Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
‘Si això no s’apanya, vaga, vaga, vaga!’, cridàvem el 15 de novembre. La manifestació, que va aplegar prop de 30.000 persones als carrers de Barcelona, va ser una injecció d’adrenalina, una experimentació de poder col·lectiu contra el menyspreu sistemàtic que patim el personal de l’Educació pública a Catalunya, per part del nostre ocupador.
El 15N serà recordat com un punt d’inflexió emocional. El necessitàvem per refer-nos de la desmobilització i el desànim col·lectiu que havia deixat un cicle de lluites i vagues exhaurit, en temps de la conselleria del Cambray, el malvat perfecte. L’èxit del 15N, però, no sorgeix del no-res. Entre d’altres precedents, convé destacar la feina feta pel sindicat USTEC·STEs els darrers temps:
- Estudi sobre l’estat de la professió docent, el curs 2023/24, on es van identificar els factors condicionants en el deteriorament de la salut del personal educatiu. Amb els resultats de 14.000 enquestes, es van elaborar dos informes: un primer[i] l’octubre del 2024 i un segon[ii] el novembre d’enguany. Dada més destacada: un 36% del professorat està valorant deixar la professió, fenomen que podem anomenar la “Gran Renúncia Docent”.
- Campanya “Dignifiquem la nostra professió”[iii] des del setembre de 2024, dirigida a transformar el malestar en organització i força sindical. Cronologia de la campanya:
- Primer trimestre 2024-25: Presentació de l’estudi sobre el malestar docent i dels tres eixos de la campanya: salaris, sobrecàrrega i burocràcia.
- Segon trimestre 2024-25: Entrevistes a 9.000 docents i personal d’atenció educativa (PAE) per tal d’identificar les demandes prioritàries i les accions que la gent està disposada a fer, així com per promoure l’organització del personal educatiu arreu del territori.
- Tercer trimestre 2024-25: Inici de la recollida de signatures en suport al manifest[iv] i primeres accions als centres i arreu del territori. Treball en el marc de la unitat sindical per consensuar demandes i accions.
- Primer trimestre 2025-26: Continuació de la recollida de signatures i pressió política creixent, amb mobilitzacions com la manifestació el 15 de novembre i les concentracions[v] a més d’un centenar de centres educatius el 10 de desembre.
- Primer trimestre 2024-25: Presentació de l’estudi sobre el malestar docent i dels tres eixos de la campanya: salaris, sobrecàrrega i burocràcia.
Així doncs, el 15N ens mostra que els posicionaments socials no són estàtics, sinó dinàmics. El 15N va oferir una plataforma en què expressar, amb una sola veu, reivindicacions molt sentides per la majoria del col·lectiu, que s’havien sedimentat amb el pas del temps. Certament, després de la massiva manifestació i en vista de la unitat d’acció de totes les organitzacions sindicals, el Departament d’Educació i Formació Professional es va veure obligat a moure fitxa, i va traslladar a la part social un calendari de negociació totalment insatisfactori, donat que dilatava les reunions fins al 25 de juny i situava les demandes prioritàries a l’etapa final de la negociació, en un obvi intent de desmobilitzar el col·lectiu sense oferir cap compromís real. Amb el poder de la unitat sindical, el 3 de desembre es va forçar el Departament a acceptar una contraproposta de calendari de negociació concentrada en el temps fins al mes de febrer i que s’iniciés amb la millora de retribucions.
La primera mesa sectorial d’aquest cicle de negociacions va ser el 18 de desembre on, un cop més, el Departament es va presentar amb les mans buides. L’Administració va fer cas omís a la petició de donar resposta per escrit a les dues qüestions principals que els sindicats havien traslladat per la millora de salaris: augmentar el complement específic un 100% per revertir la pèrdua acumulada els darrers 15 anys de gairebé el 25% de poder adquisitiu; i una clàusula que garanteixi que, any rere any, els nostres salaris estiguin indexats amb l’IPC, per tal d’evitar un nou empobriment. Volen que ens donem per satisfets amb l’augment de l’11% de salaris entre 2025 i 2028 pactat a Madrid, quan es tracta d’una pujada que amb prou feines compensarà la inflació prevista per a aquests anys i, per tant, no ens farà recuperar poder adquisitiu. Llueixen un immobilisme revestit de pretextos: manca de pressupost, límits legals… No hi ha diners? Com és possible llavors que el govern aprovi un pla de rescat digital de 53 milions d’euros[vi]? D’on treuran els fons per mobilitzar 1.000 milions d’euros fins al 2030 en Intel·ligència Artificial[vii]? Se’ns pixen a sobre i diuen que plou! Malgrat tenir pressupostos prorrogats des de 2023, Catalunya és una de les CCAA amb un pressupost més alt, amb prop de 45.961 milions d’euros[viii]. Les limitacions del marc legal estatal tampoc no poden ser una excusa: enguany, hem vist com a altres comunitats autònomes, com Astúries[ix] i Euskadi[x], han arribat a acords per augmentar significativament els complements que depenen de les comunitats.
