Anàlisi

Sobre l’ideal revolucionari i l’exili argentí

El diumenge 24 de març de 2024 Argentina commemorava el Dia de la Memòria per la Veritat i la Justícia, un dia festiu inamovible que recorda l’aniversari de la darrera dictadura militar, que va governar el país entre el 24 de març de 1976 i el 10 de desembre de 1983, després de derrocar la llavors presidenta d’Argentina, María Estela Martínez de Perón. La coneguda popularment com Isabel Perón va assumir el càrrec l’1 de juliol de 1974, després de la mort del president electe Juan Domingo Perón (1895-1974), convertida en la primera dona presidenta del seu país i la primera dona al món a ocupar la presidència de l’Estat i del govern d’un país republicà amb un sistema presidencial.

Després del cop, la Junta Militar colpista va començar l’autodenominat «Procés de Reorganització Nacional», marcat per les arbitrarietats comeses, duent a terme múltiples delictes de lesa humanitat, com segrestos, tortures, assassinats i desaparicions, emparats en la suspensió de la Constitució Nacional com a resposta a la conflictivitat social en què el país estava immers, en el marc d’una forta crisi econòmica. La irrupció d’una feble democràcia va permetre celebrar el 1985 el primer judici civil internacional contra una Junta Militar colpista, aconseguint mostrar a la societat argentina i al món una part de les atrocitats realitzades.

La multipremiada pel·lícula Argentina, 1985 (2022), dirigida per Santiago Mitre, mostra el treball del fiscal Julio César Strassera (1933-2015) i del seu equip en aquest judici, que va aconseguir condemnar la Junta Militar, encara que no a tots els acusats ni amb la mateixa intensitat, i no sense amenaces i una infinitat d’obstacles, a més de pressa en el temps atorgat. Al final de la pel·lícula s’indica que hi va haver fins aleshores més de 1000 judicis de lesa humanitat i que molts encara estan pendents, dada que serveix com a mostra de la dificultat de tancar les cicatrius obertes en una de les etapes més fosques de la història del país.

Tot i que, veient les notícies d’actualitat, sembla que el clima polític no és el més esperançador. El Govern de Javier Milei ha aprofitat la data del Dia de la Memòria del 2024, el quaranta-vuitè aniversari del cop, per negar oficialment la xifra dels 30.000 desapareguts que hi va haver durant la dictadura militar, emetent un comunicat en el qual un exguerriller afirmava que s’havia inventat el número, davant de la perspectiva del que podia ser, segons les seves paraules, un «gran negoci». D’acord amb aquest nou relat, difós pel Govern de Milei, això «va enfortir l’odi i va començar a enfosquir la veritable història». La mateixa vicepresidenta Victoria Villarruel afirmava al compte de la xarxa social X que «els drets humans són per a tots. La Memòria també. Veritat, Justícia i Reparació per a les víctimes del terrorisme. Els responsables dels crims no poden quedar impunes. No en van ser 30.000».

Els ciutadans vivim immersos en una època en què tenim dificultat per discernir què és veritat del que no ho és, tenint en compte com es comporten els polítics, els jutges i els mitjans de comunicació, aquests presumptament i, aparentment, més compromesos, amb excepcions, com altaveus al millor postor en espera de la seva particular recompensa. Aquests 30.000 desapareguts tenen nom i cognoms. Moltes vegades, el que ens queda és, justament, escoltar altres ciutadans, escoltar les seves experiències personals, com els punyents testimonis que apareixien a la pel·lícula citada. I, també, dels que no apareixien a Argentina, 1985, encara que sí en el judici real, com va ser el cas de Pablo Díaz, l’únic supervivent dels set estudiants detinguts a la ciutat de La Plata el setembre del 1976, que van ser segrestats, torturats i assassinats (de fet, desapareguts). El seu testimoni va servir per recrear la història dels joves a la pel·lícula La noche de los lápices (1986), dirigida per Héctor Olivera, estrenada a l’Argentina el 4 de setembre de 1986, tot just un any després de la sentència a la Junta Militar i una dècada després que succeïssin els fets.

Amb la intenció de mostrar els moviments socials als anys setanta a l’Argentina, i intentar comprendre per què s’arriba a un procés revolucionari i per què la gent ho deixa tot per intentar canviar la societat, l’il·lustrador Agustín Comotto ha escrit i dibuixat la novel·la gràfica Stein (Piedra) (2024), publicada per l’editorial Nórdica Libros. Comotto és fill d’Aldo Comotto (1938-1993), advocat laboralista i activista proper a la coneguda com a «Corriente Sindical de la Izquierda», i que, com molts d’altres, va haver d’exiliar-se a finals de la dècada dels setanta, recalant finalment a Madrid amb la seva dona i els seus tres fills, Natalia, Baltasar i el jove Agustín, que l’any 1978 tenia deu anys. Aquell any, els tres nens jugaven amb una de les sèries que triomfava a Espanya entre el març i el setembre d’aquell any, el mític anime protagonitzat per Mazinger Z i la seva companya Afrodita, i ho feien mentre al saló de casa seva, al carrer de Valle Inclán, al barri d’Aluche, es reunien de forma clandestina exiliats argentins.

Una de les persones assídues a aquestes reunions era Andrea Benites-Dumont, coneguda com a «La Turca», s’entén que pels seus trets heretats dels seus ancestres (a la novel·la gràfica se cita la seva mare, que qualifica l’avi de la Turca com «un moro jueu nascut a la colònia francesa de Casablanca», i del qual ja s’entreveia una inquietud social que segur que va heretar la néta: «al camp hi havia molta injustícia i a ell el revoltava, ell va fer coses contra això, va intentar educar peons, que sabessin coses…»). I Agustín Comotto va decidir que la protagonista del que volia explicar no seria el seu pare o la seva família, sinó l’Andrea, que des de fa anys viu al barri de Carabanchel a Madrid, compromesa amb els moviments socials i sense oblidar els orígens.

