Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
“Per què els éssers humans fem guerres?”. Parlo de la crisi d’Ucraïna, de la destrucció de vides i de paisatges. Parlem de la por de les criatures. L’altre dia mateix recordo un vídeo que filma una escena des de dins d’una casa. És de nit, veiem un paisatge enfosquit i de sobte s’il·lumina, bombes que l’han arrasat. Ens arriba de lluny el soroll, però el que més et commou és sentir, escoltar a la pell i a l’ànima el plor trencat d’una criatura que no es veu però que no crec que tingui més de tres anys i que aquell estrèpit l’ha espantat. Una guerra és això: el plor d’una criatura innocent. O els vells asseguts amb la mirada buida sense esperança. I uns joves, sobretot nois però també noies, que han de deixar-ho tot per lluitar ben armats o sense armes, que han de defensar alguna cosa que estimen.
I el mal, que existeix, la mentida i l’odi dominant tot el que toquen. Parlo d’això amb els dos nets i els intento donar context al text de la sang i de la destrucció. I recordo els consells de l’article aparegut en aquest diari de com afrontar aquest tema a les aules. I ara l’aula és el menjador de casa, d’una llar que per ara es manté segura i càlida, un espai on podem somiar i parlar d’un món millor que construirem entre tots i els recordo que en parlaran, ben segur que ho faran, a InfoK, un programa divulgatiu esplèndid, absolutament recomanable adreçat al públic infantil i juvenil que no renuncia a parlar de cap tema per espinós i dolorós que sigui. I fer-lo entendre a les persones que encara tenen poca experiència del món, que encara no saben de que som capaços com a espècie. I com individus. Del millor, sí, és clar. I del pitjor, sí, és clar també. I que molt sovint estem obligats a prendre partit. A mullar-nos.
Parlem d’Ucraïna i de Rússia. Miro, perquè ja són més grans, que no caiguin en la simplificació dels bons i dels dolents, però també vull deixar clar que anar amb el lliri a la mà pot tenir conseqüències terribles. Els més menuts ho tenen més fàcil: el llop és dolent, la serp també. La papallona i el conillet són bons. Però en el món real no tot és tan fàcil.
Parlem d’Ucraïna i de Rússia. Miro que no caiguin en la simplificació dels bons i dels dolents, però al final de l’àpat la pregunta inicial no ha estat contestada: per què hi ha guerres?
I arribem al final de l’àpat, però la pregunta inicial no ha estat contestada: per què hi ha guerres? No la d’Ucraïna, que és la que ara ens ocupa els espais més profunds del nostre cervell. La pregunta és una altra: per què hi ha guerres?
L’interrogant queda l’aire. Ho deixem per a un altre dia i ells se’n van cap a l’escola i confio que allí també acolliran els seus dubtes i en parlaran i que els meus nets, quan siguin més grans, sabran estar, si més no i potser sense respostes definitives, al costat de les víctimes, dels desvalguts, d’aquells que malgrat sospitar de la capacitat alliberadora de l’esperança, siguin persones esperançades.
