Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
“L’Albert, la Mireia, la Maria i el Jordi som quatre joves, que ho estem deixant de ser, i que durant anys hem estat participant activament de les assemblees de joves dels nostres respectius barris i viles dels Països Catalans”, així es presenten els autors de Rebels amb Causa. Manifest juvenil contra el poder adult (ed. Tigre de Paper, 2014). Es tracta d’un llibre elaborat col·laborativament durant dos anys en què van voler abordar qüestions les desigualtats que afecten els joves i la dominació adulta des de les seves experiències militants i els seus àmbits de coneixement: la sociologia, la ciència política, la geografia i la pedagogia. A partir d’aquesta setmana ho seguiran tractant amb un blog a El Diari de l’Educació. Parlem de joventut, rebel·lia, poder adult i també educació amb Albert Martín, un dels autors del llibre.
Ser jove implica ser rebel?
No, ser jove no implica ser rebel, però sí que pots ser més susceptible de ser rebel i a ser etiquetat de rebel.
I què entenem per rebel? Perquè el llibre parla de rebels amb causa.
El que volíem fer amb aquest llibre era trencar l’estigma que s’utilitza per desautoritzar o desprestigiar el jove quan qüestiona una cosa, que se l’etiqueta de rebel per treure-li credibilitat davant del que està proposant. Volíem empoderar allò que fan els joves, que és igual de legítim que el que fa un adult. Els joves estem en una dicotomia en què se’ns exigeix un mateix que a un adult, però en canvi se’ns deslegitima per tenir una idiosincràsia pròpia, de voler conèixer altres experiències, altres formes d’oci, … Es penalitza aquesta creativitat i aquesta inquietud per conèixer o per fer amb formes que no estan acceptades en el codi establert per la societat.
Quan parleu de poder adult a què us referiu?
L’actual societat, regida per unes normes econòmiques, polítiques i de gènere patriarcal, crea un context de desigualtats i d’opressions que ens afecten de diferents formes, però sí que veiem que existeix una dominació dels adults en general que és transversal a tots els joves. És una dominació d’un cert sector d’adults –aquests que són productius per al sistema–, que també es produeix cap a la gent gran, un cop jubilada.
És un mecanisme que utilitza el sistema per reproduir-se, per fer que s’adeqüi les noves fornades de joves a l’ordre establert, però també per altra banda s’aprofita d’aquesta desigualtat per explotar-los i treure’ls-hi el màxim rendiment possible. Per exemple és el cas de la precarietat d’econòmica: Es normalitza que un jove si vol tenir una feina és normal que sigui precària, que sigui temporal, que fins i tot no cobris en una feina per acumular experiència.
Una de les crítiques del moviment de treballadors de fast-food als Estats Units és que es justifiquen els baixos sous dient que és una feina per estudiants d’institut, quan en molts casos les fan mares de família amb moltes feines. El jove acaba sent una excusa.
Cal qüestionar aquesta legitimitat que té que un jove accepti aquest tipus de feina que socialment resulta impensable per a un adult. És impensable que una persona de 40 anys treballi sense cobrar, per més que no tingui experiència.
Quin considereu que és l’impacte d’aquesta funció del poder adult de generar expectatives perquè els joves s’adaptin al model? Sembla que funciona, no?
Impacta de forma completament negativa. Per exemple, a nivell de mitjans de comunicació, a part de la qüestió de la invisibilització dels joves, de no donar veus als joves en notícies de joves, quan es parla de joves en genèric, en col·lectiu, sempre és per notícies negatives. En canvi quan són en positiu sempre és un jove individual i sempre és una qüestió d’excel·lència: els que treuen millor nota a les PAU, els esportistes que aconsegueixen rècords, … Els mitjans ens presenten un jove idíl·lic, que en realitat és excepcional, ens fan emmirallar socialment en uns referents que potser no són els adequats. Tots els imputs que puguem rebre fan que les expectatives o models que es generen no es corresponguin amb la majoria de joves. I si a això se li afegeixen altres qüestions personals que puguin estar més febles, això desemboca en depressions i fins i tot mortalitat.
Mortalitat?