La família d’Aldo Comotto va viure a Aluche entre el 1976 i el 1982. L’Agustín recorda l’Andrea de manera encomiable: «De petit l’Andrea em feia por. Algú fumant, de conviccions fermes, sempre disposada a obrir polèmica. Retòrica tenaç sobre variacions de la lluita. Discussions eternes amb companys d’exili i, també, amb els companys eterns». Molts d’aquests companys van desaparèixer el 1976 amb el cop d’estat, assassinats pels milicos. Ella mateixa va ser detinguda i torturada i es va poder exiliar quan va tenir l’oportunitat. De fet, ja havia estat detinguda amb anterioritat, la novel·la gràfica comença el 22 de desembre de 1969, amb ella a la presó de Buenos Aires, moments abans que el dictador Juan Carlos Onganía (1914-1995), president de facto del país entre 1966 i el 1970, li signés una amnistia que li va permetre sortir de la presó. I no ho va fer per temes polítics (l’havien detingut per participar en una manifestació quan era estudiant de dret a la universitat), sinó per la proximitat al Nadal, d’acord amb «la bona disposició cristiana del president Onganía» (sí, tal qual, sembla una característica habitual d’aquest tipus de perfils «fachos», com dirien per aquells lars).

L’ Andrea Benites-Dumont és una supervivent dels centres clandestins de detenció i tortura de la dictadura argentina quan va ser segrestada el 3 d’abril de 1976, on va ser torturada i a la qual, cruelment, se li va simular un afusellament per ser posada en llibertat després d’un temps captiva, amb la intenció que transmetés l’horror viscut, en el marc d’un maquiavèl·lic pla repressor que alguns poguessin informar del que et podria passar si no seguies la consigna oficial. Va ser reconeguda com a refugiada a l’estat espanyol després del seu exili amb dues nenes petites de menys de dos anys, país on ha continuat el seu activisme en diferents àrees com a periodista, ponent o investigadora. És autora del llibre Andares y Venires (2018), publicat per la Confederació Sindical Solidaritat Obrera, que recull diversos articles publicats des de 1995 a diferents mitjans i tractant, no només sobre l’exili i la diàspora, sinó sobre la injustícia en diferents contextos i països i sempre des d’una perspectiva feminista.

La Turca és la protagonista de la novel·la gràfica de Comotto, tot i que no és l’única. A través de la trama narrada, al despatx d’advocats on col·laborava la jove Andrea apareix el personatge de Mijail Stein, un jueu originari d’una petita població propera a Kíev, a Ucraïna, i, mitjançant diverses analepsis, s’introdueixen les seves vivències personals quan aquest coneix Trotski (1879-1940) i acaba abandonant la seva família per incorporar-se a les tropes bolxevics, participant en la guerra civil, a la qual havia estat aliè fins aleshores des del seu apartat poble. Al llarg del relat veurem la seva evolució personal en paral·lel amb les vicissituds de la revolució soviètica, com a membre de la Guàrdia Roja en primera instància i com va haver de renegar de Trotski per assegurar-ne la supervivència, sense perdre de vista els ideals pels quals havia decidit sumar-se a la revolució.

«Stein m’està canviant. D’alguna manera, la història d’aquest ancià, els seus motius, em fan pensar que cal fer alguna cosa més que reunions entre parets… A la universitat, per exemple, quan ens reunim amb els de JURE (Juventud Universitaria Rebelde, una coordinadora de diferents agrupacions polítiques universitàries), ens perdem en problemes mínims, interns. Per contra, la dictadura i l’estat tenen clar cap on van», afirma la jove Andrea en una de les pàgines de la novel·la gràfica. «El capitalisme s’ha adaptat als nous temps, però en versió més cruel. Hem d’enfrontar-ho de manera diferent… Per aturar els feixistes cal unir-se, les dones hem d’estar al capdavant de tot, a les assemblees, als boicots, a tot arreu», sentencia la Turca.

Stein significa «pedra» en alemany, i és un cognom adoptat per Mijail després de la seva experiència a la Segona Guerra Mundial i la seva lluita contra els nazis, i el seu pas per un camp de concentració de presoners. «Una pedra que sent i pateix… Una pedra forta per resistir i recordar» ens diuen els personatges, Mijail i Andrea, com a símbols dels qui van lluitar per canviar el món i van haver de pagar terribles conseqüències. Ells i el seu entorn, especialment els nens que com l’Agustín van ser activistes sense saber-ho: «Aquestes decisions, que no van ser les meves, marquen la meva vida per sempre. El meu origen és això que els va passar a vostès, que va canviar el meu arrelament per fantasmes».

Els pares d’Agustín Comotto van haver d’escapar de Buenos Aires amb documentació falsa i per separat per tornar a trobar-se a l’Uruguai, passar al Brasil i, des d’allà, poder viatjar definitivament a Madrid, on van esperar els seus tres fills, que van viatjar sols en avió des d’Argentina temps després. Quan van arribar els nens a la seva nova residència, a Aluche, van haver d’esperar al carrer uns minuts perquè acabés una reunió del Comité del Ejército Revolucionario del Pueblo que estaven discutint al menjador una estratègia de lluita des de l’exili. Aquesta era la normalitat d’una generació amb ideals revolucionaris que van patir a la seva pròpia pell les conseqüències de la dictadura, que van pagar amb la seva vida, en el pitjor dels casos, o amb la repressió o l’exili durant anys. I llegint Agustín Comotto o Andrea Benites-Dumont i veient les notícies no sembla que ja no necessitem aquests ideals ni aquest tipus de persones, més aviat al contrari.