Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El bullying o assetjament escolar s’ha mantingut lluny de la cultura de masses durant anys. Era molt difícil aconseguir un producte delicat i atractiu sobre l’infern que a vegades amaguen les parets dels instituts.
¿Com es pot mostrar una realitat que pateixen dos de cada deu alumnes a tot el planeta sense escandalitzar el públic? La resposta era clara: eliminant la subtilitat de l’equació i causant un impacte digne de la magnitud del problema. Així ha sorgit l’últim i controvertit projecte de Netflix, la sèrie 13 reasons why (Por trece razones, en la versió en castellà).
No hi ha lloc per als escrúpols quan un menor se suïcida per l’escarni que pateix diàriament. Els mitjans audiovisuals han decidit deixar la correcció política als especialistes i enfilar una via directa al cor de la bèstia: les conseqüències. Aquest camí no sempre és fàcil, com va demostrar el programa de Cuatro Projecte Bullying. I encara que enregistrar en directe els insults, agressions o mofes que pateixen les víctimes potser no és el mètode idoni, evidencia com de desesperada és la situació.
El documental Audrey i Daisy també va posar el focus en dos adolescents que van ser assenyalades als seus instituts per haver patit abusos sexuals. “La violació no va ser el pitjor, el que va venir després va ser el veritable infern”. Una va sobreviure al malson i es va posar al capdavant de la lluita contra el ciberassetjament i el maltractament als instituts; l’altra no va poder suportar-ho. A ambdues les unia la mateixa lletra escarlata, però l’assetjament és un monstre de molts caps i no tots els menors s’enfronten a la mateixa.
13 reasons why pretén ser una mostra d’això últim. “Us explicaré la història de la meva vida. O, més ben dit, de com va acabar”. Mantenint un pols de thriller, la sèrie de Netflix presenta situacions que no estan allunyades de la rutina de qualsevol centre educatiu. La protagonista i locutora de la brutal frase d’arrencada és Hanna Baker, una adolescent que se suïcida després de ser un blanc continu entre els seus companys.
https://youtu.be/UyCO8vLf8sc
“Si estàs escoltant això, és que tu ets una de les raons”. Hannah es dirigeix als qui ella ha decidit que siguin els seus tretze botxins. Encara que el to podria confondre amb la capçalera de Sé lo que hicisteis el último verano, la intenció d’aquesta sèrie és molt més constructiva que la d’un fantasma turmentant els vius. Això és només un recurs intel·ligent per convertir aquest estudi sociològic en una llaminadura.
L’espectador sap al que s’enfronta des del primer minut de visionat. Hannah no sobreviu al final per mostrar el poder curatiu del penediment ni torna d’entre els morts per donar un ensurt als dolentots, com ja avançava el llibre homònim de Jay Asher, 13 Reasons Why. El que sembla una psicofonia és també un catàleg de desgràcies evitables. ¿Com es va torçar tot? ¿En quin moment va passar de ser la noia nova a la ‘guineu’ de l’institut?
Ho anirem descobrint al mateix temps que en Clay, un adorable empollón que estava enamorat fins als ossos de la noia morta. Un altre dels encerts d’aquesta ficció és el de no reduir la víctima al típic clixé del ‘raret’ televisiu. La Hannah és extravertida, independent i té uns pares que l’adoren. Però hi ha una altra element sobre el que la sèrie de Netflix no ha volgut passar de puntetes: també és dona.
Assetjament i ‘slut-shaming’
Les situacions a què s’enfronta la Hannah des del primer episodi funcionen per acumulació. Hi ha traïcions, comentaris trets de polleguera i grans drames que la condueixen a poc a poc a una espiral de depressió. L’únic que es repeteix al llarg d’aquest procés són dos fils conductors que constrenyen la protagonista com una soga: la solitud i l’assetjament sexual.
El seu infern personal comença quan el capità de l’equip de bàsquet, i conseqüent rei del mambo, publica una foto on s’intueix la seva roba interior. Una foto que deriva en trobades sexuals inventades i un judici moral per part de tots els que l’envolten. Però la Hannah no explota per això, ho fa dos capítols més tard per una cosa que sembla una nimietat. “Pensareu que sóc una drama queen, però això que vas fer va desencadenar l’efecte papallona”.
D’un dia per l’altre, la seva millor amiga deixa de parlar-li i la seva presència desperta xiuxiuejos a cada passadís: ha estat nomenada millor cul de l’institut. “¿Com pot molestar-te? Si és un compliment”, li repeteixen tots. El que els seus estimats companys no sospiten és que aquesta floreta no sol·licitada “va inaugurar la temporada de barra lliure de Hannah Baker”. Els nois de la seva classe es van creure en el dret de tocar-li el cul, de fer gestos obscens a la seva esquena i de grimpar pel seu balcó per fer-li fotos mentre es canviava de roba.
13 reasons why no obvia el sentiment d’exclusió, rebuig i dolor quan el seu patiment es converteix en un enigma per a qualsevol que intenta ajudar-la, inclosos els adults. Però la sèrie fa especial èmfasi en les vivències d’una noia envoltada d’adolescents masclistes i professors amb massa interès a fomentar la cultura de la violació i blindar els agressors.
El càstig dels adults
Fins ara totes les sèries d’adolescents tenien un públic molt generacional. El gènere teen estava condemnat a no entendre’s amb els adults, que ho reduïen tot a “ximpleries de nens”. El problema és que aquesta consideració és fàcilment aplicable a la vida real. Ocorre entre els pares, però també entre els docents. Les emocions de la Hannah són difícils de comprendre per a tot aquell que hagi superat l’etapa escolar, per això els productors de 13 reasons wht van voler interpel·lar directament els majors d’edat.
Els professors i els familiars són assenyalats sense mitges tintes al llarg de tota la trama. Els primers no tenen formació suficient per conduir el cavall desbocat que és la ment d’un adolescent, i els segons a vegades pequen de sobreprotectors i intolerants. Una lliçó que, per primera vegada, no se circumscriu a l’edat de l’exaltació hormonal.
El desenvolupament de 13 reasons why, tot i així, està lluny de ser perfecte. És massa llarg i, en els últims capítols, el visionat esdevé una experiència macabra i asfixiant. Però compleix la seva comesa. Quan es vol incidir en un problema real, com el dels suïcidis adolescents a causa de l’assetjament, la subtilesa és un factor sobrant en l’equació.
