Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Cansat de tant soroll, de tant moviment, de no tenir espai. De no tenir temps. De no tenir prou braços ni prou mirada de la Mar, la meva educadora. Cada dia arribo a l’escola bressol a dos quarts de nou i en surto a dos quarts de cinc. Sort que no entenc el pas del temps. És tot molt intens. No ho sé explicar, però ho sento, ho noto al cos. Arriba cert moment que m’esvero, em neguitejo. Jo encara no sé posar paraules al que em passa, però el meu cos sí que ho sap.
Hi ha dinou infants més com jo en el meu grup. Tots tenim entre dos i tres anys. Tots som pura emoció. Pura vitalitat. Pura necessitat. Tots volem una mirada, una resposta, una explicació, un consol. Però la Mar és només una. A estones en són dues, però encara no és suficient. Vivim en una cultura de la immediatesa, la del “tot ha de ser ara”, on fins i tot el desenvolupament infantil sembla haver de respondre a una lògica de rendiment. Però jo soc l’antítesi d’això: soc lentitud, soc repetició, soc presència. Soc necessitat de temps real.
De mica en mica, estic aprenent a parlar i a comunicar-me. A entendre el que sento i el que senten els altres. Però aquest és un procés molt complex i necessito viure moltes experiències i tenir temps per poder-ho anar entenent. Encara no sé compartir, encara no sé esperar, encara no sé regular-me. Per això necessito que l’adult sigui el meu suport, la meva calma, la meva guia.
La Mar fa el que pot. Però no pot amb tot. Ningú pot. Tothom espera que ella estigui tranquil·la, serena, disposada a respondre a totes les nostres demandes amb tendresa, amb paciència, amb amor. I ho intenta. Però som vint. Vint.
Ella ens ha d’acompanyar en tot: quan tenim conflictes, quan plorem, quan ens fem mal, quan tenim por, quan ens frustrem, quan mengem, quan anem a dormir, quan ens hem de treure les sabates o quan ens les hem de posar, quan necessitem un canvi de bolquer, quan volem jugar sols, quan volem companyia, quan volem explicar alguna cosa amb les poques paraules que sabem dir. Ens ha d’acompanyar molt, en tot, mentre aprenem sense parar sota la seva mirada i la seguretat que aquesta ens proporciona. Ella és la persona que em fa sentir segur i és a partir d’aquesta seguretat que em sento disposat a obrir-me al món que m’envolta. No soc un bolet que creix sol. Soc una persona. Una persona petita, sí, però una persona sencera. Amb cos, emocions, desig, dignitat. No soc un moble en una sala. Soc un infant en ple procés de construcció. Necessito espai, temps. Necessito adults que hi siguin, que em mirin, que m’escoltin, que em vegin, que m’acompanyin de debò.
No soc un moble en una sala. Soc un infant en ple procés de construcció
No vull més espais bonics i plens de materials si no hi ha temps ni calma per fer-los servir. No vull més discursos buits sobre la importància dels primers anys de vida si després ens amunteguen com si fóssim mercaderia en una cadena de muntatge. Vull que l’escola bressol ens proporcioni un ambient segur, dolç, suau i estimulant, no un ambient estressant, sobrecarregat i sobreestimulant que provoca massa conflictes i massa interferència entre nosaltres. Vull els conflictes justos, els necessaris, els que ens pertoquen, els que es poden acompanyar correctament. El que vull és estar en un grup reduït. On la Mar ens pugui conèixer. On ens pugui entendre. On ens pugui cuidar. On ens pugui oferir el temps que necessitem cadascú de nosaltres. El que vull és créixer amb calma. Explorar amb tranquil·litat, manipular materials sense el risc constant que me’ls prenguin de les mans o que interfereixin en el meu joc, viure en un ambient tranquil que em permeti anar al meu ritme. Tenir temps i espai per provar de pujar per una rampa tants cops com em faci falta, temps i espai per traslladar aquella galleda plena de sorra a la caseta de fusta, temps i espai per observar com roda aquesta peça quan la deixo caure a terra, temps i espai per intentar posar-me la jaqueta per sortir al jardí, temps i espai per aprendre sol a beure amb el got d’aigua, temps i espai per anar a estirar-me al meu matalàs a dormir, temps i espai. Temps i espai.
Crec que l’escola bressol ha de ser un espai de vida, de descobertes compartides, de primeres passes dins la comunitat. Un lloc on començar a aprendre a estar amb els altres, a mirar-nos, a conviure des del respecte. Però les condicions ho han de poder permetre.
Quan els adults realment es creguin el discurs sobre la importància dels primers anys de vida, quan realment hi apostin, l’escola bressol serà un entorn ric, digne i transformador per a tots nosaltres, els infants. Perquè créixer en comunitat és bonic, però només si hi ha espai per mirar-nos, per escoltar-nos i perquè m’acompanyin amb cura, i no únicament com a espai perquè els adults puguin conciliar la vida laboral i familiar en una societat que cada dia sembla més malalta.
[Mar]
El cos dels infants parla quan no poden fer-ho amb paraules. Els adults hem d’aprendre a llegir aquest llenguatge corporal: la mirada que busca, el plor que desborda, el cos que s’esvalota. Són missatges. I sovint són peticions de pausa, d’atenció, de contacte amb nosaltres.
El nombre d’infants per grup a les escoles bressol no permet que l’acompanyament sigui realment personalitzat. I això no és culpa meva. És un sistema que demana molt i dona poc, que exigeix proximitat emocional, però en canvi no proporciona les condicions per sostenir-la. És urgent repensar els tempos educatius. La pressa adulta no pot imposar-se al ritme intern de la infància. El desenvolupament emocional i cognitiu no es pot accelerar com si fos un procés industrial. Cal confiança, temps i mirada. L’educació infantil és construcció de la base emocional de tota una vida. Els infants no han de “saber controlar-se”, han de ser acompanyats a entendre’s.
El nombre d’infants per grup a les escoles bressol no permet que l’acompanyament sigui realment personalitzat
En una societat líquida i accelerada, que prioritza la productivitat per sobre del vincle, els infants són l’últim engranatge, els que han d’adaptar-se a ritmes que no són els seus, com si créixer fos una cursa. La mirada de l’educadora és molt més que control o vigilància: és un vincle afectiu. És l’eix des d’on els infants poden explorar, aprendre, desenvolupar-se. Però perquè aquesta mirada sigui sostinguda i amorosa, necessita condicions dignes per existir.
No calen encara més projectes pedagògics amb paraules boniques, ja n’hi ha suficients. El que cal és coherència. Cal valentia per posar les necessitats reals per davant dels discursos de màrqueting educatiu. Cal passar del “què” al “com”. Grups més petits no són cap luxe, són una condició indispensable per a una educació de qualitat. I no només pels infants: també per preservar la salut mental i emocional de les professionals que els acompanyem.