En vista del bloqueig a la negociació per part del Departament, els sindicats amb representació a mesa sectorial anuncien una mobilització pel 24 de gener i l’inici d’un cicle de vagues l’11 de febrer[xi]. Som conscients que segurament no n’hi haurà prou amb una sola jornada de vaga. No es tracta de fer accions de protesta aïllades, sinó de llançar sorra als engranatges que fan girar un sistema educatiu zombi i escanyolit com a resultat de les polítiques de desinversió i privatització.
Vagues per guanyar
La manifestació del 15N va ser un èxit, però no n’hi ha prou per assegurar l’èxit de la vaga. Hem de ser-hi més gent! Si volem millores reals, no es tracta de fer vagues reactives, d’una sola jornada i amb escàs seguiment. Hem de crear l’organització que ens permeti arribar a la vaga amb la força de tot el col·lectiu, per tal de poder sostenir un cicle de vagues que desgasti el govern fins a guanyar. Com deia la Jane McAlevey, autora de No shortcuts: Què volem guanyar? El 5% de les nostres reivindicacions? El 50%? El 100%? Si fem una jornada de vaga amb el 35% de treballadors i treballadores, guanyarem com a molt el 35% de les demandes. Si volem el 100%, hem de treballar en aquesta direcció! D’aquí la importància de les assemblees, com a nucli vertebrador del moviment que ens cal. L’assemblea és l’espai que ens permet xerrar amb els companys i companyes dels temes realment importants, teixir complicitats, coordinar accions unitàries potents, definir quins són els plantejaments màxims i quins els mínims assumibles, què es pot acceptar a la negociació i què no és acceptable.
El camí no és fàcil, però tenim exemples de lluita inspiradors: l’experiència del professorat de Chicago del 2012 al 2019[xii]; les experiències recents del personal educatiu d’Astúries, Cantàbria i Euskal Herria[xiii]; la vaga indefinida a les Illes Balears contra el TIL (Tractament Lingüístic Integral)[xiv], les vagues educatives a Catalunya el 1988[xv] i el cicle anterior de vagues, amb què vam obtenir guanys com la recuperació de l’horari lectiu i l’estabilització de prop de 35.000 persones (entre concurs de mèrits i convocatòries d’oposicions), el restabliment dels sexennis i les dues hores de reducció pels majors de 55 anys, l’eliminació dels terços de jornada i el famós “bye-bye Cambray”.
Segurament, l’experiència de Chicago és la més desconeguda pels i les lectures d’aquest article. De Chicago en podem extreure moltes lliçons per la nostra lluita:
- Negociar en els mateixos termes que els líders polítics és una estratègia perdedora. La nostra força prové de l’organització i la mobilització. La planificació i les accions de creixement confrontatives són clau per tenir un impacte.
- Cal obrir el full de ruta i la negociació col·lectiva per involucrar-hi, tant com sigui possible, el conjunt de treballadors i treballadores. Necessitem mecanismes de presa de decisions democràtica i assembleària: sobre el model de vaga que volem (un dia per setmana? Un parell de dies de vaga al mes? Indefinida? Per torns? Per sectors o etapes? Per territoris?); sobre l’acceptació o no de les possibles ofertes del Departament; etc.
- Hem d’assenyalar les empreses privades que es queden els recursos públics i drenen l’Educació pública. Pensem en l’escola concertada, que absorbeix un 21%[xvi] de la inversió pública en Educació; en empreses com Barna Steel (grup Celsa) o associacions com la Fundació Bofill[xvii], que reben subvencions milionàries de la Generalitat; etc. A més, necessitem un sistema tributari que prioritzi els serveis públics, i no sectors extractius com el turisme[xviii].
