Autor: Redacció

Les noves tecnologies ens han aportat beneficis impensables fa només dues dècades, però resulta depriment observar com acceptem els seus perjudicis, amb un conformisme i una submissió, com si penséssim que és el peatge que hempagar, com si fos unales plagues d’Egipte.

Què és més important viure feliç o guanyar molts diners? Tenir una vida tranquil·la d’acord amb les pròpies necessitats o tenir més que altres persones? Són qüestions que afecten a la vida i que no es tenen massa en compte; pensar-les o preveure-les ajudarien, més endavant, a evitar frustracions…

L’educador hauria d’examinar-se, amb naturalitat, sobre la seva vocació. La vocació sovint és un do, però es pot afavorir. I si un s’hi reconeix jo diria que hi ha de respondre. Hi ha els grans noms que tots tenim al cap i que que admirem i fan respecte; i d’altra banda hi ha, sobretot, l’estol anònim de mestres que fan el país i que els nostres infants recordaran.

Cada cop més, donar veu i escoltar els infants i joves, els ciutadans fins a divuit anys, es veu com una font d’inspiració per trobar solucions a temes o problemes. Ells, com nosaltres els adults, també viuen en els pobles, en els barris i en les ciutats, i per tant es plantegen qüestions que moltes vegades als adults ens poden passar desapercebudes o ni se’ns acudeixen.

La pública és l’escola de tothom. Les innovacions s’han de fer als centres que estiguin a l’abast de totes les famílies, siguin de la condició econòmica, social o ètnica que siguin. Si els canvis positius no poden beneficiar totes les persones seran uns canvis insuficients, uns canvis per a unes elits que deixaran de banda les famílies en situacions més desafavorides.

A partir del curs vinent podrem afegir, a la informació sobre els infants que inicien el parvulari, l’informe pediàtric, que, segons se’ns diu, té com a objectiu «agilitzar la detecció precoç i el tractament de possibles dificultats d’aprenentatge». El podria entendre per als infants amb problemes físics, psíquics o sensorials, encara que generalment estan atesos en serveis especialitzats –CREDA, CDIAP… Per a la resta, em sembla una violació de la seva intimitat.

Potser seria més adequat fer com han fet altres pobles democràtics i portar a les aules de manera sistemàtica i fixada en el currículum, la memòria històrica. Per memòria històrica s’entén, senyor ministre, el descobriment social de la història immediata, plena de violència i de dolor, oculta per interessos ideològics, on també hi tenen cabuda les víctimes del terrorisme.

Reivindiquem avui, en la nostra societat on la figura del mestre ha estat desprestigiada i molt mal entesa, el desig, la vocació, les ganes de ser-ho.

Totes les persones, els ensenyants també, podem tenir les nostres creences, que ens poden ajudar a viure i a ser feliços, però… tenim dret a induir els infants que s’hi acostin? Tenim dret a traspassar creences a infants o adolescents que es fien de nosaltres, que esperen que no els enganyem, que esperen que els ajudarem a créixer i a madurar amb un xic d’esperit crític? Criticarem, amb raó, el nou currículum de religió de la LOMCE, que implica explicar creences religioses a l’alumnat: només les creences religioses són criticables?

El canvi comença per un mateix: la reflexió, el compartir, la implicació en el barri, en organitzacions properes a nosaltres… Entre tots i totes necessitem anar teixint aquest entramat de relacions i, sense adonar-nos-en, a poc a poc, sense presses ni pressions, gaudint del compartir i de l’aprenentatge que això ens suposa, aquesta xarxa s’anirà ampliant.