[destacat dreta]”La primera causa violenta de mortalitat juvenil és el suïcidi”[/destacat]Algunes estadístiques ens diuen que la primera causa violenta de mortalitat juvenil és el suïcidi. I el perfil de persones que tenen el nivell més elevat d’accidentalitat de trànsit són joves i nois. No és que el jove noi és un imprudent i corre perquè són borratxos o el que sigui, sinó que potser se’ls està creant una pressió, unes expectatives de model d’home valent i competidor, i potser és una conseqüència indirecta d’això. I per altra banda se’ns educa en uns tabús d’inseguretats personals als joves que fan que entre joves no compartim aquestes inquietuds, dubtes, pors, vergonya, … En tots els àmbits de la vida, des de la sexualitat o la identitat de gènere, a perspectives laborals, d’habitatge, escolars. Després quan parlem veiem que tenim els mateixos problemes, inseguretats i pors. Quan es viu des de la individualitat perdem la perspectiva que hi ha una dominació adulta o una desigualtat envers els joves que ens és transversal a tots i totes i no només a una persona puntualment.
Llavors el que falta és una “consciència de classe” jove?
Sí, però amb la problemàtica afegida que potser la consciència de classe, o la consciència de gènere de les dones en relació al masclisme i al patriarcat, la pots anar adquirint durant molts anys, i amb totes les dificultats. En canvi ets jove durant 5, 10, o a molt estirar 15 anys, i no tens les mateixes problemàtiques que 10 o 15 anys abans. Passa volant la possibilitat de poder crear aquesta consciència i generar espais de cooperació i de suport mutu.
Teniu clar que la joventut està vinculada a l’edat, doncs.
No entrem a definir de quina edat a quina edat s’és jove, perquè no només va en funció d’un nombre estadístic sinó també de processos de personalitat o de configuració de la identitat. Quan parlem de jove tothom se’n fa la mateixa idea i el que volem parlar és dels nostres problemes com a joves i intentar resoldre’ls.
[destacat dreta]”El sistema econòmic té una franja de treballadors que és estructuralment precària i jove”[/destacat]Però en tot cas és quelcom que s’acaba.
Ser jove és transitori, però només en l’etapa individual de cadascú. Aquestes desigualtat que patim les vivim malauradament de forma individualitzada i atomitzada, i de forma transitòria. Si ara som joves, ens toca ser primer becaris, després tenir un contracte en pràctiques, estar sense cobrar en una gran empresa, llavors amb aquesta experiència entrar a tenir un contracte júnior de no sé què, després sènior, … En canvi per a l’empresa no és transitori. El sistema econòmic té una franja de treballadors que és estructuralment precària i jove, i sense aquesta mà d’obra juvenil disposada a ser precària el sistema no podria funcionar igual.
Abans parlaves dels mitjans. Quan parlem de moviments socials es tendeix a parlar de joves, independentment de l’edat que tinguin. Els plantejaments alternatius tenen a veure amb la joventut?
En el llibre, una mica amb un objectiu provocatiu, diem que el jovent és el subjecte potencialment més revolucionari i els adults són un subjecte potencialment més conservadors. Per una qüestió de responsabilitat material, de projecte de vida, que no has de mantenir una llar, amb una parella o no, amb potser fills o pares i mares a mantenir, no tens tantes obligacions de cures amb altres persones, … Cosa que et permet destinar el teu temps i els teus recursos econòmics a implicar-te en els teus projectes que poden ser solidaris, revolucionaris, o el que sigui.
[destacat esquerra]”El jovent és el subjecte potencialment més revolucionari”[/destacat]Per altra banda, hi ha una qüestió simbòlica. Estem en l’època de construir la nostra pròpia identitat, el nostre projecte de vida, en un context que ens ve donat, que no hem sigut partícips de construir. Per això qüestions que són tabús o que no són les que ordenen la societat ens poden ser vàlides, podem estar més oberts a comprendre-les i a voler-les conèixer i experimentar.
Però aquest plantejament potser justifica aquell discurs que diu que quan siguis gran ja canviaràs…
Ho veiem com una estratègia d’assimilació dels joves al sistema adult que és com una banalització. Aquest potencial revolucionari dels joves, al reconduir-lo en el sentit de fogueig, de màxim plaer hedonista, de rebel·lia sense causa, és una manera de banalitzar aquesta potencial rebel·lia amb causa.