- No descartem actes de desobediència civil, com per exemple l’ocupació de seus institucionals contra el tancament de línies o centres educatius. Aquestes accions són cabdals per canviar la cultura sindical i la cultura del personal educatiu, ja que la consciència i les expectatives comencen a canviar quan la gent es veu a ella mateixa escridassant els representants polítics, interrompent reunions o fent piquets.
- Hem d’imbricar-nos amb moviments socials que també lluiten contra les desigualtats i promoure el suport mutu i la solidaritat. Per exemple, amb els sindicats i plataformes en defensa del dret a un habitatge digne. La precarietat habitacional afecta els professionals de l’educació i, sobretot, afecta el nostre alumnat: el 87% de desnonaments afecten nens i nenes, la pràctica totalitat de centres públics tenen alumnat vivint en infrahabitatges i amb canvis recurrents de domicili… situacions que afecten l’aprenentatge i es deriven en problemes emocionals greus[xix].
- La coalició entre sindicat i comunitat és fonamental. Cal promoure accions visibles d’acció conjunta entre sindicats, famílies i estudiants, que deixin clar que el personal educatiu no està sol i que fomentin la confiança en el tipus de tàctiques que poden fer-nos guanyar la vaga.
És evident que, per tal de sostenir amb solvència el cicle de vagues i forçar l’Administració a dignificar la professió, ens caldrà un poder que vagi més enllà del personal educatiu, ja que el govern i molts mitjans de comunicació faran tot el possible per dividir i debilitar el moviment. En aquest sentit, el suport actiu de tota la comunitat educativa serà determinant per crear una crisi política que el govern no pugui ignorar. A diferència de la majoria de sectors laborals, els treballadors i treballadores de l’Educació ocupem una posició que ens permet guanyar-nos el suport de la ciutadania, ja que exigim més recursos i millors condicions laborals per atendre l’alumnat.
En tot cas, per tal de guanyar hem de plantar batalla també en l’esfera econòmica i evitar que ens arraconin a consignes polítiques com “Niubó dimissió”, tal com va passar amb el conseller Cambray, cessat perquè tot seguís més o menys igual, en l’enèsim capítol d’un malson gatopardià. A primera vista, pot semblar que el personal educatiu no tenim cap palanca econòmica per forçar la negociació en els nostres termes, ja que quan fem vaga l’Administració estalvia diners, i qui en surten perjudicades són les famílies i estudiants de classe treballadora, a qui més afecta la interrupció de les classes. Per això hem d’apuntar als agents que fan negoci amb l’Educació. No descartem campanyes de boicot que, en aquest cas, llencin sorra als engranatges de l’acumulació capitalista. Al cap i a la fi, tota lluita sindical es lliura sobretot en el terreny de l’economia.
Ens caldrà tota la força!
Si tu, lector o lectora, formes part del personal educatiu, tinc un missatge per tu: espolsem-nos els pretextos, fem guardiola i preparem-nos per la vaga! Dius que no et pots permetre fer vaga? No serà més aviat que no et pots permetre continuar així? Fem comptes: la pèrdua salarial acumulada des del 2009 fins al 2024 ascendeix a 50.000€ per al personal laboral C1, 57.000€ per als laborals B1, 66.000€ per a mestres i a 84.000€ per a professors/es. Pel que fa als i les companyes afectades per la demora del primer estadi, cal afegir-hi 11.000€ més[xx]. Aquest volum correspon a entre 18 i 24 mesos de treball no retribuït. Si unim forces, tenim molt per guanyar!
El mes de gener ens ha de servir per enfortir l’organització i escalar la pressió política. És responsabilitat de tot el personal educatiu implicar-se en la lluita per dignificar la professió, ja que les millores per les quals lluitem no cauran del cel! I la resta de la societat no hi pot romandre impassible: us necessitem! Lluitem pel bé comú! La tornada de festes de Nadal marcarà l’inici d’un compte enrere per la vaga; tindrem poc més d’un mes per construir un moviment prou fort per posar el govern contra les cordes! Així que no perdem l’oportunitat, durant els dinars i sopars de Nadal, per donar a conèixer de primera mà quina és la realitat que vivim al sector educatiu i buscar les complicitats que ens caldran.
