A finals del curs passat, des de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya afirmàvem que l’educació no pot esperar i el país tampoc. Ho fèiem després d’un curs especialment convuls, en què es feien evidents les tensions que arrossega el nostre sistema educatiu: desigualtats entre alumnat i territoris, dificultats per garantir una educació plenament inclusiva, sobrecàrrega dels professionals, manca d’estabilitat i una distància massa gran entre les necessitats dels centres i les respostes de l’Administració.
Aleshores reclamàvem un Acord de progrés per a l’educació, amb visió de país, compromís polític, participació de la comunitat educativa i continuïtat en el temps.
Avui, a les portes d’un nou curs, aquesta necessitat no només continua vigent sinó que s’ha fet més urgent.
Els darrers mesos no han resolt les qüestions de fons. Les incidències en l’aplicació de les proves PISA fan que els resultats de Catalunya no puguin ser comparats amb garanties amb els d’altres territoris ni amb edicions anteriors. I arribem al setembre amb el conflicte docent encara obert i una convocatòria de vaga per al 8 de setembre.
No són fets aïllats. Formen part d’un context en què massa sovint parlem de l’educació en termes de grans diagnòstics, grans acords i grans indicadors, mentre els centres tornaran a començar el curs intentant donar resposta, dia rere dia, a una realitat cada vegada més complexa.
Per això pensem que ara cal fer un pas més: No n’hi ha prou amb definir què volem per al sistema educatiu. Cal concretar com ho farem possible.
Això significa posar els centres educatius al centre de les polítiques públiques, però entenent que els centres no són illes: formen part d’un territori, d’una comunitat i d’un sistema que ha de compartir responsabilitats.
No significa traslladar-los la responsabilitat de resoldre sols els problemes del sistema amb uns recursos fruit d’un diagnòstic no sempre compartit. Significa garantir-los recursos, però amb capacitat de decisió i acompanyament.
Els centres són el lloc on les polítiques es fan realitat
Les polítiques educatives es poden dissenyar en una llei, en un decret o en un despatx, però és als centres on adquireixen sentit. És a les aules on es concreta si una política d’inclusió funciona. És en el dia a dia dels equips docents on es comprova si una dotació de professionals és suficient. I és en els espais de coordinació on es pot veure si existeix marge de millora.
Per això, les polítiques educatives haurien de donar resposta, també, a les preguntes i reptes que es plantegen els centres educatius.
Què podrà fer millor un centre educatiu gràcies a aquesta política?
Quants alumnes podrà atendre millor? Quin suport rebrà? Quin temps guanyarà per al treball pedagògic? Quines decisions podrà prendre?
Aquesta hauria de ser una de les principals mesures de l’èxit d’una política educativa.
Necessitem recursos, però sobretot necessitem que arribin allà on són necessaris, quan són necessaris i amb continuïtat. No tots els centres tenen les mateixes necessitats i, per tant, no sempre la mateixa resposta garanteix aquella equitat que consisteix en garantir a cadascú les condicions que necessita.
Recursos d’acord amb les necessitats
Els criteris generals de plantilles, ràtios i dotacions són necessaris per garantir un marc comú, però no poden ser suficients per donar resposta a realitats educatives molt diferents.
Un centre amb una elevada complexitat, un altre amb una alta concentració d’alumnat nouvingut o un altre que necessita reforçar l’orientació o la inclusió no poden rebre necessàriament la mateixa resposta.
Per això defensem una política de recursos basada en les necessitats educatives dels centres i dels territoris, amb criteris transparents, objectivables i revisables. Però això requereix conèixer la realitat.
El territori també és educatiu
Els centres formen part d’un territori. Les desigualtats, l’habitatge, la segregació residencial, la vulnerabilitat econòmica, la salut, la cultura o les oportunitats educatives fora de l’horari escolar tenen una incidència directa en la vida dels centres.
Per això, detectar necessitats educatives també és una tasca territorial.
I aquí els municipis tenen un paper fonamental. Són l’administració més propera a la ciutadania i disposen d’un coneixement privilegiat de les realitats socials dels seus territoris.
Necessitem reforçar la cogovernança educativa: que Generalitat, municipis, centres, serveis educatius i comunitat educativa puguin compartir diagnòstic, responsabilitats i capacitat d’actuació.
La territorialització de les polítiques educatives no pot significar fragmentar el sistema, sinó fer-lo més capaç de respondre a realitats diferents mantenint un marc comú de drets, garanties i equitat.
Si els problemes són territorials i comunitaris, les respostes també ho han de ser.
Escoltar i acompanyar els centres
Una política educativa que vulgui tenir impacte ha de començar escoltant els centres i incorporant el coneixement dels seus professionals. Però escoltar-los no pot significar deixar-los sols.
