El passat mes de juliol es va publicar l’ordre d’avaluació de secundària ENS/108/2018, que regula el procediment, els documents i els requisits formals de l’avaluació. Aquest text, que ha tingut un notable ressò mediàtic, ha suscitat opinions contraposades en el si dels claustres i dels equips directius. Hi ha qui en considera prematura l’aplicació, adduint que la formació duta a terme durant el curs 2017-2018 va resultar insuficient. Tanmateix, des del nostre punt de vista, considerem que la publicació i entrada en vigor de la nova ordre era necessària, per regular el canvi avaluatiu que suposava el Decret 187/2015, d’ordenació dels ensenyaments de l’educació secundària obligatòria.
Considerem especialment encertat que l’ordre posi el focus en l’avaluació com a element clau del procés d’aprenentatge, que, és clar, ha de ser competencial. Com és ben sabut, els aprenentatges competencials es caracteritzen per la seva transferència i significativitat. Al mateix temps, proporcionen oportunitats d’establir una relació constant entre el que l’alumnat ja sap, el que necessita saber i les diverses accions necessàries per adquirir els nous coneixements. Es tracta d’un procés que engloba la comunicació dels objectius d’aprenentatge, els criteris d’avaluació i els graus de realització, un procés que, si es fa minuciosament i de manera sistemàtica, millora de manera evident el resultat final de les seqüències d’aprenentatge. Parlem, també, d’un procés que accepta l’error com un element més del procés d’aprenentatge i l’incorpora al conjunt d’elements que conformen l’avaluació per aprendre.
Per tal que aquest procés d’avaluació sigui real ens correspon als docents dissenyar eines diverses. Algunes poden ser compartides per tot el professorat i d’altres s’hauran d’ajustar a l’especificitat de l’aprenentatge
Ens sembla especialment interessant el fet que l’ordre reculli també la necessitat que l’avaluació per aprendre no serà mai completa si no es produeix feedback i feedforward entre els alumnes; entre l’alumnat i el professorat, i entre l’alumnat, el professorat i l’entorn quan aquest participa de les activitats d’aprenentatge, quan actua com a agent educatiu. És a dir, l’avaluació no pot ser únicament un mètode per relacionar o indicar els errors, sinó que també ha de servir d’ajuda per traçar un trajecte de millora. I aquest trajecte ha de ser possible sigui quin sigui el punt d’inici de l’alumne i d’acord amb les mesures i els suports que se li han ofert.
Per tal que aquest procés d’avaluació sigui real ens correspon als docents dissenyar eines diverses. Algunes poden ser compartides per tot el professorat i d’altres s’hauran d’ajustar a l’especificitat de l’aprenentatge, però en qualsevol cas hauran de ser contextualitzades i compartides amb l’alumnat, que ha de ser part activa en el seu propi aprenentatge –tal com recullen el Decret 187/2015 i la mateixa ordre d’avaluació.
Entenem, tal com es recull en el document legal al qual ens referim, que aquest és el veritable sentit de l’avaluació: permetre que cadascú, a partir d’una determinada situació inicial, pugui tenir dades del seu progrés, pugui regular-lo i finalment accedeixi a nous aprenentatges. Per això ens formulem la pregunta: quan el procés s’hagi completat, l’alumnat voldrà tenir informació sobre fins a quin punt ha assolit allò que s’havia proposat? En la nostra opinió la resposta és afirmativa i, doncs, és en aquest moment que qualificarem una seqüència que haurà tancat el cercle per obrir-ne un de nou.
En definitiva, celebrem la recent publicació de l’ordre, que, com hem vist, contempla el procés avaluatiu en les seves diverses funcions i li atorga el protagonisme que al nostre entendre mereix com un element clau en el procés d’ensenyament-aprenentatge.
