Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
En tota aquesta discussió entre escola pública i escola concertada he de confessar que m’hi perdo. M’hi perdo, i al final no entenc molts dels arguments que habitualment s’hi plantegen.
No entenc, d’entrada, que es relacioni l’existència de les escoles concertades amb les retallades a l’educació. Com si les retallades no afectessin unes escoles i altres.
No entenc, tampoc, que es vulgui dividir les escoles del nostre país en dos blocs homogenis, monolítics. Com si darrere de cada una de les escoles, no hi hagués diferents opcions pedagògiques, diferents formes d’estructurar un claustre de mestres, diferents maneres d’abordar els menjadors escolars, diferents formes de relació entre famílies i escola, diferents…
Tampoc no entenc que hi hagi persones que, a l’hora de manifestar-se contra la pobresa infantil i a favor de les beques de menjador, no hi acceptin la participació de persones que no comparteixen el model d’escola exclusivament de titularitat pública.
No entenc, encara, la passivitat de moltes escoles concertades a l’hora d’exigir el finançament necessari per a aconseguir la gratuïtat real de totes les escoles que exerceixen el servei públic escolar, i que inclou tant les de titularitat pública com la majoria d’escoles concertades amb una clara voluntat de servir inclusivament i gratuïtament a tota la població.
Encara entenc menys que s’identifiqui l’escola de titularitat pública com l’única que acull alumnes amb dificultats cognitives o desigualtat social, quan les estadístiques no ho diuen pas així.
També se’m fa difícil entendre que l’administració pública segueixi concertant (o gestionant!) escoles que segreguen els alumnes, de manera directa o indirecta.
A més, tampoc no entenc que l’escola concertada se segueixi defensant amb l’únic argument de la llibertat d’elecció per part dels pares. Com si una escola pogués acollir alumnes fins a l’infinit. Com si l’oferta d’un mateix projecte es pogués escollir arreu del país. Com si a cada curs es pogués planificar el mapa d’escoles segons l’elecció de les famílies.
En definitiva: no acabo d’entendre, en un tema tan sensible i tan important, tant dogmatisme i tanta cacera de bruixes. Com si el principal problema d’aquest país fos una qüestió de bons i de dolents. Com si fos un tema tan menor que poguéssim abordar-lo des de la simplificació i la superficialitat.
No acabo d’entendre que, en tot aquest batibull, no hi hagi espai en el debat per parlar de la qualitat de les escoles. De la centralitat de l’alumnat. I, sobretot, de l’equitat educativa. No demano tant: és el que passa, per exemple, en el cas dels serveis socials o sanitat, on sortosament ningú no alça la veu contra les associacions sense ànim de lucre que gestionen centres residencials, contra les fundacions que treballen amb discapacitats, contra les institucions que tenen cura de pisos assistits, contra les plataformes veïnals que congestionen equipaments públics…
Siguem clars i transparents. Si el que volem és la defensa d’una escola inclusiva i de qualitat per a tots els infants del nostre país, diguem-ho clarament, i anem a totes. Però, si en canvi, el que volem és defensar apriorismes infundats, eslògans buits i discursos estètics, no hi barregem coses tan importants com l’educació dels nostres infants i joves. No s’ho mereixen. Resolguem-ho d’una vegada, ja que, ara mateix, haig de dir que públicament estic desconcertat.
El Diari de l’Educació, 2025