Opinió

“Quo vadis”, docència?

El futur de l’educació passa irremeiablement pel paper del docent a l’aula. És a dir, abans, ara i demà el seu rol docent és clau en l’aprenentatge, especialment, fins a l’edat adulta. Els temps estan canviant, sempre ho han fet, però potser ara la velocitat dels canvis i l’impacte sobre els individus és manifestament més important. És en aquest context que la formació inicial docent (i la continuada) esdevé la pedra de toc del castell que s’haurà de construir cadascú i que repercutirà molt en els alumnes i en com evolucionarà l’ensenyament-aprenentatge i, per derivada, la societat del futur.

En aquests moments, hi ha dos programes que incideixen en la formació didàctica dels nous docents i que implementem a l’institut Antoni de Martí i Franquès de Tarragona: el Màster Universitari de Formació del professorat de Secundària (MUFPS); i el Sensei (residència inicial docent; un pla pilot subvencionat per la UE); abans existia el Practium del CAP (Curs d’Adaptació Pedagògica). 

D’una banda, fa sis cursos que implementem el MUFPS (i durant molts anys vam participar al CAP). Tenim una mitjana de 35 alumnes i una dotació de suport de mig docent (incrementada al darrer curs). Hem participat de la formació vinculada al programa d’innovació que s’hi vincula i això ens ha permès millorar la recepció dels nous alumnes, generar protocols i instruments de suport i reforçar un equip de treball que lidera el projecte. La teoria del Màster és impartida per professors universitaris que en molts casos no tenen la formació didàctica específica de la matèria o que mai han trepitjat una aula de secundària però els alumnes realitzen la part pràctica al centre sota la supervisió de docents voluntaris (que no cobren per fer aquesta tasca).

De l’altra, fa dos cursos que el programa Sensei s’executa al centre, amb tres alumnes per curs amb una dedicació lectiva-formativa de mitja jornada i una dotació de suport també de mitja jornada. La formació rebuda és l’equivalent gairebé d’una mitja jornada, per tant, completa la seva dedicació malgrat que no és retribuïda.

Cal posar en valor l’expertesa dels docents d’aula

Des de l’experiència de centre ens queda clar que el model Sensei és insostenible econòmicament, ja que si es vol un sistema de residència universal (que tots els docents novells hi passin) els costos derivats són enormes. La desproporció de la ratio en ambdós programes (mig docent MUFPS per 30 alumnes versus mig docent per a tres alumnes Sensei) fa que sigui difícil comparar-los.

Per tant, quin podria ser el futur d’aquest suport inicial? Potser un model híbrid que sigui universal però que reforci el rol dels docents dels centres. En primer lloc, cal posar en valor l’expertesa dels docents d’aula i, més, quan tenen una formació metodològica diversa. El docent sènior, el més gran de 55 anys, pot ser un excel·lent guia del docent novell, però caldria regular com poden alliberar 6-9 hores lectives per dedicar-se a l’acompanyament i com se seleccionen (l’eclecticisme metodològic ha de ser la millor recepta per afrontar el repte educatiu i la transferència); ara ho poden fer dues hores, però no hi ha cap estímul per fer-ho.

En segon lloc, cal definir que el pes dels centres educatius i la didàctica aplicada sigui més gran per evitar una desconnexió entre el marc teòric i la realitat de les aules. En tercer lloc, el marc teòric es pot encapsular amb un format semipresencial i s’abarateixen costos. En quart lloc, si han de passar més alumnes per poder garantir-ne un nombre suficient per al sistema, potser la durada hauria de ser de 4 mesos (etapa intensiva d’immersió a l’aula inclosa). En cinquè lloc, no cal un nombre ingent de persones (mentors i altres) per implementar el programa si les tasques ja són clares, els documents i propostes ja definits, etc.

Comptat i debatut, la documentació i indexació del que s’ha treballat fins ara més el reforç de l’expertesa que trobem als centres educatius (filtrada per una bona diversitat metodològica) hauria de ser la millor fórmula per fer que la primera presa de contacte amb el món educatiu sigui una veritable llançadora de bons docents. Estem en emergència educativa i cal avançar decididament posant en valor les bones pràctiques, velles i noves metodologies, que ens han dut fins aquí.