A hores d’ara, els i les companyes d’USTEC·STEs ja han recollit més de 42.000 signatures, entre docents i PAE, en suport al manifest “Dignifiquem la nostra professió: Salaris Dignes! Prou sobrecàrrega!”; això suposa més del 50% de la plantilla estructural del Departament d’Educació i Formació Professional. Una fita només comparable a les prop de 100.000 signatures en suport a la ILP d’Educació, impulsada per diverses organitzacions entre 2014 i 2015, en defensa d’una educació pública, laica, popular, democràtica, inclusiva, coeducadora i en català, en contra de la LEC i els seus processos de privatització.
Som una majoria del personal educatiu compromès a participar en les accions i mobilitzacions necessàries i decidides col·lectivament, per tal d’assolir les millores laborals que ens mereixem. Però hem d’apuntar cap al 100%! Actualment, tot això s’ha de vincular a una política educativa explícitament antifeixista i antiautoritària, capaç de fer front als reptes existencials que enfronta la societat. Contra l’exclusió social, l’auge de l’extrema dreta i les polítiques reaccionàries, blindem l’educació i els serveis públics! Contra la despossessió i el maltractament al personal educatiu, dignifiquem la nostra professió!
[i]Resum executiu: El malestar docent a Catalunya
[ii]Informe de premsa: El malestar docent a Catalunya
https://www.sindicat.net/wp-content/uploads/2025/11/Estudi-malestar-II-Informe-de-premsa.pdf
[iii]USTEC·STEs (IAC) iniciem la campanya “Dignifiquem la nostra professió” i exigim mesures urgents a la nova consellera d’Educació i Formació Professional Esther Niubó, coincidint amb l’inici de curs escolar 2024-2025.
[iv]Dignifiquem la nostra professió: Salaris dignes! Prou sobrecàrrega!
[v]Ens organitzem als centrs i als ST per dignificar la professió 10D: Jornada de lluita per l’educació pública
[vi] Catalunya aprueba un plan de rescate de 53 millones para ‘desburocratizar’ el sistema educativo
[vii] Catalunya mobilitzarà 1.000 milions d’euros fins al 2030 per situar la IA al servei de les persones, les empreses i els serveis públics
[viii]Quina despesa fem en Educació? El país on vivim, versió 2025
[ix]Pacto Asturias Educa, por la mejora de la educación pública
https://www.suatea.org/wp-content/uploads/25_26/Resumen%20primera%20reunion%20CAST.pdf
[x]Acuerdo entre Educación, Steilas, LAB, Interinok Taldea, CCOO y UGT para desbloquear el conflicto laboral
[xi]Si el Departament no ho evita, l’11 de febrer iniciem un cicle de vagues educatives i cridem el col·lectiu a una nova mobilització el 24 de gener.
[xii]Cómo se organizaron los profesores de Chicago para hacer huelga (y ganarla)
https://www.elsaltodiario.com/sindicatos/organizaron-profesores-chicago-huelga-(y-ganarla)
[xiii]A l’Educació, vagues per guanyar!
[xiv]Anul·lació del TIL a les Illes Balears
https://www.diarilaveu.cat/espai-civic/anullacio-del-til-a-les-illes-balears-320335
[xv]La vaga del professorat del 1988. Crònica d’una lluita històrica
[xvi]Cuánto dinero público se destina a la educación concertada en España
[xvii]Quines són les empreses catalanes més subvencionades?
https://www.elcritic.cat/investigacio/quines-son-les-empreses-catalanes-mes-subvencionades-192274
[xviii] Aquestes són les moratòries i les bonificacions d’impostos en favor de la indústria turística
[xix]Cuando la escuela se convierte en la última trinchera del derecho a la vivienda
[xx]Anàlisi de l’increment retributiu signat el 19 d’octubre del 2022 per CCOO i UGT amb el govern de l’Estat. Pèrdua de poder adquisitiu: perspectiva històrica i evolució futura
Referències:
Bradbury, A., Brenner, M., Brown, J., Slaughter, J., Winslow, S. (2014): Cómo poner en marcha tu sindicato, Catarata.
McAlevey (2016): No hay atajos, Verso.
Cañadell, R. (2024): El menyspreu del professorat
