, al conjunt d’espais i temps, institucionals o no, en els quals construïm la nostra identitat i socialització. La regulació constant de la vida per la norma es produeix, no obstant això, d’una manera aparentment banal, poc transcendent, irrellevant, de manera que penetra en la cultura, el teixit social i les percepcions subjectives de manera subtil, fent més difícil la resposta crítica.

Posem un exemple. Em va irritar que d’un dia per a un altre em digueren que havia de “programar per competències” (¡feia quatre dies que ens havien dit que tots havíem de ser constructivistes! i ara tornaven a la gramàtica dels objectius operatius amb un altre nom). Vaig protestar la imposició d’aquesta norma, però certament érem bén pocs i, per descomptat, jo vaig continuar programant pensant sobretot en la qualitat i el sentit de les activitats que proposava a l’aula (potser és necessari afegir que, en l’àrea de coneixement que jo conreo, Didàctica i Organització Educativa, ja des dels anys 80 venien produint-se recerques i tesis doctorals que mostraven el fallit intent cientifista de la programació per objectius). I explicava allà on podia la meva negativa a programar segons un model imposat d’una manera burocràtica, perquè una de les característiques, a la meva manera de veure, de la desobediència és el seu caràcter públic, deixant testimoniatge d’una consciència política que busca en la confluència amb els altres i les altres la possibilitat del canvi.

Recorde quan em van dir que una de les innovacions del procés de Bolònia en la universitat era que l’alumnat hauria de signar la seva assistència a l’aula. Era realment ridícul i humiliant veure als estudiants signant sobre un paperet posat a l’entrada. Jo vaig protestar i em vaig negar a una pràctica institucional que pretenia fer-nos creure que algú està realment a l’aula perquè signe un paper. Sempre he cregut que s’està de veritat quan la mirada, el cor, la raó, el desig, estan vius dins d’aquestes quatre parets, i això no ocorre perquè calentes el seient, sinó perquè realment s’ha pogut encendre la flama del desig per una educació viva i activa, cosa que no depèn d’una signatura. No obstant això, veia sorprès a col·legues dipositant a l’entrada de l’aula la quadrícula per a les signatures.

M’assabente que en algunes escoles van incorporar la signatura digital entre el professorat. Semblaria increïble, si no estiguéssim assistint a aquest tsunami del control i la norma. Tan increïble com quan em van comptar –d’això fa ja temps– que el director i amo d’un col·legi privat tenia connectats els intèrfons a les aules per a assabentar-se del que ocorria allí endins. Una espècie de Gran Hermano abans que el concepte orwel·lià fos pervertit per la televisió escombraria.

En fi, poden continuar els lectors la llista de despropòsits normatius. El procés de colonització és constant i continuat. Ho diré d’una altra manera: amb fets com aquests cada dia perdem capacitat d’autonomia, de creació d’un subjecte docent amb capacitat i voluntat per a respondre pels seus actes. Ens deixem fer i ens fan a la seva manera i conveniència. Diu Walter Mignolo que l’obediència epistémica es configura i imposa a través de creences econòmiques, ètiques, polítiques, heretades de la teologia cristiana i de la secularització de la ciència, l’epistemologia i la filosofia.

Davant aquesta pressió, política, només se m’ocorre una resposta política: la desobediència. Són moltes les lluites que s’han guanyat perquè moltes persones han decidit no secundar la norma administrativa. Mireu la Plataforma d’Afectats/des per la Hipoteca (PAH) i, en general, tots els moviments socials que estan enfrontant-se a diferents imposicions administratives i jurídiques perquè són injustes i conculquen els diferents drets humans.

Aquesta desobediència té unes pedagogies, unes formes d’aprenentatge social que ens organitzen i empoderen. Són pedagogies que ens ensenyen a resistir aquells processos institucionals d’escolarització pensats per a seguir la norma, la rutina, la submissió

¿Recorden la pel·lícula Hoy empieza todo, de Bertrand Tavernier? ¿Què va fer aquell mestre –Daniel Lefebvre– en veure que la burocràcia política i la tecnocràcia pedagògica (ai! memorable la visita de l’inspector) se sustentaven sobre l’increment de la misèria i la pobresa dels nens i nenes que tènia al seu costat? Combatre amb la desobediència i buscar la solidaritat. ¿No es van emocionar amb Espartaco (Kubrick), amb Viva Zapata! (Kazan) amb Novecento (Bertolucci)? Perquè més enllà de l’emoció aquest cinema ens donava què pensar, alimentava la crítica a la noció que res es pot canviar, conscienciava i suggeria estratègies de desobediència i transformació.

D’aquesta qüestió ens hem ocupat amb més profunditat Jaume Carbonell i jo en el llibre Otra educación con cine, literatura y canciones (Octaedro). ¿Què feia un joveníssim Bob Dylan en 1963 cantant-nos The times they are a-changin? Anunciar un desobedient moviment juvenil oposat a la guerra i a la immoralitat del comportament adult (patètic, per cert, en la pel·lícula El Graduado).

Crec que aquesta desobediència té unes pedagogies, unes formes d’aprenentatge social que ens apropen, ens organitzen, i ens empoderen amb sabers estratègics. ¿Què fèiem, si no en aquelles Escoles d’Estiu dels Moviments de Renovació Pedagògica? Perquè en el meu cas, quan aquella inspectora va arribar a l’escola per a dir-nos que calia ser científics (“com en els EUA!”) i aprendre a programar per objectius operatius, a l’Escola d’Estiu vaig aprendre a desenvolupar estratègies desobedients per a poder continuar sent un mestre freinet. A l’escola, aquestes pedagogies nodreixen de conceptes i procediments a l’educació pública, la fa visible i treballa des de projectes concrets amb una clara intencionalitat practica i transformadora (fa falta posar noms d’escoles que estan treballant en aquesta línia?).

Són pedagogies amb subjecte, des del subjecte, des del cos, les veus i l’experiència viva de cadascú. Són també pedagogies dialògiques, perquè és només des de la trobada, l’escolta i el diàleg amb l’altre o l’altra diferent, que anem teixint xarxes d’acció i xarxes de poder. I són pedagogies que ens ensenyen a resistir aquells processos institucionals d’escolarització pensats per a seguir la norma, la rutina, l’obediència, la submissió.