Autor: Redacció

Malgrat la història de canvis dels equips de les escoles bressol públiques, sembla que siguin invisibles, i que els infants d’aquestes edats no existeixin… I en canvi apareixen noves propostes «innovadores» que ni tan sols tenen en compte aquesta etapa.

Seria irresponsable construir un model d’escola de cartó pedra, de somriures de Mickey Mouse, de felicitat i ambients confortables perquè després, en créixer, els estudiants es trobin amb un món despietat socialment i professionalment on és imprescindible l’esforç per sobreviure i la consciència crítica per transformar-lo.

Mestres, no ens deixem entabanar amb mesures que suposadament milloren les nostres condicions, però que ens condemnen a treballar cada vegada més en solitud

Assistim atònits i incrèduls a una progressiva i imparable mercantilització de la formació universitària, que ja ha traspassat els murs reals o virtuals de les universitats i ha començat a fer forat en l’àmbit de la formació permanent del professorat, on novament el més important és la justificació de les hores dedicades, la certificació de la formació rebuda i la familiarització amb programes informàtics

Què pensem fer amb aquells nens, nenes i joves que no s’adapten als requeriments que fa la societat a través de l’escola. Acostumem a catalogar-los com a “fracàs escolar”. Acceptar, ni que sigui amb pena, que un noi o una noia als setze anys és un fracàs és molt greu i només evidencia que no ens hem pres la molèstia de llegir la definició que dóna el diccionari de la paraula “fracàs”.

La proposta del camí implica, per poder generalitzar-se, que totes les criatures vagin a l’escola del seu barri, la més propera al seu domicili, si no, es fa impossible la creació de camins escolars o bé aquests serien llarguíssims i perdrien el seu objectiu.

Declaro que sóc una ferma defensora del que s’anomena lectures obligatòries però aclareixo, alhora, que no en comparteixo ni l’explotació didàctica que se n’ha fet tradicionalment de manera generalitzada ni tampoc el nom que reben

Ha arribat el moment de tenir una escola pública d’altíssima qualitat en la qual es desenvolupin les capacitats i competències d’infants i joves i s’aprengui a aprendre. Una escola pública on es participi, es respecti, es col·labori, es sigui solidari en el dia a dia.

La gratuïtat real no existeix. Les sortides, les activitats culturals i les colònies, que formen part del Projecte Educatiu de Centre, així com altres activitats específiques, no es poden finançar amb els recursos que hi destina l’administració, i cal recórrer a una aportació de les famílies.

Seria bo aprofitar el debat sobre els resultats PISA per plantejar la situació real del sistema d’ensenyament a casa nostra, de les condicions de feina de mestres i professorat, de la participació de les famílies i de l’aprofitament de l’alumnat, del nivell d’assoliment de totes les competències, sobre tot de les que els faran persones solidàries i capaces de transformar la societat del futur.