Necessitem serveis educatius propers, dotats de recursos i amb capacitat real d’acompanyament, i una inspecció educativa que, més enllà de les funcions de supervisió, contribueixi a l’orientació, l’assessorament i la millora. Els centres necessiten interlocutors que coneguin la seva realitat i puguin ajudar-los a construir respostes, també en connexió amb altres centres i amb el territori.
La funció del sistema no és demanar als centres que resolguin les seves necessitats, sinó crear les condicions perquè puguin abordar-les amb suport.
Menys burocràcia, més temps per educar
Hi ha un recurs imprescindible que sovint no apareix en les estadístiques: el temps. Temps per preparar, coordinar-se, parlar amb les famílies, observar l’alumnat, pensar pedagògicament i construir projectes col·lectius. Una part excessiva d’aquest temps es consumeix avui en procediments administratius, aplicatius, informes i requeriments que sovint se superposen.
Necessitem una política decidida de desburocratització. No podem demanar més inclusió, més coordinació, més personalització i més innovació sense garantir temps per fer-les possibles.
La inclusió necessita recursos i responsabilitat compartida
La inclusió és un dels àmbits on més clarament es veu la distància entre el discurs i la realitat. No podem convertir-la en una responsabilitat individual dels docents o dels centres.
Una escola inclusiva necessita professionals suficients i estables, orientació, especialistes, coordinació amb els serveis socials i sanitaris, formació i temps de treball compartit. Però també necessita recursos distribuïts d’acord amb la complexitat dels centres i dels territoris.
La inclusió no es decreta: es dota, s’acompanya i es construeix col·lectivament.
El professorat necessita condicions per educar
Parlar de millora educativa sense parlar de professorat és impossible. El professorat necessita estabilitat, reconeixement, formació i temps.
Necessita també una política de desenvolupament professional que inclogui acompanyament als nous docents, mentoria, treball entre iguals, formació vinculada als projectes dels centres i reflexió pedagògica.
I necessita participar en la definició de les polítiques que haurà de desenvolupar. No es pot transformar l’educació la veu dels qui la fan possible. Cal comptar amb el compromís dels professionals de l’educació però tampoc podem demanar al professorat que compensi amb esforç individual allò que el sistema no resol.
Avaluar per conèixer i millorar, no per competir
El cas de PISA ens hauria de fer reflexionar. Necessitem informació fiable per prendre decisions educatives, però cal situar cada instrument d’avaluació en el lloc que li correspon.
PISA és un indicador més. Les proves internacionals poden aportar informació valuosa, però no poden explicar per si soles què passa a les nostres aules, quines desigualtats existeixen entre territoris o quines polítiques poden donar-hi resposta.
Catalunya necessita els seus propis mecanismes de coneixement, seguiment i avaluació. Necessitem dades sobre aprenentatges, però també sobre absentisme, abandonament, segregació, inclusió, equitat, composició social dels centres, estabilitat de les plantilles i condicions de treball.
I necessitem poder llegir aquestes dades en clau de centre, de territori i de sistema.
Els equips docents, els equips directius, els serveis educatius, la inspecció, els municipis i els diferents agents de la comunitat educativa disposen d’un coneixement que cap prova estandarditzada pot substituir.
Avaluar també és escoltar. Avaluar per millorar, i també per prendre millors decisions.
Fer possible el canvi
Des de la FMRPC reclamem, per tant, un sistema educatiu que conegui les necessitats dels seus centres i territoris, que distribueixi els recursos d’acord amb aquestes necessitats i que garanteixi l’acompanyament necessari per poder-hi donar resposta.
Això significa reforçar els centres, però no deixar-los sols; donar-los autonomia, però dins d’un sistema públic fort; reconèixer el paper dels municipis i del territori; reforçar els serveis educatius i la inspecció com a agents d’acompanyament; reduir la burocràcia i garantir temps per al treball pedagògic; estabilitzar i cuidar les plantilles; i disposar de mecanismes propis d’avaluació que permetin prendre decisions basades en coneixement.
En definitiva, passar d’una política educativa que sovint demana als centres que implementin decisions a una política que construeix amb ells les condicions per fer-les possibles.
Aquesta és la responsabilitat de les polítiques públiques, que les decisions que prenem es puguin reconèixer en allò que passa cada dia a les aules.
Els centres són el cor del sistema educatiu. Però cap centre no ho pot fer sol.
Necessitem centres forts, territoris compromesos i una Administració responsable.
Necessitem autonomia i cooperació, dades i coneixement professional i, com a conseqüència, recursos i equitat
Posar els centres al centre no vol dir posar-los sols davant del sistema. Vol dir posar el sistema al servei dels centres, dels territoris i del dret a l’educació. No podem continuar demanant als centres que facin possible allò que les polítiques públiques encara no han aconseguit fer possible.
L’educació no pot esperar.
El Diari de l’Educació, 2026