Vinculant-ho a la qüestions educatives, els adults que tracten amb joves, què poden fer per trencar amb aquest poder adult?
Cal deixar clar que els adults no són els enemics dels joves, ni adults i joves són antagònics, ni són d’una classe diferent, però estem en contra de la relació de desigualtat que s’estableix entre adults i joves. Des de l’àmbit educatiu què es pot fer? Per una banda, trobem que els òrgans de participació, en relació a l’educació del jove, estan molt restringits, tenen veu però no tenen vot en molts casos, i a part només són vàlids els espais tutelats. No es permeten els espais de joves dins dels instituts. Espais d’autonomia estudiantil com una assemblea d’estudiants o un sindicat d’estudiants no acostumen a tenir cabuda dins d’un institut. I després hi ha dos altres factors en l’àmbit educatiu en els que som crítics.
Quins són?
En primer lloc l’àmbit de la sexualitat, que s’aborda des de la prevenció al risc i a la reproducció no desitjada, però en canvi no ens eduquen en una sexualitat basada en l’afecte i en les mil variants de pràctiques, sensacions, coneixements del propi cos, i al cap i a la fi tendeix a una educació molt heterosexual. Això provoca una conseqüència bastant greu que és la que majoria de nois van a aprendre a la indústria pornogràfica a internet, amb tot el biaix masclista, de la dona objecte de plaer i no subjecte, de les relacions de dominació. Mentre en les noies es reprodueix el tabú en relació a conèixer el seu propi cos, conèixer pràctiques sexuals, … i fan que es reprodueixin unes relacions masclistes en les pròpies relacions entre joves.
I l’altre tema?
L’altre és el del fracàs escolar. Cada cop es van avançant més els períodes en què l’alumne ha de decidir quin àmbit de coneixement prefereix orientar el seu currículum acadèmic, amb el risc que potser s’equivoca i normalment no ens ensenyen a triar. L’educació no està feta perquè aprenguem a triar, sinó que s’orienta a unes úniques formes metodològiques. S’incrementa el risc de fracassar perquè no et motiva una determinada qüestió o no se’t dóna bé un àmbit de coneixement, i aquest risc al fracàs, o a haver de repetir, es viuen molt individualment. Existeix una pressió escolar, i a l’institut, de menysteniment per la persona que repeteix, i a part d’això, no se sap relativitzar aquest fracàs. Ss’ha de tenir molt clar i als alumnes afectats se’ls hi ha de poder transmetre i que en siguin coneixedors, que si no han pogut passar aquestes avaluacions de la forma que volia l’institut potser és perquè ha tingut unes circumstàncies que no li han permès, ja siguin materials, del que es pugui permetre la família, i també més emocionals, de diverses situacions familiars.
I en els moviments juvenils, què es pot millorar?
Hi ha dues qüestions que em preocupen que són l’experiència i el futur. El jovent en àmbits associatius mitifica molt l’experiència –potser també pels imputs que els hi arriben. L’emmirallament amb algú que en sap més és molt fàcil, però mitifica qui en sap més i fins que no en sàpigues tant com aquest vol dir que en saps menys i té menys valor el que tu saps o penses. Quan en realitat aquesta experiència també està viciada, i no estarà tan obert a formes de funcionament diferent. Quan arriba algú nou sempre planteja coses que trenquen els esquemes i la gent que porta més temps en aquest funcionament diu que això no es fa així.
[destacat dreta]“No volem que se’ns resolguin els problemes de jove en el futur, perquè llavors és quan ets adult”[/destacat]I en relació a altres àmbits, es valora molt l’experiència, però els joves tenen unes competències que la gent adulta potser no té. No és que l’experiència sigui millor ni pitjor, però no s’ha d’establir una experiència desigual entre experiència i novetat o experimentació.
I sobre el futur?
Els joves utilitzen molts eslògans relacionats amb el futur. Com si ara toqués escarrassar-se perquè el futur serà millor. El jovent som jovent en el present i se’ns ha de considerar joves al present. No volem uns drets pel futur, també volem un present digne. No vull que se’m resolguin els problemes de jove en el futur, perquè el futur és quan ets adult.
