Opinió

Realitat i percepció

En una època d’engany universal, explicar la veritat és un acte revolucionari.

George Orwell

A les enquestes que publica regularment el CIS, la immigració apareix com un dels temes que més preocupa a les persones que  les contesten; és, però, una preocupació teòrica influïda pels mitjans de desinformació i les xarxes socials. Quan es pregunta com els afecta a la seva pròpia vida la suposada preocupació aconsegueix uns percentatges força baixos..

Darrere hi ha el racisme, imperant a les nostres societats, i el classisme (àrabs i negres rics no són rebutjats). La influència de les desinformacions que es fan córrer aconsegueix que la majoria de la població del nostre país pensi que la meitat de les persones immigrades reben ajudes públiques; la realitat, només un 11%. També es pensa que el percentatge d’atur que suporten representa un 40% front al 16% que realment no ha trobat feina. Globalment, hom creu que hi ha un 30% de persones provinents d’altres països; les xifres no ho confirmen, són la meitat.

Les xifres són clares. El racisme també. Els estrangers no molesten. Som conscients que són necessaris per a la nostra economia. El que molesta és que siguin àrabs o negres[1].

Les dades objectives contradiuen el que opina gran part de la població del nostre país. Les exageracions i mentides intencionades inciten a pensar que la majoria d’immigrants arriben en pasteres o per les costes de la península. Les dades ens diuen que la gran majoria arriben per avió a Madrid amb visat de turistes. De Sud-amèrica i països de l’est es pot arribar amb visat; d’Àfrica no, perquè cap país africà dóna visats per entrar a Europa.

Un aspecte greu que ens afecta més de prop als docents: arriben adolescents, menors d’edat, sense acompanyament d’adults i en lloc de respectar els drets dels infants que els pertoquen, els sectors de dretes, mitjans de desinformació, comptes anònims a les xarxes, etc., es dediquen a criminalitzar aquestes criatures i fer-les responsables de comportaments delictius. Tot dificultant la seva inclusió al país negant-los habitatge, estudis o treball en condicions dignes. Curiosament, o no tant, si aquestes criatures són d’Ucraïna o Veneçuela, no reben el mateix rebuig ni són objecte dels mateixos prejudicis. Parlant de delictes no es tenen en compte els que cometen els estrangers del primer món instal·lats a pobles de la costa mediterrània (un milió entre anglesos, italians i alemanys) o els milions de turistes.

Per què l’odi s’adreça a les persones africanes i/o àrabs i també a població autòctona com el poble gitano?

Una de les causes d’aquest odi irracional és la pobresa, les desigualtats, la manca de treball i l’habitatge que suporta una quarta part de la població. Però malauradament és més fàcil criticar i denunciar persones vulnerables en situació de subordinació respecte a nosaltres que denunciar els responsables reals de la situació: els que controlen el poder econòmic i dominen els poders polítics; els que fan ostentació de generositat i no aporten el que els correspon a la riquesa i benestar de tothom. Els comportaments racistes i xenòfobs inciten l’odi contra persones dèbils perquè no ens atrevim contra aquells que controlen el poder real.

Percepcions que afecten l’ensenyament:

A nivell escolar també trobem falses percepcions. Davant la presència d’alumnat estranger a les aules, s’exageren la quantitat de beques que reben, les gratuïtats que se’ls concedeix… Hom opina que es donen ajuts en funció de la procedència de l’alumnat i no de dades objectives sobre la situació socioeconòmica de totes les famílies (nouvingudes i autòctones).

Com les queixes que denuncien i aglomeracions als serveis sanitaris i socials provocades per immigrants i gitanos. Però és l’arribada d’immigrants que fa palesa les insuficiències de la sanitat i de l’ensenyament que ja patíem. El classisme de la nostra societat i de les nostres administracions provoca el diferent repartiment d’alumnat immigrat i/o amb necessitats específiques entre els centres públics i els concertats, amb la sobrerepresentació que recau damunt alguns centres públics (aquells anomenats de gran complexitat, per amagar el veritable nom, centres gueto)

Els comportaments racistes i xenofòbics inciten l’odi contra persones dèbils perquè no ens atrevim contra aquells que controlen el poder real

Està creixent la percepció que l’alumnat amb capacitats diferents a la majoria no es pot incloure en les escoles, que cal escolarització a part. El departament hi ajuda amb l’omissió dels recursos adequats. 

Hom percep també que l’escola concertada és millor que la pública, la qual cosa porta a part de la població, fins i tot alguna família immigrada, a pagar les despeses que implica (que molts concertats exigeixen de manera il·legal) per mor de donar una bona educació als seus fills o filles, fins i tot amb el risc d’estigmatitzar-los atès que no totes podran assumir les despeses de les sortides o colònies i no hi podran participar mentre els seus companys sí.

Per justificar allò que pensa una part de la població es diu que els gitanos i els immigrants de països pobres prefereixen estar amb els seus. I no barrejats. Que les criatures amb alguna necessitat educativa específica han d’aprendre o jugar a part.

Al professorat li afecta les errònies percepcions de les capacitats del seu alumnat, aquí intervenen també prejudicis que tenen a veure amb el racisme i masclisme imperants. A les reunions i converses dins els centres escolars no és estrany escoltar algunes frases com:

Les persones sud-americanes són mandroses, les xineses són molt treballadores, els gitanos no volen estudiar…[2]

Les noies que tenen èxit són treballadores; en canvi, els nois amb bons resultats acadèmics són intel·ligents.

El racisme és instintiu: l’antiracisme és fruit d’una construcció educativa. Cal estar vigilants per evitar caure en actituds que no afavoreixen la relació i l’acolliment a totes les criatures. Actituds que a vegades adoptem sense adonar-nos-en. Ens adonem que dediquem més temps als nens que a les nenes?

Per concloure recordar que, com hem escrit en altres articles, cal continuar parlant dels milers de persones que moren al desert o al mar abans d’arribar a Europa (algunes enfonsades expressament per patrulleres europees). L’any 2023 van morir onze persones cada dia. Persones i famílies que moren per intentar viure amb dignitat, cosa que no poden fer al país on han nascut: i no ho poden fer perquè els poderosos, el sistema imperant, continua explotant i robant els recursos del seu territori. I són rebuts amb el menyspreu i odi que hem exposat més amunt. Una tragèdia que representa el segon punt de deshumanització que estem vivint (el primer és el genocidi de Gaza)[3].

Una deshumanització que fa molt difícil a tot Europa desmuntar el discurs i el relat racista i supremacista. Les mentides, les desinformacions, superen les capacitats d’empatia, de solidaritat, que en altres èpoques havíem expressat amb persones que ho necessitaven. La memòria històrica no contempla quan els nostres avantpassats (avis, besavis) van emigrar perquè en aquest país no hi havia feina per a tothom. Avui potser dominen els comportaments racistes i individualistes: la sensació de pertànyer a una classe social, a un col·lectiu s’està perdent. Els que ens dediquem a ensenyar i educar criatures i adolescents hem de ser conscients de les nostres responsabilitats per ajudar a invertir una tendència tan perillosa, tan deshumanitzadora.

[1]https://ctxt.es/es/20240701/Firmas/46971/joaquin-urias-inmigracion-xenofobia-racismo-mena-ninos-ultraderecha-datos-delincuencia.htm

[2]https://diarieducacio.at/gitanos-a-lescola-paia-una-mica-dhistoria/

[3]https://diarieducacio.cat/genocidi-a-palestina-com-ensenyar-i-educar-avui/