Aquestes lleis, i els decrets que les desenvolupen, inclouen també tot el sistema educatiu. En un moment de debat com el que estem vivint actualment cal preguntar-se si tenim un sistema educatiu prou transparent, o pel contrari, resulta més aviat opac?
Abans de continuar cal aclarir, però, algun concepte important. Què és informació pública? Les dues lleis esmentades ho deixen clar: “la informació elaborada per l’Administració i la que aquesta té en el seu poder com a conseqüència de la seva activitat o de l’exercici de les seves funcions, inclosa la que li subministren els altres subjectes obligats d’acord amb el que estableix aquesta llei.”
Queda clar que resulta informació pública tota aquella informació que té l’administració. I hem d’entendre com a administració, també, els centres educatius i la resta de serveis públics. Per aquest motiu, en els successius documents per a l’organització i gestió de centres, que publica anualment el Departament d’Educació, s’han anat incorporant instruccions per a afavorir la publicitat activa (aquella que ha de fer l’administració de manera proactiva), però també per a permetre l’accés a la informació pública que està en poder de qualsevol centre educatiu (i de la pròpia administració).
La ciutadania té dret a que l’administració li faciliti un seguit d’informació de manera regular a través de les pàgines web dels centres educatius (com ara els Projectes educatius, les NOFC, els Projectes de Direcció, els pressupostos del centre, els currículums dels membres dels equips directius), però també té dret a demanar qualsevol informació que estigui en poder de l’administració, sempre que aquesta no estigui sotmesa a algun dels límits d’accés (allò que coneixem com a protecció de dades).
En els centres educatius es genera una quantitat immensa d’informació pública que hauria d’estar a disposició de la ciutadania. Malauradament, no sembla que això sigui així
Així doncs, una família pot demanar al centre educatiu que li lliuri una còpia dels exàmens que ha fet el seu fill/a? Doncs atenent al que ja s’ha explicat en el tercer paràgraf (és informació pública tota aquella informació que està en poder de l’administració), efectivament ho pot demanar i se li ha de lliurar.
Es podria pensar que si és informació pública, també podria demanar una família l’examen dels companys de classe del fill. Certament, és informació pública, però en aquest cas, hi ha els límits d’accés. No podem obtenir informació els drets de la qual són d’altres.
Però el dret a sol·licitar informació pública no només afecta qüestions personals dels alumnes. En la selecció del professorat queda moltíssima feina per fer. Sovint se senten crítiques a la manca de transparència dels diferents processos. I certament, és així. Amb l’excusa que hi apareixen dades personals (els noms i els cognoms) es deixa sense garantia de control social les accions de l’administració educativa.
Són de sobres conegudes les crítiques a la manca de control (ni tan sols de la pròpia administració) sobre algun sistema de provisió (procediment per entrevista), les adjudicacions provisionals anuals, o fins i tot, les places que surten a concurs de trasllats. No s’entén que l’administració es negui a fer públics o a entregar a les persones que ho sol·liciten, ni tan sols les actes que es generen en els procediments d’entrevista, o fer públiques les sol·licituds de modificació de plantilla, o fins i tot les modificacions de llocs vacants a concurs de trasllats. Són llocs de treball públics, amb pressupost públic, i sotmesos també, a la llei de transparència.
I finalment, tampoc s’entén la manca de publicitat en els resultats educatius dels centres educatius. Sota un argument fal·laç d’evitar la segregació en alguns centres educatius, es nega l’accés als resultats educatius dels centres; donant a entendre, de manera subliminar, que aquells centres amb més complexitat obtenen pitjors resultats. El cert és, però, que ningú no ha vist mai aquests resultats més enllà del que pot veure cada centre quan els rep.
Hi ha maneres de fer públiques aquestes dades sense que es vegi incrementada la segregació en determinats centres, però malgrat els avenços aconseguits queda molt camí per fer.
Menció a part les dificultats amb les quals es troben investigadors del camp educatiu per a poder accedir a dades del sistema. Precisament és la investigació la que permet millorar el sistema.
En una societat democràtica, l’actuació del govern (i de la pròpia administració educativa) també ha de ser fiscalitzada per la societat. Si no és així, mai tindrem una capacitat de millora real del sistema educatiu. Tenim la norma des de fa més de 10 anys, cal aplicar-la.
