Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Aquesta entrevista ha estat publicada originalment a elCugatenc
Zaguirre ha publicat el videoclip d’una cançó en què, acompanyat a la guitarra per Ismael Guzmán, denuncia les llistes d’espera per accedir a places residencials dirigides a persones amb discapacitat. Amb ell parlem d’aquesta problemàtica i dels altres drets que es vulneren al col·lectiu, una situació que el músic, membre del grup inclusiu Árboles Amarillos, atribueix a la deixadesa política.
Denuncies que hi ha una llista d’espera de 3.000 persones a tot Catalunya per accedir a una plaça residencial. Fa molt de temps que hi ha aquest col·lapse?
Sí, perquè hi ha persones que fa més de dos anys que esperen. Hi ha famílies molt desgastades perquè no tenen recursos per fer-se càrrec dels seus familiars. Com a treballador del sector social i com a músic tenia la necessitat de visibilitzar-ho.
Assenyales directament als polítics. És una qüestió de recursos? Què més s’ha de fer?
Parlo de partitocràcia perquè sento que no em representen. Sembla que els partits es mouen només per interessos partidistes i no per pal·liar les necessitats de la gent. En aquest sector és molt clar. Tenim un sistema totalment col·lapsat. Els polítics l’haurien d’agilitzar i fer més transparent amb mesures com concertar més places i crear-ne més de públiques. Hi ha d’haver una coordinació real entre serveis socials, entitats i sanitat. Això permetria facilitar una burrocràcia que desespera les famílies.
“Tenim un sistema totalment col·lapsat. Els polítics l’haurien d’agilitzar i fer més transparent amb mesures com concertar més places i crear-ne més de públiques”
Suposa ajuntar actors diferents: entitats del tercer sector, serveis socials municipals i sanitat de la Generalitat… L’engranatge no és fàcil.
Sí, és complex però s’ha de fer.
Quines dificultats troben les famílies?
Normalment els tràmits comencen als serveis socials, on la treballadora social obre un expedient a partir del qual es pot demanar el grau de discapacitat i la dependència a la Generalitat. Després s’ha de fer un programa individual d’atenció per acabar arribant a la llista d’espera. Ho explico a grans trets. En tot cas, és una burocràcia eterna.
Places públiques o concertades? Com funciona millor el sistema?
Ha d’haver-hi un equilibri.
La concertació pot ser a empreses mercantils o a entitats o cooperatives sense ànim de lucre. Durant la pandèmia, en el cas de les residències de gent gran, es va evidenciar que en funció de qui tenia la concertació ho va fer millor o pitjor. En el vostre sector passa el mateix?
Sí, em sembla que estem igual.
Al videoclip destaques que accedir a un recurs habitacional és donar autonomia i, per tant, dret a enamorar-se, a equivocar-se…
Amb l’habitatge pretenem donar autonomia a les persones. A Jeroni de Moragas fem el possible perquè tinguin autonomia: que puguin escollir, triar amb qui estar i potser, com qualsevol de nosaltres, equivocar-se. Però això és important perquè sense error no hi ha aprenentatge. És una forma de dignificar les persones, respectant les seves decisions.
Hi ha una mirada excessivament paternalista?
Fa temps que volia reivindicar moltes coses del sector i aquesta n’és una. Fins i tot les famílies tenen un cert paternalisme cap a les persones amb discapacitat i no els deixen prou llibertat. Però tenen els mateixos drets, sempre atenent les necessitats i en la mesura de les possibilitats de cada persona.
“Fins i tot les famílies tenen un cert paternalisme cap a les persones amb discapacitat i no els deixen prou llibertat”
Aquesta setmana hi havia una convocatòria de vaga del sector.
Ens vam informar però no vam trobar gaire informació i, al final, d’un dia per l’altre, es va desconvocar. Potser l’ajornen però no queda clar. Som un col·lectiu que s’ha de moure, cridar i manifestar-nos, però necessitem organitzacions sindicals més clares i transparents.
En aquesta convocatòria es reclamava l’estabilització de les plantilles, la millora de les condicions laborals, la recuperació del poder adquisitiu i una major inversió. Ho patiu?
I tant! Cal fer convenis específics i un increment del finançament públic estable. No ens podem mantenir amb subvencions puntuals. També hem de dignificar les persones que cuidem altres persones. No és un treball de segona.
“Hem de dignificar les persones que cuidem altres persones. No és un treball de segona”
De fet, dues de les reivindicacions de la vaga són tenir més suport emocional als professionals i més recursos de suport.
És bàsic, i la classe política té una gran responsabilitat per fer-ho possible.
L’any 2019 ja vas fer una cançó reivindicativa sobre les persones amb discapacitat. Llavors demanaves que es respectés el seu dret a treballar. En aquest temps, s’ha millorat en la consecució d’aquest dret?
Fa anys treballava al centre especial de treball (CET) i hagués respost amb més coneixement de causa. Ara estic al centre ocupacional amb una funció terapèutica. En tot cas, el CET ha crescut molt. El treball depèn molt de la voluntat de les empreses que han de contractar persones amb discapacitat.
Per què la reivindicació a través de la música?
Fa molts anys que treballo al sector i des de petit m’agrada la música. És un mitjà per arribar a les emocions i per obrir consciències. Si aquest tema serveix perquè una institució o un polític esdevinguin conscients i reaccionin, ja haurà valgut la pena. Sempre utilitzo la música, també amb musicoteràpia o amb el grup Árboles Amarillos, que fa molts bolos.
“Jo ja no veig usuaris. Són la meva família, me’ls estimo”
Tant a Árboles Amarillos com al videoclip de la cançó, els usuaris del Jeroni de Moragas són protagonistes. Com és treballar amb ells?
Molt bonic. Jo ja no veig usuaris. Són la meva família, me’ls estimo; d’aquí la implicació i la reivindicació. Per això em frustra veure que hi ha una certa inacció malgrat que parlem dels drets de les persones. Són temes que s’abandonen políticament i s’acaben vulnerant els seus drets.
Per als polítics seria fàcil penjar-se una medalla. Ningú estarà en contra de donar més suport al tercer sector per millorar l’atenció a les persones amb discapacitat.
Clar, però la realitat és que tenim un sistema col·lapsat. És dur.
Durant els darrers anys s’ha parlat més de salut mental, però sembla que se’ns oblida quan parlem de persones amb discapacitat o patologies de salut mental greus.
Segurament durant aquesta setmana se’n parlarà més, coincidint amb el Dia Mundial de la Salut Mental, però és una realitat poc present la resta de l’any. Si els mitjans no en parlen i els polítics no escolten, queda amagat. Per això és important tenir iniciatives com la setmana de la Salut Mental.
“Si els mitjans no en parlen i els polítics no escolten, queda amagat. Per això és important tenir iniciatives com la Setmana de la Salut Mental”
Què representen els ninos de negre del videoclip?
La despersonificació. Acabem parlant de números i no de persones, que tenen un nom, una vida, unes problemàtiques… Al videoclip hi ha una casa de cartró que simbolitza la residència que esperen. També fem una performance de polítics per denunciar la partitocràcia. Tant de bo serveixi.
Has rebut algun feedback interessant?
Molta gent m’ha felicitat i sé que hi ha polítics que l’han compartit al seu Instagram. El sector està implicat perquè el tema corre molt. Fa pocs dies que l’he publicat. Ja veurem a què ens porta.
