Finalment em decideixo a escriure aquest article sobre la formació dels mestres, tant de les persones que volen començar a fer de mestres com de les que es plantegen aquesta possibilitat com una necessitat permanent, perquè quan vaig participar en el debat que es va fer a Rosa Sensat un parell de mesos enrere vaig parar l’atenció en una i en l’altra, en les expectatives i en les experiències que les aproximen, i també en les distàncies que hi ha entre elles, tot i formar part d’un mateix contínuum.
El debat a què vaig assistir se situava en el marc del Congrés d’Educació Pública a Catalunya, i era un dels diversos que es van convocar en diferents territoris de Catalunya i que formen part dels preparatius d’aquest congrés, que mostrarà diferents idees, pensaments i desitjos entorn de l’escola pública.
Em poso a escriure amb la intenció de compartir alguns plantejaments i experiències que se’m van fer presents aleshores.
D’entrada, em va semblar molt interessant que hi participéssim persones que estem vinculades a diferents moments d’aquesta trajectòria: estudiants que estan en el procés de formació inicial, mestres i educadores, professorat de la universitat. Una composició heterogènia i transdisciplinària que seria interessant veure amb més freqüència, perquè ens obre la possibilitat de saber els uns dels altres.
Penso que la formació inicial i la formació permanent haurien d’estar més a prop del que ho estan actualment. La formació inicial és un requisit imprescindible per a la nostra professió, ja que ens hi dona accés, i la formació permanent és una pràctica necessària la utilitat de la qual podem argumentar amb diferents motius. Un d’important respon a la necessitat de canvi o transformació de l’escola i les seves maneres d’imaginar-se i projectar-se en aquest segle xxi.
Soc conscient que els canvis són lents i que es donen més en forma de procés que de resultats immediats. Necessitem temps i espai per escoltar, per acollir, perquè si no ho fem ens serà molt difícil repensar-ho tot plegat. A vegades, tant a l’escola com a la universitat, aquest temps queda eclipsat pels currículums, les programacions, els horaris i tantes altres coses que es prioritzen.
Ens podem fixar també en els espais, en aquells que afavoreixen la relació i l’aprenentatge; enguany són uns quants els mestres que així ho volen. Recordo, com a contrast, aquelles aules de la universitat organitzades més per criteris numèrics que per consideracions pedagògiques. Uns cursos més tard, els estudiants que els ocupen hauran de fer-se càrrec d’unes aules i acompanyar uns infants de qui sap quina escola… El plantejament dels espais és també una forma que pren la pedagogia.
Pel que fa al com, podem considerar també la «transmissió» i aquell «fer i fer» que es converteix sovint en una paradoxa, perquè, tot portant-lo a terme amb la intenció que s’aprengui més, en realitat al que porta és a ignorar les competències i els continguts importants, aquells que tenen a veure amb la vida i amb el dia a dia, impedint que sigui present a les aules perquè s’han de fer altres coses que es consideren més importants. I em pregunto: on queda el temps dels estudiants per expressar-se, dir-se i fer-se presents?
Necessitem ser creatius i trobar formes flexibles d’organització que superin la rigidesa horària i curricular, de manera que el binomi temps-espai s’entengui també com dels estudiants, i així puguin sortir de l’anonimat.
Necessitem identificar les diferents individualitats que constitueixen el grup sabent que la imatge de l’estudiant mitjà en realitat no existeix. Els infants i els estudiants més grans han d’estar al centre del procés d’aprenentatge. Ells són els veritables protagonistes. En la presentació que va fer Josep Bargalló, també a Rosa Sensat, de la «Declaració sobre l’Educació del 2030, 10 reptes per al futur», s’hi referia quan situava «l’alumne com a subjecte i l’educació com a objecte».
Urgeix que hi hagi algun moviment en la relació entre continguts d’aprenentatge, alumnes i professorat, perquè la flexibilitat que requereix qualsevol plantejament de personalització de l’aprenentatge sigui possible en les diferents etapes educatives i formatives.
Pensar-se com a mestres és una il·lusió que expressen molts dels estudiants a l’estrenar el pràcticum. Darrerament he llegit en algun diari la possibilitat que pugui existir un any de pràctiques a l’escola, com a residents, quasi com un MIR per als futurs mestres, que podria substituir les conegudes oposicions, una proposta que considero interessant sempre que sigui sostenible per a les escoles; segurament per a això caldrà projectar-la comptant amb l’opinió dels centres –que acollirien aquests estudiants–, la Universitat i el Departament d’Educació.
Aquest apropament entre la formació inicial i la permanent necessita intencions que el plantegin. No sé on se situen en aquests moments, i ben segur que aquell dia es va obrir un tema sobre el qual haurem de continuar conversant; fins aquí només unes impressions. Repensar la formació és també repensar l’escola, i a l’inrevés.
