Fa uns quants mesos es van dur a terme les proves PISA (Programa Internacional d’Avaluació d’Estudiants) que es passen cada tres anys a adolescents de molts països. Quan es fan públics els resultats s’obre un debat mediàtic sobre les qualificacions i, amb més incidència, sobre la classificació entre països que s’estableix.
Potser és hora de preguntar-nos des del món escolar per a què ens serveixen aquestes proves i aquests resultats. Fa unes setmanes vaig tenir ocasió d’escoltar al professor i sociòleg Julio Carabaña, que ha publicat recentment un llibre titulat La inutilidad de PISA para las escuelas (Ed. Catarata). El títol ja és tota una declaració d’intencions i un resum de les seves conclusions. Fa anys que el sociòleg i exadjunt al síndic de greuges, Xavier Bonal, escriu i explica que cal posar en qüestió i matisar molt els resultats d’unes proves iguals per a tothom i, sobretot, l’utilització, a voltes fraudulenta, dels resultats que es publiciten.
Podem afirmar que les proves PISA no serveixen per avaluar les escoles ni els sistemes d’ensenyament.
La carencia más obvia es advertida por el propio PISA: si no se evalúan contenidos sino competencias, no se puede comparar la eficacia de las escuelas para trasmitir contenidos.
Carabaña, J (2015)
PISA avalua les competències de nois i noies de 15 anys i, tenint en compte que la influència de les escoles i dels sistemes d’ensenyament representen una part petita en l’adquisició de competències, hem de concloure que les situacions familiars, socials, del país… són més determinants.
Ens ho confirma la promotora de PISA, l’OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics):
PISA no está diseñado para evaluar el aprendizaje de los contenidos específicos fijados en los programas de las escuelas o de los distritos o regiones correspondientes. Tampoco está pensado para evaluar el desempeño de los docentes ni los programas vigentes. PISA se centra en el reconocimiento y valoración de las destrezas y conocimientos adquiridos por los alumnos al llegar a sus quince años. La adquisición de tales destrezas y conocimientos es fruto de numerosas circunstancias familiares, sociales, culturales y escolares. PISA trata de recoger información sobre esas circunstancias para que las políticas que pudieran desprenderse del análisis de los resultados de la prueba atiendan a los diferentes factores involucrados.
El programa PISA de la OCDE, qué es y para qué sirve (2001)
PISA no permet calcular quin percentatge es deuen al paper de l’escola. Per tant, canviar el funcionament dels centres escolars, canviar els sistemes d’ensenyament, les lleis educatives… no canviarà de manera significativa els resultats obtinguts pels adolescents de 15 anys. Hauríem de mirar els factors que sí que hi incideixen realment: la situació familiar marcada per les realitats socials i econòmiques, els índexs d’atur, de formació de les persones adultes, d’accés a l’habitatge, a la sanitat, tenir un sou digne… O els serveis que se’n diuen culturals: accés a biblioteques, a esplais, a practicar esports… que determinen el nivell de competències que assoliran els nois i noies quan arribin als quinze anys. La manera com han estat cuidats de petits, l’atenció a les etapes primerenques del seu creixement, el paper d’un entorn familiar acollidor i afectuós –o inquiet i insegur– atesa les situacions que viuen, marcarà amb força el seu futur. Canviant l’escola no canvien els resultats de PISA; poden canviar, això sí, altres aspectes de l’ensenyament, canvis que poden ser positius.
L’OCDE promou PISA, per això els governs de tot el món –el català també– el fan servir tant. I la mateixa organització ens explica el seu objectiu::
La OCDE reúne a 30 países miembros comprometidos con la democracia y la economía de mercado para los que constituye un foro único de debate, desarrollo y perfeccionamiento de políticas económicas y sociales. La misión de la OCDE consiste en promover políticas destinadas a:
– lograr la máxima expansión posible del crecimiento económico y el empleo, y un mejor nivel de vida de los países miembros, sin dejar de mantener la estabilidad financiera y, de esa forma, contribuir al desarrollo de la economía mundial; [… ]
El programa PISA de la OCDE, qué es y para qué sirve (2001)
PISA està, doncs, al servei d’una organització econòmica neoliberal que pretén fer avançar l’economia en aquesta línia. PISA valorarà allò que convé a aquesta ideologia, no valorarà mai les competències que ajudin a invertir la tendència, a buscar una economia al servei de les necessitats de totes les persones, a una economia que avanci vers la igualtat i no, com l’actual, que augmenta les desigualtats de manera escandalosa.
És una trampa utilitzar els resultats de PISA per justificar canvis de les lleis dels estats. Els canvis es fan servir com instruments de lluita política.
Si de debò es pensés a millorar resultats els governs haurien d’intentar canviar les condicions que influeixen de veritat en l’adquisició de competències. Polítiques en pro de les famílies, polítiques laborals que garanteixin feina pagada dignament a tota la població, assegurar un habitatge estable, preveure l’atenció sanitària adequada…
Però és més fàcil canviar les lleis d’ensenyament. I com veiem es fan en funció de la ideologia dels que manen i dels interessos econòmics o empresarials del moment; i polítiques amb diferents orientacions apel·len a PISA per justificar els seus programes, les seves propostes, els seus canvis.
A la seva empara s’han legislat els canvis recollits a la LOMCE que augmenten les proves que han de superar els estudiants i impliquen un ensenyament més memorístic… la qual cosa contradiu l’enfoc PISA que avalua competències. La fal·làcia PISA serveix per a tot, per a qualsevol barrabassada.
I és una justificació indirecta de les proves diagnòstiques que aplica el nostre Departament d’Ensenyament. Proves uniformes, iguals per a totes les escoles o instituts. Per a què serveixen? Per publicar unes estadístiques que indiquen suposades millores o empitjoraments dels estudiants catalans en cada un dels àmbits mesurats i per establir una classificació de centres. Una classificació que pot tenir efectes perversos de cara al futur dels centres classificats en els llocs més baixos i encara més si aquesta classificació incideix en els sous que cobren els professionals que hi treballen.
No serveixen per avaluar correctament escoles, instituts, alumnat o professorat. Per avaluar correctament un centre escolar cal partir de la realitat concreta d’aquell centre, dels projectes educatius i curriculars, de la tipologia del seu alumnat, de l’entorn on està immers, del seu pla de treball… les proves uniformes no poden donar-nos resultats vàlids sobre la tasca que duu a terme, sobre les millores en les competències assolides per cada criatura o adolescent. Si es confirma la utilització per la classificació de centres escolars es pot arribar a un altre efecte pervers: la dedicació d’hores a preparar-les per aconseguir la millora artificial de resultats, deixant de banda el projecte educatiu que ha elaborat l’escola dins de la seva autonomia tan publicitada pel departament. O, fins i tot, a animar alumnes amb més dificultats a quedar-se a casa el dia de les proves. Ja hi ha col·lectius –claustres i associacions de famílies– conscients que van boicotejar-les el curs passat.
No és bo convertir l’escolarització en un intent d’homogeneïtzar l’alumnat i segregar-lo alhora en pro de l’excel·lència no equitativa. No és bo convertir els anys d’ensenyament obligatori en una carrera d’obstacles que els supera qui més s’adapta al sistema imperant. Cal fer canvis en pro de la capacitat crítica, de les competències no competitives, de la capacitat de col·laboració, de solidaritat….
