Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
En cas d’haver disposat d’un sistema educatiu fora de les mans de Franco durant els anys quaranta, la decisió entre el col·lectiu docent d’explicar a l’alumnat les atrocitats injustificables del nazisme hauria estat unànime, i condemnable en cas de negar-s’hi algun energumen feixista dins el gremi. “Aquells qui no puguin recordar la seva història estan obligats a repetir-la”, com diria Jorge Santayana. L’eix cronològic de la humanitat ens evoca les reiterades ensopegades amb la mateixa pedra, però també que el coneixement i la cultura general al respecte en prevé moltes. I així s’assumí des del professorat un cop reinstaurada la democràcia, garantint el saber al respecte per part de les futures generacions dins el sistema educatiu públic.
Com els fantasmes al senyor Scrooge de la Cançó de Nadal de Dickens, el passat ens visita avui a 3600 km del nostre país. El que fou i és una de les més grans vergonyes de la humanitat, l’holocaust nazi, es replica a hores d’ara a les costes més orientals del Mediterrani, on Palestina esdevé ruïna i sang sense límit. A menys d’un segle de distància del genocidi perpetrat per l’Alemanya de Hitler durant la Segona Guerra Mundial, el govern israelià decideix envair allò que “divinament” pren com a propi, amb més sadisme que mai gràcies a la impunitat atorgada per la negligència d’una Europa connivent i uns Estats Units del costat dels botxins. Des dels darrers atacs del 2023, més de seixanta-dos mil palestins (dels quals més de vint-i-cinc mil són nens) han estat morts i el seu país reduït a runes mentre els EUA continuen facilitant armament a Benjamin Netanyahu, oficialment criminal de guerra segons el Tribunal Penal Internacional, i la UE amb prou feines li nega lligams comercials.
El govern israelià decideix envair allò que “divinament” pren com a propi, amb més sadisme que mai gràcies a la impunitat atorgada per la negligència d’una Europa connivent i uns Estats Units del costat dels botxins
Sembla que la pedra segueix allà, on tothom l’ha vist, però qui té a les mans canviar de trajectòria ha decidit que no és prou rellevant. I, en aquest cas, no em refereixo només al Departament d’Educació (que amb escàs rigor i inexistent difusió ha formulat un polsim de recursos per abordar la coneixença del genocidi), sinó a la comunitat educativa i, amb especial focus, als mestres i professors. Els qui ens organitzem per a donar una resposta explícita des de l’ensenyament som minoritaris i amb prou feines rasquem minuts per a dedicar-los a mostrar (amb números i imatges) la barbaritat que delma diàriament la població de Gaza i Cisjordània, quan no som sotmesos a pressions pel “què diran les famílies” o directament jutjats i sentenciats. El també històricament recent esclat de la guerra d’Ucraïna es va tractar des d’un prisma molt diferent, mobilitzant amb amplitud el col·lectiu docent, generant jornades de reflexió, manifests escolars i minuts de silenci en un gest d’empatia i conscienciació col·lectiva des dels centres. I així ho vam abordar, amb la rellevància que requeria.
Però cal recordar que la guerra d’Ucraïna, tot i ser la població d’aquest país víctima del deliri expansionista de Putin, no és un genocidi: hi ha dos exèrcits enfrontats, els mandataris dels quals han decidit que les accions del país adversari són prou greus per a mobilitzar les tropes (és a dir, tot i no ser justificable, sí que és explicable). El genocidi palestí presenta un punt de partida eminentment i conceptual colonialista, on internacionalment s’ha acceptat l’apartheid i s’han permès barbaritats fins a construir un imaginari on ningú amb suficient poder per a mediar-hi es commociona ja, així com tampoc ho fa un gruix social prou nombrós per a exercir una pressió rellevant al respecte. Normalitzar un camp de concentració al descobert ha alimentat la sensació d’impunitat de qui decideix establir-lo, i l’escalada fins al dia d’avui ha estat tant flagrant com ignorada fora de discursos buits i accions inútils.
És trist de dir, però sembla que la quantitat de melanina a la pell d’una persona acaba determinant el grau d’implicació de la comunitat educativa en la reivindicació per la pau en un conflicte armat. És evident a ulls de tothom qui vulgui veure, sigui en aquest cas o en l’acollida dels refugiats de guerra (Espanya va acollir més de dos-cents mil ucraïnesos el 2024, però el problema el veiem en els divuit mil africans refugiats el mateix any). Com pot fer-se el desentès un col·lectiu la tasca del qual és, en gran part, apropar a l’alumnat la realitat d’allò que succeeix al món i com funciona aquest? Com podem formar ciutadans compromesos, conscients i empàtics si els neguem el coneixement d’un holocaust en ple segle XXI? Fins a quin punt és còmplice la nostra passivitat en no atorgar la rellevància que mereix una neteja ètnica d’aquesta magnitud? Com se sosté la nostra ètica professional en continuar girant el cap al respecte? Reflexionem i, sobretot, actuem. I visca Palestina lliure.