Recordo la il•lusió que em va fer quan els meus tiets, de ben petit, em van portar al cine a veure “Els deu manaments”, de Cecil B. DeMille. Em vaig aprendre de memòria els noms i cognoms de tots els protagonistes i encara els puc recitar amb una seguretat sorprenent. Doncs amb una il•lusió molt semblant he anat a veure “Exodus: Dioses y reyes”, de Ridley Scott.
Aquest director ens ha deixat algunes joies i ha passat a la història del setè art per la porta gran i per la catifa vermella. Parlo de “Alien, el octavo pasajero”, de “Blade Runner”, de “Gladiator”, de “Thelma i Louise”, de “American ganster” i de “El consejero”, tot i que aquesta última no ha rebut massa elogis. A mi, en canvi, em va semblar una pel•lícula gairebé perfecta.
Ara, Scott, se les veu amb el llibre de l’Èxode i amb Moisès, el seu personatge central, meitat home meitat llegenda. De l’època infantil d’aquest personatge no ens en dóna cap imatge, per tant, no espereu veure el cistellet amb la criatura baixant pel Nil. Coneixem Moisès quan és un jove molt estimat pel faraó que li fa de pare i que manté una bona relació amb el fill que heretarà el poder. L’escena final, ben agafada pels pèls, és una bona prova de l’interès del director per mostra-nos l’estimació que es tenen.
Però arribarà un dia que Moisès descobrirà que és fill d’una esclava hebrea i haurà d’abandonar la seguretat de la cort. En aquests moments començarà el llarg viatge fins ensopegar amb un Déu que li anirà marcant el camí que haurà de seguir per alliberar el seu poble.
Scott té bona cura en convertir les plagues en alguna cosa que es pugui explicar de manera raonable, per tant s’allunya del miracle diví que trenca les lleis de la naturalesa. Pinta un Moisès que dubta i que parla sol als ulls dels altres tot i que a ell li sembla fer-ho davant d’algú que adopta la figura d’un infant molt exigent i poc donant a la broma.
Les escenes bèl•liques i les plagues estan ben resoltes, tot i que no és la part més interessant de la pel•lícula, perquè el més rellevant de tot plegat és veure com Scott fa renéixer una llegenda i l’intent de fer-la comprensible i digerible al públic d’avui dia, molt més descregut que no pas el de fa uns anys enrere.
Un Moisès que no servirà d’imatge promocional al president Mas, perquè no alça les mans per separar les aigües de cap mar –en el cas de Cecil B. DeMille, inoblidable icona protagonitzada pel gran Heston-, sinó que en té prou en confiar amb les marees tot i que un tsunami oportú sempre ajuda a destarotar les intencions dels homes.
Al director li cal pagar el tribut del final feliç i el protagonista es retroba amb la família que va deixar abandonada per altres causes. I és que la família és la família, fins i tot i sobretot en els blockbusters.
Aconseguirà Christian Bale substituir Charlton Heston en el nostre imaginari? Crec que no, però penso que tots dos poden seure a la vora del Nil com a bons amic després de fer la feina.
Com a curiositat: bona part de la pel•lícula està rodada a Lanzarote i a Almeria i podreu anar descobrint actors i actrius que fins i tot –si més no un d’ells,- surten a “La Riera”.
Fitxa tècnica:
Direcció : Ridley Scott
Guió: Steven Zaillian, Adam Cooper, Bill Collage i Jeffrey Caine
Intèrprets: Christian Bale, Joel Edgerton, John Turturro, Aaron Paul, Ben Mendelsohn, Sigourney Weaver, Ben Kingsley, María Valverde
Regne Unit, USA i Espanya, 2014
Duració: 150′
Estrena a Espanya: 5 desembre 2014
(font de la fitxa tècnica i del cartell: www.labutaca.net)
