Opinió

Soc educadora infantil i treballo en una escola bressol

Treballar en equip

Hi ha un projecte educatiu al darrere de tot el que fem, i es va actualitzant. Una reflexió i formació constant de les professionals que hi treballem. Som un equip juntament amb les famílies que ens confien i deixen els infants a les nostres mans. Famílies que amb les seves preguntes, neguits i implicació, ens fan pensar i revisar-nos. L’escola és un espai obert i íntim a la vegada, on es procura que les famílies i els seus infants s’hi trobin a gust, ben acollits, com si fos la seva segona casa. Crec que, al cap i a la fi, ho acaba sent. És un espai ple de racons bonics, que escalfen i conviden a estar-s’hi, a compartir i a conviure. L’escola abraça als infants i també a les seves famílies. I elles a la vegada ens abracen a nosaltres, i aquest és el motor. Així que, l’escola bressol està formada per les famílies i els seus infants, les educadores (la complementària, les de suport i les tutores), el personal de neteja i de cuina, que també formen part del nostre dia a dia, i la coordinadora de tot plegat (la directora), qui té una enorme responsabilitat: coordinant, gestionant, organitzant i cuidant tot el que passa dins de l’escola que, com us podeu imaginar, no és pas poc!

Cures bàsiques

El dia avança a través de rutines quotidianes que aporten seguretat als infants. Higiene personal (rentar-se les mans, treure els mocs, canvi de bolquers, canviar-se de roba quan és necessari, etc.), cura de l’entorn (cuidar els materials, recollir, ordenar l’espai, etc.), alimentació (dinar i berenar) i descans (migdiada). Depenent de l’edat es fa d’una manera o d’una altra, necessiten més o menys ajuda de l’adult, sempre des d’una mirada de confiança plena en les seves possibilitats, oferint temps i buscant la seva autonomia.

Preparar l’espai on estan els infants

Estança, jardí, sala d’usos múltiples, biblioteca, passadís, terrassa, etc. Pensem quants i quins materials oferim i el perquè, que siguin adients per la seva edat i que satisfacin les seves necessitats (que hem observat prèviament i que podem intuir que tenen pel moment evolutiu en el qual es troben). És a dir, tot el que hi ha, ha de tenir un sentit pedagògic.

Viure en comunitat

És en tots aquests espais, preparats expressament per ells, on s’hi produeixen els aprenentatges (no som nosaltres que els ensenyem, són ells els qui aprenen) a través de la interacció amb els materials i la interacció personal. A l’escola bressol se’ls ofereix el seu primer contacte en comunitat, després del de la família, dins d’un col·lectiu amb altres infants que es troben en el mateix moment vital i amb necessitats similars. I aquí és on crec que les educadores tenim una responsabilitat encara més gran. Les interaccions que es produeixen a l’escola bressol no es produeixen enlloc més: ni a casa ni al parc. I què passa quan hi ha necessitats i interaccions? Apareix el conflicte, un conflicte natural i necessari que forma part del procés de socialització pel qual comencen a avançar. És el començament de la vida en societat, de moltes emocions que surten i han de ser experimentades, reconegudes, acceptades i controlades. Aquest és un procés lent, molt bonic i també dur. Les educadores hem d’estar presents en tot moment per procurar, a poc a poc, el  reconeixement de les emocions a través de l’acompanyament constant i de l’observació de tot el que passa al nostre entorn: dels diferents descobriments que fan, de les relacions i dels conflictes que s’hi produeixen. I passen moltes coses alhora!

El que comença com una abraçada pot convertir-se en una mossegada. Un infant pot estirar els cabells d’un altre. Pujar per la rampa pot portar a un xoc frontal amb el que n’està baixant. Un pot estar mirant un conte i un altre prendre-li de les mans. Un infant pot empentar un altre perquè li barra el camí. Pujar a dalt d’una taula pot comportar no saber-ne baixar. Un infant que es desplaça gatejant, després es posa de peu i et mira satisfet. De cop, un dia sents la veu d’algú que et diu “hola” utilitzant la paraula per primer cop per comunicar-se amb tu.

Un matí, et fixes que un infant ho assenyala tot, esperant que diguis el nom de cada cosa, o et porta un conte perquè li expliquis. T’apropen un titella perquè els cantis aquella cançó i, un dia, en fa els gestos i diu la paraula “barret” tot tocant-se el seu cap. I de cop, s’adona que té mocs i va a buscar un mocador per netejar-se o aconsegueix posar-se la jaqueta tot sol. Una tarda, quan es desperten de la migdiada, veus com un ajuda l’altre a posar-se les sabates i mentrestant sents una veu que, enmig d’un conflicte, diu “no! no m’agrada això!” i se’n surt tot sol de la situació. Pares l’orella i escoltes una petita conversa entre dos infants i, quan els ofereixes aquells materials que els agraden tant i que són de colors, amb una peça a la mà diu “vermell, com la marieta!”. Un dimarts, a l’hora de dinar, sents com un infant et demana “més” i un altre contesta “molt” a la pregunta de “quant en vols, molt o poc?” i et meravelles de tot plegat.

No els ensenyem els números ni els colors, sinó que ens encarreguem de crear un clima pedagògic, segur i de confiança i els acompanyem en la descoberta

Tots aquests moments són petits exemples del nostre dia a dia, tots són moments d’aprenentatge i en tots ells és bàsic oferir la nostra presència i el nostre acompanyament. Cal estar allà per posar paraules al que veiem que poden estar sentint, a allò que estan fent per si mateixos o per anomenar l’objecte que ens demanen quan l’assenyalen amb el dit. Estar a prop per si necessiten una abraçada, per dir-los que entenem com se senten, per cuidar que no es facin mal, per proposar alternatives per satisfer les seves necessitats, per escoltar-los, per ajudar-los a trobar maneres de canalitzar emocions, per anar-los explicant els límits que tenim en les relacions socials, allò que podem i allò que no podem fer.

En definitiva, a l’escola bressol es prepara tot a consciència i els aprenentatges es produeixen en tot moment: amb els diferents materials, en les cures, en els espais, en l’estona dels àpats, en la interacció entre ells, etc. I tot amb el nostre acompanyament. Per tant, nosaltres no els ensenyem els números ni els colors directament (que si que els mencionem de forma natural en l’activitat quotidiana) i tampoc els cuidem únicament, sinó que bàsicament ens encarreguem de crear un clima pedagògic, segur i de confiança i els acompanyem en tot moment en el descobriment i aprenentatge d’unes bases que necessiten per al seu desenvolupament, per trobar el seu lloc dins la societat on viuen i per anar definint la seva pròpia identitat.